Des del terrat de casa

Vaja per davant que no milite en cap posició terraplanista ni negacionista; ans el contrari. Després d’aquest parèntesi provocat pels dies marcats al calendari laboral com a festius, torne a aquest terrat de casa amb la preocupació que originen les imatges visionades durant el darrer cap de setmana, sobre el comportament social viscut.

Les sancions a persones que incomplien la normativa sanitària, han continuat augmentant. Les multes a establiments que pretenien esmunyir-se del que aconsella la ciència i la epidemiologia, també han fet suma. Les cafeteries han mantingut plenes les terrasses i fins i tot els parcs naturals i molts punts de la nostra geografia, han vikst coberta amb escreix la densitat de persones per metre quadrat.

Veurem si d’ací a uns dies, no ens visitarà la quarta onada d’aquesta pandèmia que s’haurà de vencer a base de vaccinar com més persones millor, o al menys, això sembla que és la posició majoritària de les persones que entenen sobre aquest virus persistent. Diuen que com més persones vaccinades hi haurà al nostre voltant, més segurs ens trobarem davant aquest agent microscòpic.

ZEQUI CASTELLANO – Mestre i periodista .- El conte del danés Hans Christian Andersen, bastit allà per l’any 1837 de la nostra Era, es troba totalment al dia, aplicat al monarca de les terres ibèriques –excepció feta de la franja de ponent i de la de llevant  on no el tenen considerat com a referent— qui es considera cap de tots els territoris peninsulars.

Cada dia que passa s’hi veu –malgrat l’autocensura practicada als mitjans de comunicació generalistes— com el resident de palau, es troba més desacreditat que mai, més desacreditat que son pare, el seu iaio o el seu besavi, aquell que va haver de marxar cap a Roma i no sols per veure el pontífex.

A cada pas que fa, li surten nanets i nanetes per tots els puestos –més nanetes que no nanets— i del mateix pelatge o nissa que ell encapçala, per abdicació d’aquell que fou nomenat per un anterior dictador i que mai no acceptà cap referèndum sobre el sistema o forma política de l’Estat, consagrada a l’article primer de la Constitució de 1978, sense opció a la discrepància.

Una constitució allunyada dels preceptes marcats pel seu propi preàmbul i, conculcadora d’un grapat d’articles sobre drets fonamentals. Una normativa que deixa nuet el monarca quan hi ha escletxes tan evidents, en el camp de la justícia social i política, en la seguretat, en la convivència democràtica i en un Estat de Dret que es troba tenallat pel pensament  més (ultra)conservador dels existents.

El monarca està nuet, quan no pot protegir el conjunt de la ciutadania i els pobles peninsulars, les nacionalitats i les cultures diferents a la que ell considera com a hegemònica. Està nuet, quan no fomenta les tradicions, les llengües i institucions dels pobles ibèrics o no promou el progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna.

El conte del danés Andersen, evidencia, una vegada més, que aquesta institució està prou tocada de l’ala i el que és pitjor encara, representa una societat que ja no combrega amb rodes de molí i se sap igual entre els iguals. Una societat que veu com el monarca es penja tot sol quan accepta que l’emèrit regularitze (motu propio) quatre milions de les seues monedes d’euro per intentar acallar una hipotètica demanda oficial que encara ni s’havia promogut.

A cada pas que fan els de la seua nissaga, el deixen més nuet i s’hi veu com a diferència del règim del 78, la democràcia no necessita la monarquia per sobreviure, per molt que la mesa del Congrés de Diputats i les forces polítiques ancorades en aquell temps, s’esforcen en conjurar-se com a “unidad de destino en lo universal” vetant la investigació parlamentària sobre els escàndols de corrupció que empastifen la monarquia, que ostenta la més alta representació de l’Estat.

El monarca està nuet i el pitjor de tot és, que no disposa d’amics i tots són panxacontents i agraïts que li riuen les gràcies, però mai no li expliquen una realitat que el carrer ja comença a veure: una realitat fonamentada en la necessitat de llevar-nos de damunt esta hipocresia que tants euros ens està costant a les nostres butxaques. El monarca està nuet, majestat!

(*) Imatge d’una punxa d’En Jap publicada l’any 2007.

