bon dia !!
ballen, fulles seques a tó
a só, escombrada.
cims i muntanyes,
llunyania ventada.
llum
ballen, fulles seques a tó
a só, escombrada.
cims i muntanyes,
llunyania ventada.
llum
capítol 1 – dron 451, comença la venjança
Donald Run ha penjat a la xarxa el joc de la guerra dels drons, en realitat és el programa de destrucció selectiva original del departament de guerra preventiva que depèn directament del president.
L’han detectat com a hacker. Anonymus desmenteix que sigui col·laborador. Sembla ser que en realitat és el creador i comandant boig del dron 451, emprenyat amb l’administració. No ha cobrat la nòmina.
Algú jugant, virtualment, a començat fer destrosses això és el què a ell li sembla, un contrincant intenta impedir-ho, és el joc.
Al responsable del programa li entra el pànic quan un supervisor, li fa saber el què està passant… mentrestant caos, oficines del departament plenes de foc, fum i corredissess…
Fotografia en grisos. En Diego, el seu oncle i Mossèn Iraola…
Pujava les escales metàl·liques entre els graons s’entreveia el pati interior, un arbre el mig, solitari, i el buit dels locals que l’envoltaven. Nínxols.
Ressonaven els seus passos, eco, amunt del forat, clinc! clinc! clinc!… s’aturà un moment… i continuà. Buscava el 1r A el terra metàl·lic tramat de cel·les de 1 x 1 cm, repetint-se en perspectiva zenital avall, i girant el cap amunt, tots iguals, allunyant-se dibuixant geometries en l’espai.
Truca el timbre, l’obre un individu amb faccions stuart little, però amoïnat.
– Que desea?!
– (Òstia, està emprenyat) eeeehhh… doncsss… beeee venia per…
– No me interesa!
– És que li haig de preguntar…
– Tengo mucho trabajo!
– No es preocupi, que passi un bon dia!
Fa una ullada a la planta en forma de L que envolta el pati i es queda mirant l’arbre solitari, allà al mig envoltat de còdols de riu… (minimalista! pensa, no arriba a ser Zen, una imatge freda com el recinte)
S’adona que no hi ha ningú més en aquell edifici de tres plantes amb 2 locals amb separacions de vidre translúcid, quasi opac, que deixen entreveure volums i ombres en un costat i 3 més a l’altre. Estan sols.
Es pregunta; on són els ratolins? i el formatge?
Baixa escales, arriba al vestíbul i davant la porta de full, s’obre automàticament, sorprès cerca de reüll on és la càmera o l’automatisme… mig corrent, de cop ja es troba a la vorera, al carrer llueix el sol.
Mai Balaguer, Bibiana Ballbè, Jaïr Domínguez, Marc Pastor, Oriol Malet…
les noticies havien dit que començava una onada de calor…
No sabia què fer, si ficar-se a les fosques dins de casa, les persianes abaixades, i deixar passar el corrent d’aire, o continuar al jardí on era assecant-li la gola i el nas ressec… ja tenia prou problemes per reprimir la ment, i només li faltava el pànic de visualitzar que arrencava d’un desert llunyà exterminant qualsevol vestigi de vida, qualsevol esser viu. Cremava.
Al límit, s’acomiadava i somreia del seu propi acudit; quan les persones ens acomiadem, mostrem qui som, com som i… s’en va anar.
Tot-hom ja marxava, només restava el servei de menjador, els pocs que servien els darrers cafés i enretiraven l’últim got que ràpidament dipositaven dins del rentaplats..
Al saló principal, mentrestant, relaxats, fumant i escurant les darreres tasses, xerraven de on anirien, després de haver valorat les reaccions sobre les restriccions sobre l’ajut dels 400 € als aturats, els desnonaments exprés i el decret-llei per impulsar que les grans corporacions poguessin disposar del totxo per lloguer.
Algú se li escapava el riure engrescat… semblaven contents, l’aire condicionat mantenia l’ambient a temperatura ideal… amb les preses algú de la cuina s’havia deixat una vàlvula oberta i el gas s’anava expandint suaument per les canalitzacions de l’aire, però amb l’abientació floral es mesclaven fatalment les olors…
Al lloc de guàrdia algú estava xerrant animadament per telèfon i no s’adonava de l’alarma lluminosa parpellejant…
De cop una gran explosió va despertar els que aquella hora estaven fent la migdiada al barri pròxim al palau…
Corredisses, alarma, estat d’emergència… ningú sabia què fer, no hi havia protocol per aquell accident, el país s’havia quedat sense govern…
divendres
Aquí hi ha marro! Es va excitar, tota ella, com feia que no s’havia trobat en molt temps, com si estiguiés fent alguna cosa prohibida, com si algú l’estigués vigilant i a la vegda atrapada en la deslleialtat cap a la seva amiga. Bé amiga no! es va dir; és la mare de la Gemma… es trobava estranyament eufòrica amb ganes de fer alguna bestiesa… com quan alguna vegada en alguna celebració s’havia pres alguna copeta en les festes de noies… s’imaginava com si estigues veient una escena, dura, auto-censurada en la seva moral, d’una pel·licula, es va disparar… veia en la seva imaginació, situacions íntimes d’aquells dos que acabava de veure en les imatges…
(continuarà? – em sembla que sí)
Mentrestant en Simó s’està pensant :
– que coi que vaig fer fa vint-i-cinc anys? on vaig treballar, jo? vaig fer algun remendo a alguna mestressa, jo? Hòstia si ho sap la Neus em fot fora de casa, que té molt mala bava i és molt gelosa… però no pot ser, ho hagués sabut abans, no?
