Un migmetratge bell, ple de lirisme i pensament. [imatge de Filmoteca.cat] De la mà del director i d’un capellà del Vènet admirat per ell, resseguim la recerca dels llocs que Pasolini elegirà per rodar la seva gran pel·lícula.Amb dubtes, decepcions, incerteses i descobriments meravellats que li confirmaran la validesa de la tesi que va sostenir
La sala de la Filmoteca ha exhaurit les localitats i no he pogut veure per tercer cop aquest film d’Alain Resnais, obert a nous sentits, misteriós. Segueixen havent-hi interrogants a plantejar-me: Quin sentit tenen les preguntes infantils que són les darreres paraules de la pel·lícula?Quin és el passat tèrbol del protagonista masculí? Les bones pel·lícules
La relació entre cinema i pintura, entre el treball i l’amor. Entre la ficció del cinema, la veritat i la realitat.Un grup de rodatge enfollit que imita les persecucions de l’slapstick, tot filmant quadres vivents de famoses pintures d’ambientació romàntica (Delacroix, Goya, hi he cregut reconèixer algun Greco …)El peculiar sentit de l’humor de Godard.
Crònica de l’atemptat a la Banca Nazionale dell’Agricoltura, a la piazza Navona de Milà, el 12 de desembre del 1969, que va costar la vida a disset persones i en va ferir vuitanta-vuit. Reconstrucció minuciosa que posa al dia la informació de què avui disposem: els seus autors continuen impunes; el cas està tancat judicialment.
Un film vibrant, de ritme frenètic com el capitalisme especulador que és l’amo i senyor de les nostres vides. Un bon diagnòstic social i econòmic, amb final despietat com el sistema que realment ens governa i ens controla: “Robem als més pobres per donar-ho als més rics” (frase històrica, pronunciada realment)-i la junta d’acionistes aplaudeix
No us la perdeu. Cinema del bo i autèntic.Ni li sobra ni li falta res. Una hora i quart de pel·lícula que m’ha tingut arrapat a la butaca.Els presos d’un establiment de màxima seguretat a Itàlia, condemnats per delictes greus, molts d’ells relacionats amb activitats mafioses, posen en escena Juli Cèsar de Shakespeare.El director teatral
En aquesta juganera pel.lícula d’Alain Resnais es plantegen les paradoxes de la relació amorosa, donadora de vida però també autodestructiva, segons com.Les herbes silvestres de l’amor no estan sotmeses al control conscient dels personatges. L’expressiva mirada de Sabine Azéma, esposa del director, i el rictus d’André Dussolier es combinen a la perfecció en una de
Mal traduït com “Las malas hierbas”, quan més aviat equival a “Les herbes silvestres”, “Els herbots”, no és una pel.lícula usual. Fidel al seu estil que no és esclau de les convencions narratives ni de la versemblança, Resnais basteix una bella història contada de forma gens convencional, complexa i poètica. Amb final enigmàtic, surrealista i
Magnífica pel.lícula de William Karel, de l’any 2007. Realitzada cinc anys després dels fets, Poison d’avril (juga amb la semblança amb l’expressió poisson d’avril, dia de la llufa a França) explica com Lionel Jospin va ser apartat de la cursa per l’Elisi amb la inestimable col.laboració de determinades cadenes de televisió que no van dubtar
Dins del Docs Barcelona, festival de cinema documental que ja va per la quinzena edició, s’ha exhibit aquest film de Niccolò Bruna i Andrea Prandstraller, que parteix del procés instruït a Itàlia a l’empresa Eternit, que havia estat instal.lada a Casale Monferrato fins al 1984, perquè els seus propietaris i màxims acionistes, un senyor belga
Avui fa dos mesos que havia d’obrir el nou local de la plaça de Salvador Seguí.Per què es va tancar tan prematurament, el 21 de novembre de l’any passat, la sala de l’Avinguda de Sarrià? Qui va prendre la decisió? Per què se’ns va dir que obririen al cap de deu dies, l’1 de desembre?Per
No sabem quan acabarà aquesta suspensió del servei públic de la filmoteca. Torno a preguntar-me: per què van tancar la sala de l’avinguda de Sarrià quan la seu de la plaça Salvador Seguí encara no estava en condicions? Unes obres de pavimentació de la plaça sembla ser que impedeixen l’obertura al públic del nou local
I això que és una pel.lícula coproduïda per TV3, corprenedora: Miguel Núñez, lluitador antifeixista i antifranquista dels de debò, de les èpoques més dures i terribles, s’enfronta a la vida i a la mort amb coratge. Tota una lliçó de viure i de morir dignament. Un film d’Albert Solé contra l’oblit, en favor de la
I no parlem del mes d’agost. Havia d’obrir al cap de deu dies: el proppassat 21 de novembre va tancar les portes la sala de projeccions de l’avinguda de Sarrià, amb l’anunci d’obrir l’1 de desembre a la plaça de Salvador Seguí.S’ havia comunicat el programa especial de la primera sessió a la nova seu.
Els abonats de la filmoteca de Catalunya -la millor sala de cinema que hi ha, en la meva opinió- estem de pega: en principi, només eren deu dies. Dijous mateix rebo una carta, signada el dia 15, en què el seu director ens comunica que reobriran el pròxim dia 2 de desembre amb una sessió