Als anys 80, dins l’anomenada movida madrilenya va aparèixer un corrent provocatiu anomenant hornadas irritantes
amb grups com ara Glutamato Ye-Ye, Sindicato Malone i Derribos Arias
que unien forces contra grups de pop als quals consideraven bavosos.
Extrapolant-lo en temps i espai, podríem dir que grups com ara Tarántula
i Manos de Topo, cadascun amb les seves característiques, podrien
considerar-se també com els exemples més irritants dins l’escena de
Barcelona. Tarántula juguen al paper de buscabregues, amb una certa
tendència rockera que crida l’atenció enmig de tant pop indie.
Manos de Topo són figues d’un altre paner, la veu de ploramiques de
Miguel Ángel Blanca pot atacar directament el sistema nerviós central o
fascinar. I un cop es supera aquest peatge el grup mostra brillants
retrats de cors trencats a base de mastegots.

Totes dues bandes han unit forces a Momento único, un maxi
compartit amb dues cançons per cap i amb 500 exemplars editats en
vinil. A l’Apolo, Tarántula van mostrar un engreixat directe amb una
formació que ja no disposa de Joe Crepúsculo per als directes, tot i que
al final de la seva actuació va sortir a fer cors. Durant l’actuació de
Manos de Topo, va sorprendre l’àmplia presència femenina entre el
públic (una mitja entrada de la pista) per a un grup que ha estat
titllat de misogin per les seves lletres. Quatre nois que ningú voldria
de companys de pis i una noia (Sara Fontán) al violí que van acabar
convidant els seus companys de cartell en una proposta que hagués
necessitat crear més sinergies per aconseguir crear el moment únic i
memorable que molts esperaven.