hòstia, hòstia recollons…
I així passa mig matí que ja anat dues vegades al lavabo del mal de ventre que li ha agafat al pobre Simó, se sent trasbalsat com mai, més que aquella vegada a la platja amb la Neus, portava un bikini d’escàndol i ell li va dir que no calia que es passegés per la vora de la sorra remenant :
– que tot els tius et miren, i les dones murmuren, collons !
i ella va i li etziba amb veu alta, perquè ho sentís tota la platja :
– no haver-te anat al Molino, amb aquella pelandusca, que m’ho van dir a la feina, bandarra!
Continuava capficat i se’n va al despatx i truca a la Mercè i li diu:
– que pensant-ho bé, que sí que te un cosí-germà que te unes xicotes artistes i que viu a Cabrils…
Ella li diu : que ja està que ja l’ha localitzat, que gràcies de totes maneres…
Es posa a llegir correu del dia, primer un correu spam d’un web que havia mirat el dia abans, unes xicotes de Capverd, que li demanaven diners per una ONG… havia pensat en veure el lloc, les pobres, tant bones que estan i tan pobres…
En un altre correu l’obre i llegeix:
De Mercè Bonshoms:
– Bon dia Simó, Sóc la mare de la Gemma Nabius Bonshoms que estudia a belles arts amb la teva filla Núria. Ahir a la tarda, molt amablement la teva dona em va acompanyar al dipòsit municipal de vehicles, ja que la grua se m’havia emportat el cotxe. Em sembla que m’he deixa’t al seu cotxe una bossa amb unes carpetes verdes que contenen uns documents importants. Si fos així no sé si avui acompanyeu a la vostra filla a la facu, podríem quedar per recollir-los. Jo deixo a la Gemma cap a tres quarts de nou ó les nou, seria possible poder recollir-los allà,? és que els necessito per la feina…
Molt agraïda,
Mercè
ps:
El meu telf, és el 564 673 892
En Simó li contesta :
– Hola ja hem parlat i m’has dit que tot ha quedat aclarit! doncs ho celebro… El que em té intrigat és el contingut de les carpetes “molt importants”
ah! m’has donat arguments per un conte curt, d’intriga… perquè a part de paleta, d’amagat, amb un nom fals, també escric, eh! saps?
salutacions amigables
Simó deBlauflor
Contesta la Mercè:
– Gràcies a tu em faré un fart de riure quan el tingui entre mans.
Gràcies per tot.
Mercè Bonshoms
(continuarà?)
2
súbdits, esperant-te!
als peus,
sandàlies de festa,
ets…
la reina!
3
geloses del verb!
esperant l’autograf,
el proper…
candidat!
4
voler!
no sents, certesa?
no pots estar-t’en,
sense fotre…
macarra!
Veig, veient una ràfega, un petit moment, una sèrie d’entrevistes que feien diferents persones i ben bé no recordo quin era el subjecte de la pregunta, però pel context, del què parlaven vaig entendre que era sobre l’autodeterminació o la independència.
I vaig escoltar en Boadella, l’actor , que en mig d’un entorn d’envejar deia més o menys que es tindria de posar preu al immens solar que és la península ibèrica i el que en volgueren marxar hauria d’indemnitzar als altres amb la quantitat que fos, ell suggeria 12.000 € per habitant de Catalunya cap a espanya. No sé amb quina base ho feia, suposo que en la de la provocació, és clar.
Malèvolament ho va fer des de la perspectiva econòmica i el primer que se’m va acudir de contestar-li, sense que ell ho sabés , és clar, és que amb l’espoli que ha rebut el país, el nostre, el meu, ja està pagat de sobres , la indemnització, no sols per la derrota de Barcelona l 1714 sinó als darrers 300 anys, per tant, que com a bufó del regne ho fa prou bé, però que no m’enganyi o em vulgui fer creure el que ni ell mateix es creu. Per això fa l’ofici i i els espectacles que proposa.