Publicat el 7 de setembre de 2012
ventava
ventava calorosament, restava en solitari a l’ombra de la tarda, a l’obra de l’umbrel·la, ofegant-se pel vent que no cessava, semblava que per moments la temperatura no tenia límit, que anés pujant, seca, fins cremar…
les noticies havien dit que començava una onada de calor…
Tenia la sensació de que per moments, es marciria, si continuava gaire més tremps, contemplant, com les plantes del jardí, amb els cops de vent cada cop més calents, del desert havien dit…
S’imaginava els terrats i teules assaonades, nevades de sorra, les cases envaïdes pel desert, dunes tapant-les. Delirava.
S’imaginava els terrats i teules assaonades, nevades de sorra, les cases envaïdes pel desert, dunes tapant-les. Delirava.
No sabia què fer, si ficar-se a les fosques dins de casa, les persianes abaixades, i deixar passar el corrent d’aire, o continuar al jardí on era assecant-li la gola i el nas ressec… ja tenia prou problemes per reprimir la ment, i només li faltava el pànic de visualitzar que arrencava d’un desert llunyà exterminant qualsevol vestigi de vida, qualsevol esser viu. Cremava.
Li cremaven els pulmons. Tossia. Sentia que per instants deixava de respirar, cremava. Era la fi, l’inici, s’acabava …
Va mirar al sud, per distreure’s, i va alçar encara més la mirada per sobre del llibre que tenia entre mans, pensava que no s’havien pogut comunicar, no li havia pogut dir que tot estava acabant-se. No va poder comunicar-li allò que no gosava dir-li, que malgrat saber-ho, s’havien fet vells…
Al límit, s’acomiadava i somreia del seu propi acudit; quan les persones ens acomiadem, mostrem qui som, com som i… s’en va anar.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de divertiments per romanidemata | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent