Pujava les escales metàl·liques entre els graons s’entreveia el pati interior, un arbre el mig, solitari, i el buit dels locals que l’envoltaven. Nínxols.
Ressonaven els seus passos, eco, amunt del forat, clinc! clinc! clinc!… s’aturà un moment… i continuà. Buscava el 1r A el terra metàl·lic tramat de cel·les de 1 x 1 cm, repetint-se en perspectiva zenital avall, i girant el cap amunt, tots iguals, allunyant-se dibuixant geometries en l’espai.
Truca el timbre, l’obre un individu amb faccions stuart little, però amoïnat.
– Que desea?!
– (Òstia, està emprenyat) eeeehhh… doncsss… beeee venia per…
– No me interesa!
– És que li haig de preguntar…
– Tengo mucho trabajo!
– No es preocupi, que passi un bon dia!
Fa una ullada a la planta en forma de L que envolta el pati i es queda mirant l’arbre solitari, allà al mig envoltat de còdols de riu… (minimalista! pensa, no arriba a ser Zen, una imatge freda com el recinte)
S’adona que no hi ha ningú més en aquell edifici de tres plantes amb 2 locals amb separacions de vidre translúcid, quasi opac, que deixen entreveure volums i ombres en un costat i 3 més a l’altre. Estan sols.
Es pregunta; on són els ratolins? i el formatge?
Baixa escales, arriba al vestíbul i davant la porta de full, s’obre automàticament, sorprès cerca de reüll on és la càmera o l’automatisme… mig corrent, de cop ja es troba a la vorera, al carrer llueix el sol.