Wakaindignat
Shakira, Estadi Lluís Companys (Barcelona), 29 de maig de 2011
La llarga espera. 75 minuts esperant tots els fotògrafs i televisions a un photocall que ningú havia demanat però que Movistar va decidir oferir-nos. I quan l’espera arribava al seu límit i de fons se sentien crits de “fora, fora” i “por qué, por qué, por qué” la senyora va tenir el detall de dedicar-nos 30 segons de rellotge a oferir el millor dels seus somriures. Al més pur estil Justin Bieber. Disculpes? cap ni una, com tampoc les va donar al les 25.000 persones que l’esperaven en un recinte mig buit (o mig ple, ja se sap) i que abans dels bisos ja estàven abandonant multitudinàriament.
Entrem al foso a la primera cançó, en principi podem fotografiar les dos primeres i la quarta. Però un cop dins rebem més hòsties que els acampats a plaça Catalunya (bé, aquí potser exagero una mica). L’equip de filmació del concert no ens vol allà i per passar ho fan amb puntades de peu. Ens diuen que ens repartim però és gairebé impossible passar a l’altre banda ja que Gerard Piqué està fent passar a tots els seus companys (i nóvies, amigues i germanes) al mateix espai on nosaltres havíem de treballar. Desordre, caos i violència. I els més banyuts, esclar, els foteros.
Quan a la quarta pugen a l’escenari a moure el maluc nosaltres ens trobem tocant a l’escenari i ells estan d’esquena i amb un contrallum dolorós. Evidentment cap d’ell fa el més mínim detall de girar el cap. Un road mànager de dimensions considerables ens impedeix de molt mala manera poder-nos moure de lloc. Aquest mateix tècnic d’escenari ens explicaria després que estiguèssim tranquils, que quan el “Waka-Waka” sortirien tots de nou —palabrita de niño jesús— i ¡sense que se li escapés el riure!
Doncs toca esperar pel lateral de l’escenari i pel backstage on Piqué es mou com Pere per casa seva i poc a poc veiem com Iniesta, Abidal i altres foten el camp. Quan a l’una de la matinada toca l’hora del “Waka-waka” la cara d’imbécil que se’ns queda a tots amb un quilo de confetti al cap és antològica: no puja ni un sol dels jugadors del planter del Barça. Ni tan sols Piqué que s’ho estava mirant al nostre costat.
La companya Soveig Möller també ens en fa cinc cètims al seu blog.
I la música? no, avui tampoc és el tema a debatre.
Crònica publicada a El Punt i a l’Avui en data 30 de maig de 2011
Shakira culer
La cantant colombiana balla el ‘Waka-waka’ amb tot l’equip del Barça en un estadi olímpic a mig omplir
Shakira va començar el concert una hora i mitja més tard del que s’havia previst
Concert esbojarrat, el de Shakira, ahir, en un estadi olímpic a mig
omplir. La cantant colombiana s’havia anunciat per a les deu de la nit,
però no va arribar a Montjuïc fins a les 21.40 hores. Vint minuts
després, hi arribaven Gerard Piqué i tota la resta de jugadors i
directius del Barça. Mentre als camerinos es feien les fotos de rigor,
passades les onze, els assistents –entre els quals hi havia famílies
senceres amb nens– havien perdut la paciència: “¿Por qué, por qué, por
qué?”, cridaven.
Finalment, una hora i mitja més tard del que
s’havia previst, la colombiana va començar a cantar. “Em feu sentir com a
casa, això és casa meva!”, va exclamar en un català fluid. Al cap de
pocs minuts, ja hi havia Piqué –amb el qual es va petonejar–, Xavi,
Bojan, Villa, Pedro i Busquets ballant per l’escenari i, per al final
del xou, tot i que encara no havia arribat quan es tancava aquesta
edició, es preveia un waka-waka amb la plantilla blaugrana al complet a
l’escenari.
El set list de Shakira (per cert, cinc cançons més escurçat que el de fa mig any al Sant Jordi però també escrit amb comic-sans)
