Tot al seu lloc perquè tot funcioni a la perfecció. L’entrada al
Sònar de Nit a les immenses naus de la Fira Gran Via 2 és gairebé una
rutina on cal sortejar una veritable muralla de venedors ambulants al
carrer, travessar unes tanques de seguretat que gairebé la fortifiquen,
trobar les primeres cues a la paradeta d’Energy Control i els clàssics
autos de xoc que continuen meravellant el nouvingut i que són ja un
element habitual pels experts en la matèria que remeten quan el festival
se celebrava a la platja de la Mar Bella. Aquest any, però, el festival
s’ha guardat un trumfo a la màniga amb un nou escenari, el Sònarcar,
instal·lat en una inquietant atracció de fira del tren de la bruixa. Un
espai reservat als punxadiscos on fins i tot va tenir el seu minut de
glòria el personatge que ha protagonitzat l’anunci d’enguany de la venda
del festival: el senyor Charles Samaniego.

Com ja va sent
habitual en les darreres edicions, l’obertura de la nit va servir per
recuperar un grup històric de l’escena més o menys electrònica. Si en
edicions anteriors vam poder veure Madness, Yazoo o Roxy Music, enguany
va ser el torn per Human League. Phil Oakey, que evidentment ja ha
perdut el serrell que el va fer famós en la dècada dels vuitanta, va
sortir envoltat de les vocalistes Joanne Catherall i Susanne Sulley, a
més d’un parell de teclistes i una bateria electrònica. Estèticament van
fer una actuació molt semblant a la que van oferir en el Primavera
Sound de l’any 2005 i, com en aquell concert, van tirar d’un setlist ple de nostàlgia, tot i que amanit per algun tall del seu recent disc Credo, com el primer single,
Never Let Me Go, que va servir per obrir l’actuació. En l’hora justa que van tocar van sonar clàssics com The Lebanon, Mirror Man, Electric Dreams o l’estàndard Don’t You Want Me en una actuació elegant, però massa freda que no va acabar de captar l’atenció del públic jove.

En
canvi, la cantant britànica d’origen tàmil, M.I.A., sí que va saber
esperonar els assistents. Exuberant i colorista, ja des del principi de
l’actuació va buscar atordir amb la seva mescla de sensualitat i
rebel·lia: en la segona cançó ja estava travessant el fossat dels
fotògrafs per ser clamada en les primeres fileres del públic.
Acompanyada per una vocalista i un MC de suport va intentar donar forma
al seu trencaclosques multiètnic, però el resultat va ensopegar amb un
so deficient que va enterbolir el resultat final de la seva actuació.
Jugant a la carta del populisme, en el tram final va convidar a una
invasió pacífica de l’escenari per part del públic i va crear el clima
anàrquic perfecte perquè cançons com Born Free creixin en
condicions. Lamentablement, el fet de començar la seva actuació amb més
de mitja hora de retard va fer que molts es perdessin l’accidentada (al
seu Dj li van caure la taula i els plats) actuació de Dizzee Rascal a
l’escenari Sònarpub, un artista que repetia presència al festival per
segon any consecutiu.

Després d’haver estat un dels temes del dia a les xarxes socials per unes declaracions que va fer a El País
(?odio el públic?), Richard D. James, més conegut com Aphex Twin, va
voler demostrar la seva autoritat en la matèria i gairebé la part que li
correspon en la paternitat de l’estètica i els fonaments d’un festival
com el Sònar. A un quart de quatre de la matinada, just l’hora en què hi
ha més perill ?el terra es comença a convertir en una massa
enganxifosa? i en què només una bona ració de beats pot
canviar-ho tot, va ser el millor moment per l’esgotadora sessió que va
oferir el misteriós irlandès. Amagat a les fosques al mig de l’escenari
al darrere dels seus botons, va oferir una col·lecció d’estructures
abstractes i ritmes trencats en constant mutació. Un espectacle on la
part visual era tan efectiva com el bombardeig sonor que sortia dels
altaveus. En un moment del seu set, per les pantalles es van
poder veure fins i tot imatges dels jugadors del Barça modificats amb la
cara d’Aphex. Un cartell a l’entrada advertia: ?Els nivells sonors
poden ser perillosos per la salut?, i de ben segur que es referia a
l’actuació d’Aphex Twin. Just gairebé al mateix moment, però a l’altra
banda de la Fira, els sud-africans Die Antwoord posaven el Sònarlab de
cap per avall amb una proposta vistosa, festiva i desarmant de ritmes
urbans.