Prendre la paraula

Ardera no és el mateix que cremar per dins.

Ni el mateix que cremar com una teia. Ni teia sense la “i” és el femení de te, ni de cafè. I ho corrobora el sol fet que de la primera paraula -ardera- no n’han sortit ni poemes ni cançons i, en canvi, del verb -cremar- en tenim sucosos exemples començant per aquesta mateixa secció que anomenem “Crema Londres…” aquí. I jo no veig ardera dins teu malgrat les flames sinó foc motxat sense miraments per tal que la humitat primaveral es deixi anar fins a esdevenir riu on poder-se submergir. O que directament s’evapori. Per tant, sense flames podem dir que no hi ha incendi, tot i que cremes, i això no ho pot negar ningú. Com l’oncle Eusebio, a qui deien “l’encès” com a sobrenom. (Continua)

Una mirada, dues frases ben travades, tres paraules desencaixades, mitja dotzena de pantalons, set calces i mitja -o mitges- -o calces, calçons i calcetins-… una llarga mania inconfessable, set sostenidors que no pesen, una densa mirada aquàtica, un tacte de paper de vidre i la constatació fefaent que el teu -de bosc- ha estat rapat fa poques setmanes. Un que et frega, una que et diu, tres que t’oloren, dos més que res de res, mitja dotzena de condons, tres quarts de son perduda, un viatge a València (“no quiero reproches”, “carretera y speed”…) amb accident inclòs, les tres maneres de somiar amb coixins que fan mal de coll, i demà creuarem totes les línies roges fins a cansar-nos-en. I carrers de foc que són travessats pels meus llavis, que em cremen mentre la cendra vella se l’emporta l’aire i el vent gelat de la nit de sant Joan, o de sant Pere, o de santa Úrsula, o de la Cinta, esdevé també incendi.

Ardera no és el mateix que cremar per dins.