Durant les festes de la Mercè de l’any 2008, poc abans del concert
que oferien Antònia Font i Primal Scream al carrer Rosselló, als
jardinets de Gràcia hi tocava un grup petit, gairebé desconegut, que
acabava de quedar segon classificat al concurs de maquetes Sona 9. En
aquella època pre-Facebook, el boca-orella encara funcionava, i
una colla de gent encuriosida escoltava aquell grup que explicava
històries sobre la dependenta de la botiga de mobles de la cantonada. La
resta… és història: Manel han acabat obtenint una repercussió
mediàtica i social com no es recorda en la música catalana partint d’una
base ben simple: quatre nois de carrer que, si destaquen per alguna
cosa, és per la seva normalitat.

Després d’un any de calma
absoluta, el nom de Manel torna a estar en boca de tothom. Avui, quan
s’alliberi la descàrrega de l’Itunes que molts han reservat des de fa
mig mes (capdavanter en vendes d’aquesta plataforma a tot l’Estat) o la
gent trepitgi ansiosa una botiga de discos, tots ens trobarem amb una
grata sorpresa o, si més no, un gran alleugeriment: Manel continuen sent
Manel. 10 milles per veure una bona armadura no defraudarà als que van caure rendits fa una mica més de dos anys amb Els millors professors europeus,
i fins i tot arrossegarà a la causa més d’un murri que, encara ara,
lluita contra corrent fent tot el possible per negar les evidències
d’aquest gran fenomen. Les comparacions entre els dos treballs, és clar,
seran inevitables, però no hi ha cap mena de dubte que les noves
cançons es complementaran ben aviat i de forma natural amb Pla quinquennal, Dona estrangera i Corrandes de la parella estable. El públic se les anirà fent seves i acabarà perllongant el caràcter altament popular de la
música de Manel.

Els primers acords de Benvolgut
faran esbossar a l’oient el somriure del qui es retroba amb un vell
amic amb la premonició d’una llarga vetllada plena de records. 10 milles per veure
una bona armadura no incideix en moments costumistes ni en cançons acudit que remeten a La Trinca, però el missatge antimilitarista de La cançó del soldadet i El Miquel i l’Olga tornen sí que ens transmeten el caire folk senzill i humà d’Ara Va de Bo. En aquesta armadura hi ha també la màgia immensa d’Aniversari, els records d’infantesa de Boomerang i l’èpica de Criticarem les noves modes de pentinats o Deixa-la, Toni, Deixa-la, una havanera aventurera que comença a l’Escala i navega fins a Nova Orleans. Amb El gran salt recordarem
que amb Manel funcionen les coses petites, i que si ens han seduït és
per la simplicitat del banjo, el bon joc de veus, la bateria i el teclat
evocador de cançons com aquesta. Cançons que ens recorden que Manel
continuen sent quatre nois de carrer que fan cançons. Ni més ni menys.