Hui és un dia ben significat, però s’ha de dir que la nostra societat hauria de tenir-lo en compte cada dia de l’any. Tots els dies haurien de ser tinguts com a 8 de març i hui també.

Hauria de  ser una data sense final perquè cada dia, al treball, al carrer, als mitjans de comunicació, a les escoles i instituts, a la universitat, a les carnisseries i forns, a la botiga i als ajuntaments…. a qualsevol lloc, s’ha de reivindicar la igualtat de les persones i la justícia social, la democràcia participativa i sense violència… ni sexual, ni simbòlica ni estructural.

Cada dia ha de ser 8 de març i hui també, perquè encara resten moltes coses a fer en favor del conjunt de la nostra societat. S’ha de procurar complir les lleis que ens hem anat atorgant i ple que fa a la Constitució que tant defensen aquelles persones que menys la tenen en compte. S’han de cumplir els articles 14, 16, 20, 35, 45, 47, 48 i 50, si més no, perquè ara mateix hi ha massa d’aquestos que es conculquen sense ens produisca vergonya col·lectiva.

Cada dia ha de ser 8 d emarç i hui, també.

Voleu dir que cal invertir 76.000€ perquè alguna persona faça primer de Batxiller i que, a més, haja de passar un text psicològic? La segona part de la pregunta encara s’entendria, però una inversió anual de 76.000€ en temps de pandèmia i amb tanta gent com hi ha necessitada…

Gràcies que diuen que disposem de la millor sanitat del món, del millor ensenyament, la millor xarxa de teatres i auditoris, el millor teixit científic, els millors investigadors i investigadores, el millor medi ambient, els millors transports per ferrocarril i… seguint aquest estel, sembla que tenim el millor govern de la galàxia.

Allò del millor de cada casa, sols solem trobar-ho a les organitzacions polítiques conservadores i a les proves em remet.

El poble pla sabem que ens enfrontem a hores d’ara, a una decisió dramàtica, perquè, en superar la pandèmia en la seua totalitat o amb xifres acceptables per sobreviure, haurà de refer-se de dalt a baix molts sectors. S’ha de reconstruir tot una economia, i a més procurar que siga viable.

S’ha de salvaguardar la cohesió social, sense la qual, resultarà impossible una convivència sana i saludable entre les diferents capes socials; aquelles que el capitalisme ha volgut crear per salvaguardar-se la seua pervivència.

S’ha de defensar aferrissadament, la identitat, la llengua, la cultura i fins i tot l’autonomia. Aquesta migrada autonomia aconseguida a base de lluita i de molt d’esforç de tanta gent. Una autonomia que alguns ens voldrien arrabassar, però que no estem disposats a consentir-ho.

Amb tantes coses a fer, vols dir que hi ha persones que invertiran 76.000€ en un any, perquè la seua filla faça el primer curs del Batxiller a un país estranger que, a més, acaba de manifestar la seua voluntat de no pertànyer a l’Europa unida? Com pot ser que siguen capaces de fer això i ningú no els face ni un sol retret?

Què li passa a la nostra societat que esdevé tan refractària a la realitat de la pandèmia? Per què s’han noliejat autobusos per anar a la neu i ningú no intervé? Com és possible que la corba de persones contagiades no tinga deturador? Per què els cosos de seguretat no paren de posar denúncies i ningú fa cas?

Segurament vivim l’època de la desinformacio més informada i, ja ningú fa cas de ningú. Cal posar-li fre a la situació, perquè esta societat tinga remei i no arribem a un punt de no retor al que no ens convé arribar.

El comportament insolidari d’una part de la població preocupa sobremanera i ara ens topetarem amb el problema afegit, de no poder gestionar com cal, les propostes de denúncia que s’hi realitzen, perquè l’Administració no disposa de mans per gestionar aquest volum de paperassa.

Comence a comprendre com és que va caure l’Imperi Romà i les cultures de la història clàssica i trobe que l’obstinació i la cabuderia de la societat podria tenir alguna cosa a veure.

