-Quin fred que fot, mana! -Per això no entenc com és possible que deixin de banda un radiador com aquest aquí, precisament, on el fred cal combatre’l amb totes les eines i armes a l’abast. -Pregunta’n el preu i mira que funcioni bé. I agafa’l, que almenys podràs dir que ho vas intentar. -Intentar el
(Cinquena col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula) Avui és el torn dels XTC. ‘Towers of London’ és una cançó que apareix al disc ‘Black Sea’, editat el 1980, el quart de la banda de Swindon, Anglaterra. Pel to sorneguer de la cançó, podem interpretar una crítica a l’opressió permanent
Negre forat del cul que aixeca passions i recorrem sense miraments a l’encalç de son que no tinc ni ara ni quan toca o toquen campanes i esquellots, com gots no gods. Ni ibers.Negre, del dol que portem i que assumim des que naixem. Dol pels que no sabem i hi són i pels que
(Quarta col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula. Aquí en teniu una versió en directe) Si hi ha un grup que ha sabut retratar amb una visió crítica i àcida la societat britànica són The Kinks. Si bé hi ha altres cançons de la banda en què s’esmenta Londres, “Muswell
Lo món no és quadrat. Ni ple de quadrets. Ja ho sabem, malgrat la foto. Ni a Londres, ni a la Cava, ni enlloc. Sí, és clar que com a tal ens el volen vendre però la mateixa intenció de vendre’ns-el ja no ens fa ni por, sinó que ens provoca fàstics. Així el voldrien,
(Tercera col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula) És indubtable que totes les ciutats tenen grans contrasts. “West End Girls” no parla explícitament de Londres, podria ser Berlín o qualsevol altra ciutat solcada per grans divisions. Però vull imaginar-me que en parla, més aviat perquè la nomenclatura delata una demarcació
Ella. Es mira i observa la pròpia imatge reflectida en un mirall apuntat per la seva càmera, amb l’ull fixat en ella però a l’inrevés. I ho fa perquè, a banda de la boca que segur que haguessis citat com a primer exemple en ser interrogada sobre la fam, són els ulls qui millor es
(Segona col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula) Aquesta no és de les cançons més conegudes d’en Bowie, de fet va ser rebutjada per Decca el 1968 i només va veure la llum en edicions posteriors. Tal com indica el títol (ta-ta és una forma col·loquial de dir adéu en
No ens ve de sèrie mirar de cara la vida i dir-li “bon dia” i “bona nit” quan toca malgrat, entre una salutació i l’altra, passin tot de coses que no ens agradin. Perquè quan ho diem ho desitgem més que no ho expliquem. I ho fem perquè sí, perquè volem i ens ve de
(Amb aquesta entrada, el Carles Ribas inaugura l’apartat musical de la secció d’aquest bloc “Crema Londres a Tarragona”. El Carles, a banda de ser el company de la Verònica, toca amb Islandia Nunca Quema i ens introduirà en les can?ons sobre Londres que a ell li agraden. Un espai per aprendre’n un munt. Aquí teniu
Quan Josep Llunas encara no havia fundat “La Tramontana”, a Londres ja hi havia metro. I això no és ni bo ni dolent, sinó que senzillament és. És 1863. El primer tram del London Underground ja funciona i tot i el seu nom la major part de la xarxa del ferrocarril metropolità de transport ràpid
Per a caminar i per a mostrar, roges intenses les ungles, per sentir-los, i rebre-hi l’impacte de petons i carícies quan no són només recorreguts inerts per la pell. (…) Per a això tens els peus davall dels genolls i nord enllà, però fugint de significats i de diccionaris, hi camines, nus i depassats els
De moment, la secció “Crema Londres a Tarragona” que estrenarem avui passades les 12 de la nit es podrà llegir, a banda d’aquest bloc, a tres mitjans digitals. D’una banda hi ha Estel Negre de Mallorca, d’altra El Jornal de Tarragona i per acabar El Setge de Cambrils, tot i que altres també han respost
Aquesta colla de fotografies i escrits des de Tarragona sobre Londres i a l’inrevés que portaran per títol “Crema Londres a Tarragona” parteixen d’una sèrie de referents culturals que no podem obviar. Som uns pesats, no? Què hi farem! El primer és la mateixa frase i la seva procedència, concretament d’un vers d’un poema anònim
Amb aquesta entrada el bloc que estàs mirant inaugura una experiència nova i curiosa, almenys per als seus dos autors, autor i autora. Som la Roser i el Jordi, dos quasi desconeguts que cada dimecres tindrem un vincle creatiu seguint un sistema senzilli i fàcil d’explicar. La Roser, des de Londres, enviarà una fotografia al