Corretges al coll i una càmera penjada; i el cap intens i clar a qui mana la mirada. És l’hora de quedar-te un tros de món. El primer que veuràs, no, que seria massa fàcil. El primer que et fraparà? Tampoc, que podria ser l’equivocat o només producte de la coincidència entre desitjos i casualitat.
(Amb retard però sempre fidel a la cita, arriba el nou Crema… Demà més.) Sense cap mena de dubte de costat va millor i no esdevé problema que repercuteixi en la panxa ni en cap altra part del cos captiu pel pes. Mira si ho sabem i tan poc que hi estem! De costat i
Una. I dues. No tres. Dues mans i deu dits. Són només mans el que veig i és amb la imaginació que penso tota la resta, per refer dins del cervell la resta de tot el cos que era aeroport fa unes setmanes i ara és mans. Queda clos el cap, on mai no podré
…abatoll, afoll, afoll, aiguamoll, aiguapoll, alçacoll, alcofoll, anoll, armoll, atropoll, badoll, batcoll, batoll, bemoll, bescoll, bocamoll, boll, borboll, broll, capoll, carroll, clofoll, coll, coll, coll, Coll de Nargó, contramoll, corcoll, corcoll, corfoll, coscoll, crioll, desembroll, doll, embroll, empatoll, endoll, enfarfoll, envitricoll, escaldapoll, escorcoll, fardoll, fenoll, ferroll, foll, fonoll, forroll… (Continua) L’alces com masteler de veler
Si mai no em mires mai no em veuràs. Tot i que potser m’escoltaràs sense llegir-me, perquè encara no saps braille… Tu i qualsevol altra que em llegeixi o que et miri ja ho sap que no saps braille. Jo tampoc en sé i per aixo només puc llegir mirant amb els ulls oberts les
Treu el nas davall del coixí, entre el llençol i el cobrellit. És l’edició de 62 de “L’art d’estimar” d’Eric Fromm. I tot i que sigui a Londres, com que és la catalana versió em transporta a Falset, quan la vaig llegir, a l’institut fa més de vint anys, i el que en vaig extreure.
Davall del llit,amb tots els altres monstres,busques què et fa por,busquem què fa pori no trobem males cares, monstruosesni ensurts desconeguts,ni grapes sanguinàries,ni mossegades al coll… Només la por nuade no saberquè s’esdevindrà,què migpassarànedant la incertesa…D’on ens vindràla mort o el silenci?,Silenci generalque genera més incertesa… Sentim els sorolls del silencique no pareni ens fan
Esquena. Una pista. Pista d’aterratge de mirades perdudes per un qualsevol dels corriols per on transita i es desplaça, amb la resta del cos, ara que no hi va sola, pel carrer. Carrer, street, rue o calle on, a Grècia i segons canta la Meritxell Gené, te la toquen, l’esquena, quan hi ets o hi
(El dinou “Crema” arriba ara, quan toca, ja que el divuit no ha arribat fins avui. No tinc internet a casa i es nota…) El teu rostre, la teva cara, dibuixada per maons de fons com aquells que hi havia a La Navarrería a Iruña quan anàvem a Ruesta a menjar la mona i trèiem
A poc a poc com qui no vol però fa, et vas esborrant. A poc a poc i sense pressa, menges pa sense oli ni tomata. A poc a poc i sense la pressa ciutadana, la nit perd la foscor que tenia. A poc a poc i amb la planxa plena, els silencis esdevenen no
(Catorzena col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula. Aquesta setmana ens posem al dia, si Internet ens deixa, de les entrades de la Roser i meves) Per als visitants, el nom Mornington Crescent pot evocar moltes coses embolcallades de misteri i fantasia. Per als londinencs és una estació de metro
(Tretzena col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula) A “Basing Street”, Nick Lowe descriu l’escena d’un crim a la nit. Ens deixa amb la intriga de saber què ha passat exactament, potser perquè l’autor no ho considera prou important. En comptes d’això la cançó descriu subtilment una sèrie de personatges
“Flotarem!” Ho deia Bernardo Atxaga a “La pilota basca” referint-se al moment en què desaparegués la lluita armada al País Basc. Ens feia entendre així la pesadesa que suposava portar a collibè munts de cadàvers, torturades, cossos ferits, empresonades, desapareguts, famílies trencades, exiliats… i tenia raó. Afirmava l’home d’Obaba que les basques i els bascos
(Dotzena col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula) Una de les claus de l’èxit de l’Elvis Costello és indubtablement el seu enginy per confeccionar lletres excel·lents. A “London’s Brilliant Parade” l’autor londinenc projecta una mirada agredolça a la ciutat que el va veure néixer i que ara observa des de
Una mostra humana (oh, mana!) que surt a l’esquena del sofà, darrere d’ell mateix. I un braç nu. “El de santa Tecla?” criden tres tarrago-nines encantades… “No! Ni santa ni Tecla, Roser i de la Cava que aguanta l’equilibri mentre camina pel filferro a la capital britànica i anglesa com qui no vol la cosa,