El 28 de gener és el Dia Mundial de la reducció del CO2 i per aquest motiu cal pensar amb la potenciació de l’agroecologia, com a sector capaç de restaurar la nostra malmesa economia. Amb el turisme desaparegut, el sector de la construcció per terra i de l’hostaleria no cal ni parlar…l’agricultura podria ser la taula de salvació d’un bon nombre de pobles, viles i ciutats (encara que semble impossible) però perquè siga així, s’ha d’aplicar un major grau d’atenció.

El País Valencià, encara conserva un alt grau d’infraestructura verda, definida com el sistema d’espais oberts que inclouen les àrees naturals de major biodiversitat, però també semi naturals, com ara els camps de conreu, els parcs urbans o qualsevol àrea de territori no tancada.

Però l’agroecologia, a més de garantir la producció de productes de qualitat, aporta beneficis com una major seguretat davant d’avingudes per grans pluges, la mitigació de l’illa de calor i dels efectes de les ones de calor, la protecció contra l’erosió, la millora de la qualitat de l’aigua o el manteniment d ela biodiversitat.

No hi ha cap mena de dubte que la infraestructura verda representa una alternativa a la infraestructura gris, que, a més de valdre un preu molt alt, aporta un impacte ambiental que ja no ens podem permetre des de fa desenes d’anys.

Situats al punt en què ens trobem ara, igual el que convé fer a partir de demà, és començar a desurbanitzar i permetre la reconnexió de les diferents parts de les infraestructures verdes existents encara i deixar que la natura faça el treball que no pot fer si no ens atrevim a desurbanitzar. Cal connectar les hortes i les ciutats, recuperar camps perduts o erms, restaurar camins històrics, habioitar nous corredors de mobilitat no motoritzada; propostes barates d’executar i de mantenir.

ZEQUI CASTELLANO – Mestre i periodista .- Des que va començar oficialment la pandèmia ara fa uns 314 dies aproximadament, que hi ha massa persones que fan oïdes sordes al que recomanen els qui entenen d’epidèmies, per molt dura i complexa que aquesta siga. S’endureixen les mesures de relació social, es tanca el sector hostaler a unes hores mai viscudes a aquest país de cafeteries, bars i restaurants; s’aconsella retirar-se als domicilis a les 22h; es recomana no viatjar entre comarques i molt menys entre països…però “que si vols a Ros, Caterina”.

Els mitjans de comunicació havien de donar una informació objectiva, veraç i planera, però a aquesta necessitat se suma la política de comunicació del govern valencià molt enfocada al presidencialisme i amb certa presència de la consellera del ram. Ni aquesta ni l’altre, trobe que han aconseguit l’efecte desitjat i és per això que s’han vist escenes per la televisió i s’han comentat moments a les tertúlies, que evidenciaven aquesta manca de sensibilitat cap al problema.

Les xifres sols les veuen com alarmants, les persones que treballen en aquest sector de la salut pública perquè, ni la medicina privada s’ha implicada (si no és a darrera hora) per aquesta realitat pandèmica que ho arrasa tot.

Els programes “ad hoc” de la televisió nostrada, tampoc no han causat l’efecte desitjat, per molt que les càmeres hagen entrar a la Unitat de Cures Intensives o s’haja retransmès en directe, un “reality” amb un anestesista que explicava la seua experiència a base de nivells d’oxígen en sang i de meuradors d’aquestes variables.

“Ja no ens alimenten molles” –com diària l’alcoià compromès, que no l’alcoià melòdic—perquè volem el pa sencer i el poble pla se n’ha adonat que la gestió, com més pròxima a la necessitat, més efectiva serà. Volem el pa sencer, perquè tenim transferides moltes competències i ara no pot venir el sereno amb les rebaixes.

Sabem que la vacunació no serà el final de  la pandèmia, fins que no hi haja una immunitat de grup, aconseguida a base d’haver vacunat efectivament a més del 80% de les persones i al ritme que va la cosa, igual a l’estiu del 2022 haurem arribat. En això hi ha coincidència amb el que diu l’OMS, que potser a l’estiu del 2022 la vida començarà a normalitzar-se. Mentre això arribe, les UCI van omplint-se setmana a setmana. Una cosa tinc clara, hui queda menys pandèmia que ahir.

