S’havia anunciat que en el concert del Festival de Guitarra
l’Adrià/Josep Puntí aniria acompanyat del prestigiós coixí musical
format per Juan Carlos García (bateria) i Antonio Fidel (baix), prestats
de la banda de Quimi Portet. Però un escenari buit, amb només un piano
de cua i dues guitarres acústiques demostraven el contrari. Un cop més,
l’exmembre d’Umpah-pah feia presagiar el pitjor, com quan va voler
llançar-se en vol lliure i estavellar-se en la seva actuació a
l’Acústica de Figueres del 2009. Però els primers acords de Nina ensucrada
ens van ensenyar la direcció que prendria la nit: ni cel ni infern,
només Puntí en estat pur amb els seus defectes però també amb les seves
virtuts. Histriònic però també concentrat. Aquest Puntí segueix
plantejant un joc que sovint només entén ell. Un joc en què les cançons
poques vegades sonen amb la seva dimensió original, en què demana una
implicació del públic fora de tota lògica i en què les versions (Tom
Waits, Simon & Garfunkel, Neil Young, Bob Dylan i el Lau Teilatu
d’Itoiz) s’han d’intuir com un homenatge gairebé irreverent. És el Puntí
que ens ha tocat viure aquest segle XXI, un músic amb un gran passat,
un present incert i un futur en forma d’interrogant, però també un
personatge únic amb cops de geni que planteja unes regles pròpies d’un
joc particular difícil de comprendre per a qui busqui l’ortodòxia. I en
aquest camí enrevessat que ha triat, sembla que hi ha trobat el fil per
començar ja el camí de tornada.