Raül Romeva i Rueda

Després de la Directiva del Retorn (de la Vergonya) i de la Directiva
Bolkestein (Liberalització serveis), aquesta setmana podem viure a Estraburg un nou
episodi de la recessió que la UE està patint en termes de drets socials,
especialment per a les persones treballadores immigrades. El cas és que avui
debatem (i demà votem) al Parlament la proposta de Directiva sobre el permís
únic per a treballar i residir a la UE per part de persones procedents de
tercers països, així com, el paquet comú de drets pels treballadors de tercers
països que resideixin legalment a la UE. La proposta original, impulsada l’any
2007, era una Directiva del Consell, però el Tractat de Lisboa ha atorgat al
Parlament Europeu la capacitat de poder negociar d’igual a igual amb la
Comissió i el Consell el contingut d’aquesta Directiva.

Tal i com està redactada i presentada a debat, de moment, la Directiva
afectaria a: aquelles persones que volen residir en un
Estat membre per tal de poder-hi treballar, aquelles que han estat admeses en
un Estat Membre per altres motius que el de treballar, persones admeses per a
lleis estatals i de la UE per a treballar, persones admeses en el marc de la
Directiva de reunificació familiar i que tenen el dret de moure’s amb
llibertat.

Això vol dir que quedarien excloses de l’àmbit d’aplicació de la Directiva (i per tant no comptarien amb els mateixos drets): persones treballadores desplaçades, a les transferides dins l’àmbit
d’una corporació, treballadors/es temporals o au pairs, persones en situació de protecció temporal que estan esperant una
decisió en relació al seu estat, 
beneficiaris de protecció internacional, sol.licitants de l’estatus de
refugiat/da, persones a les que s’hagi suspès el seu permís de movilitat,
persones que treballin a bord dels vaixells, i, a més, els Estats membre poden
decidir que els treballadors temporers (aquells que treballen menys de sis
mesos) o estudiants no hi sigui tampoc incloses.

Si el text s’aprovés així, demà, voldria dir que moltes empreses
trobaran més barat i convenient per als seus interessos traslladar les seves
seus a països tercers (posem per cas, Marroc o Turquia) i des d’allà
desplaçar-hi els seus treballadors cap a la UE. Per altra banda l’adopció
d’aquesta proposta (que alguns combatem des de fa temps), comportaria consagrar
la inferioritat del dret europeu en matèria laboral i social respecte el
Conveni de Nacions Unides de 1990 sobre protecció de drets de totes les
persones treballadores immigrants i les seves famílies (que només ha estat
ratificat per 44 Estats, tres dels quals europeus –Albània, Bòsnia i
Herzegovina i Turquia). A més a més, la proposta és també contrària a la
Convenció del Consell d’Europa sobre treballadors immigrants de 1977, en
relació a les condicions de treball, seguretat social i vivenda (i que està
ratificada i en vigor per França, Itàlia, Holanda, Noruega, Portugal, Estat
espanyol, Suècia, Turquia i Ucrania).

En altres paraules, amb el text actualment proposat ens podríem trobar
que als hotels i restaurants europeus comencin a arribar treballadors
temporers amb molts menys drets que els ciutadans UE, consolidant així un nou i
modern concepte d’esclavatge.

El Consell ha estat molt clar fins avui (primer la presidència
espanyola i després la belga) a l’hora d’afirmar que qualsevol ampliació de
l’àmbit d’aplicació de la Directiva per incorporar-hi, per exemple, alguns
grups actualment exclosos (mencionats més amunt) comportaria que s’haurien de
rebaixar alguns drets dels grups ja considerats. Digueu-ne com vulgueu, però
per a mi això és un xantatge social inacceptable, especialment per que sempre
hem considerat, almenys fins ara, que els drets de les persones treballadores a
la UE haurien de ser iguals per a tothom, vinguin d’on vinguin aquestes
persones. Ara, però, alguns parafrassegen Orwell (La revolta dels animals) i
diuen que “sí, que tots som iguals, però que alguns som més iguals que
d’altres”.

Durant les negociacions amb el Consell, la ponent de la Comissió Libe
(Mathieu, PPE) va claudicar davant de gairebé totes les exigències que
provenien del Consell, i va cooperar més aviat poc amb el ponent de l’altre
Comitè implicat, EMPL, Cercas (S&D). La conseqüència és que el Consell va
aconseguir fer passar les seves tesis tant a l’hora de reduir els àmbits
d’aplicació com els drets.

La majoria conservadora vol que demà el PE aprovi el text (només cal
majoria simple), de manera que la proposta de Directiva seria ratificada pel
Consell el proper 21 de desembre, en canvi altres grups ens hi oposem. De fet,
quan el text es va votar en la Comissió LIBE les votacions van anar molt
ajustades, però al final, malauradament per a nosaltres (Verds/ALE), es va
imposar una majoria formada per PPE, ALDE i alguns integrants d’ECR. En el vot
final vàrem votar-hi en contra amb un resultat final de 41+, 8- i 2
abstencions.

El problema és que, avui per avui, l’aritmètica europea és clara: les
majories al Consell i la Comissió són conservadores, igual que al Parlament
Europeu, si bé en aquesta darrera institució, en ser més plural i
representativa que les altres, sovint tenim una mica més de marge i algunes
esperances per corregir la deriva neoliberal de les altres dues. Però és clar,
tot té límits. Pensem-hi la propera vegada que toqui conformar majories socials
i progressistes front a l’euro-tsunami conservador, ja sigui dins els Estats
(governs) com a la UE (Parlament Europeu), per què, si no reaccionem, el marge
de maniobra que ens queda serà cada cop menor, i les conseqüències podrien
arribar a ser irreversibles.

Font dibuix: Eneko (http://blogs.20minutos.es/eneko/ )