ZEQUI CASTELLANO – Mestre i periodista .- Fa setmanes que em vaig mossegar la llengua respecte de la profusió de llumetes i garlandes de Nadal, perquè no hi haguera cap persona que m’acusarà de negatiu o de buscar sempre els quatre peus de l’ànec. Clar; a bou passat, sempre és més fàcil mantenir una opinió que no ha estat prèviament anunciada (així ho solen fer les formacions polítiques populistes i no passa res).

Val a dir que, aquestes llums de Nadal i aquest ornat de guspires elèctriques, ens ha portat a un augment incontrolat dels casos de contagi d’aquest virus que ocupa tot el planeta. No és que el corrent elèctric i les bombetes “leed” siguen les responsables d’aquest augment desenfrenat de contagis; no. El que passa, és que els llums de Nadal, han donat tanta sensació de normalitat, que la nostra societat s’ha relaxat fins tal punt, que ha ocupat terrasses de l’hostaleria fins arribar a saturar les nostres relacions socials.

No hem estat capaços d’admetre que vivim en pandèmia i no hem sigut conscients que, contra aquest virus, no hi ha més solució que la investigació científica, una major dotació del sector sanitari i el manteniment dels consells que ens diuen els experts: mascareta, higiene de mans i distància social. La resta (tot i incloen llums i façanes amb música) són bufes de pato.

Quan a subministrament elèctric, ¿quant invertim els valencians en allumenar carrers,m places, projectes urbanístics oblidats, autovies, entrades i sortides de les ciutats… si hi haguera una política de restricció horària o de control lumínic de fanals, podríem estalviar al menys el 50% a poc que es decidira apagar la meitat de l’enllumenat elèctric a partir de les 22h i fins a les 6 del matí del dia següent.

Tantes coses, es poden fer quan se li aplica el trellat a la administració pública, que aquest país nostre, seria més culte, més espavilat i més feliç, encara que no hi hagueren llums de Nadal.

ZEQUI CASTELLANO – Mestre i periodista .- Les previsions més pessimistes, vaticinen que l’any que acaba de començar podria ser econòmicament parlant, un any millor que el que hem deixat, però s’ha de convenir que perquè ho siga, no necessitem que passen grans coses.

Tot fan pensar que es parla de bones xifres,  si es té en compte la comparativa amb el daltabaix que hem patit aquest passat 2020, però hi ha moltes incerteses sobre com i quan es resoldrà definitivament la crisi, perquè vulguem que no, la vacuna va a pas lent.

A més d’això, al planeta hi ha lluites desiguals contra la pandèmia, degut a la manca de recursos, l’existència de sistemes sanitaris molt febles i, una negociació amb els grans laboratoris. Aquesta realitat limita l’accés a la vacuna, únic camí conegut cap a la normalitat, des del centre del túnel estant. Països com Colòmbia, no vacunaran fins al febrer i d’altres, hauran d’esperar al sistema de repartiment ideat per l’Organització Mundial de la Salut, que no tindran vacunes fins a final d’any.

Dins d’aquesta disparitat, cal afegir l’evident desorganització per a la distribució de l’injectable i l’aplicació a la població en general. Diuen que aquesta primera onada, té com a objectiu evitar la saturació de les unitats de cures intensives i el volum de decessos, però una vegada més, trobe que arribem tard, perquè s’hauria d’haver planificat equips alternatius als que atenen l’atenció primària, castigada com està pel tsunami provocat per l’ascens de casos després de l’estiu.

Canviar d’any no vol dir que el 21 siga bo, perquè actualment, la situació és dura i complexa, però com sempre, dependrà de com encarem aquesta realitat, que tinga un major o menor impacte en la nostra salut mental, ja que s’han anunciat noves restriccions en la vida de les persones a base de baixar la quantitat de contactes socials, disminuir la mobilitat i limitar aquest desori provocat per les festes de nadal i any nou.

Fa la sensació de viure un déjà vu en tota regla, capaç de generar-nos prou neguit i molta angoixa i sols cap esperar que no faça falta arribar a l’extrem del confinament total, aquell que vam viure fa mesos i que ens ha posat en aquesta nova situació social, econòmica i humana complexa en què ens trobem. S’ha de tenir compte amb el que fem, per tal de procurar que aquest any nou, siga millor que el que hem deixat anar. Depèn molt de nosaltres.