La data ha passat força desapercebuda. El passat mes de febrer va fer vint anys que 57 joves van anunciar que no pensaven fer la mili ni el seu succedani civil. Aquest fou el tret de sortida de la insubmissió. Es tractava de la presentació de la campanya de desobediència civil que responia a l’intent del Govern espanyol de convertir el (no reconegut) dret a l’objecció de consciència en una simple potestat de l’Estat per jutjar les consciències dels joves.
A aquell acte heroic s’hi van sumar posteriorment milers de joves, centenars dels quals van ser condemnats a presó. Vint anys després pot ser bo fer un repàs de què ha quedat de tot plegat. La repressió i el patiment infligits bé valen el reconeixement dels afectats, i l’oprobi per als qui van llençar greus acusacions d’insolidaritat, falta de compromís o covardia. Molts retrets han quedat oblidats, i són pocs els qui s’han dignat a esmenar-los.
DISCURS VENCEDOR
L’any 2009 resulta impensable que Espanya tingués un exèrcit de lleva. Ningú no el reclama, i si algun sector polític el reivindiqués, causaria un escàndol. Els qui defensaven aquesta modalitat castrense van deixar d’esgrimir els seus arguments tan aviat com la llei va abolir la mili. És curiós aquest sobtat canvi d’opinió tenint en compte la vehemència amb què ho defensaven anteriorment.
DESCRÈDIT DEL MILITARISME
La campanya d’insubmissió va ser la gota que va fer vessar el vas al descrèdit de les forces armades. Encara no s’havien rentat la cara franquista i colpista, que el repte plantejat per nombrosos joves pacífics els desbordà. Però no sembla que el prestigi preocupi gaire l’estament militar. La invasió de l’illa de Leila i la participació en la guerra de l’Iraq no feien més que aprofundir l’esvoranc entre les prioritats de la població i les de la milícia. I lògicament, després han volgut arreglar la imatge invertint debades en publicitat, cultura de defensa a les escoles, missions de pau i fins i tot nomenant una ministra superguais.
RESPONSABILITAT PERSONAL
La insubmissió va ser un moviment que es va guanyar la simpatia d’amplis sectors de la societat, aglutinant nuclis d’ideologia molt diversa i en ocasions contraposada. Amb tot, el moviment era protagonitzat per sectors políticament renovadors (pacifistes, anarquistes, nacionalistes, etc.) L’èxit del discurs desobedient va ser tan aclaparador que els conservadors, després del seu ferotge intent de desacreditar l’objecció de consciència, n’han manllevat el concepte per a les seves causes. Ho han fet pervertint-ne completament el sentit original, segons el qual les conseqüències de l’acte desobedient recauen sobre un mateix, la qual cosa evidencia la injustícia. Aquesta assumpció de la responsabilitat honora qui la practica, mentre que esdevé un acte de xantatge mesquí si la pena recau sobre un fill menor d’edat, o sobre un pacient… Però si més no, en lloc de rebutjar el terme, han pretès apropiar-se’l.
L’OBJECCIÓ FISCAL
Finalment, el moviment antimilitarista s’ha quedat sense el millor aparador per a les seves reivindicacions. La professionalització de tota l’estructura militar ha allunyat aquesta de les preocupacions de la ciutadania. D’aquesta manera, no s’ha resolt l’excessiu poder que ostenten els militars, sinó que s’ha invisibilitzat. I en conseqüència, costa molt més que les altres campanyes de desobediència civil per fer front al militarisme puguin reeixir. L’objecció fiscal és la filla natural de la insubmissió. Però hem estat més valents quan érem nosaltres els qui havíem de malgastar un any de la joventut, que no pas ara que les víctimes són els pobres d’arreu del món que viuen on els espanyols volen defensar els seus interessos estratègics. Ara que som en el període de la declaració de renda, és bo recordar-ho.