Club 7 Cinema

Darrere la seva estructura excessivament melodramàtica hi ha moltes històries amagades i una veritat que no acaba de sortir a la llum (Àngel Quintana, El Punt)

(..) un pamflet basat en una visió simplista i unilateral de la situació en aquella part del món (Carlos Losilla, Avui)

(..) el relat lliura a l’espectador una profitosa incursió a les bonances del classicisme: una bona història ben explicada i de la qual se’n poden treure conclusions (Xavier Sáez, Time Out Barcelona)

És difícil saber si Marc Forster (..) era el director més adequat per a traslladar a la pantalla l’exitosa novel·la de Khaled Hosseini sense incórrer en algunes exageracions i mutacions pròpies del cinema nord-americà (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO El caçador d’estels, de Marc Forster

Sinopsi

A començament dels anys setanta, a Kabul, dos amics, Amir i Hassan, passen una bona tarda enlairant estels. Tanmateix i mogut per la por, Amir traeix l’amic, que serà greument ferit, i abandona l’Afganistan. Al cap de vint anys, torna al país, marcat per la tirania dels talibans, a la recerca de la pau i del perdó…

Fitxa breu

Director Marc Forster. Guió David Benioff, basat en la novel·la homònima de Khaled Hosseini. Música Alberto Iglesias. Fotografia Roberto Schaefer. Repartiment Khalid Abdalla (Amir), Atossa Leoni (Soraya), Shaun Toub (Rahim Kahn), Sayed Jafar Masihullah Gharibzada (Omar), Zekeria Ebrahimi (Amir,noiet), Ahmad Khan Mahmidzada (Hassan,noiet)

Àngel Quintana: Home ric i home pobre (El Punt, 24.03.2008)

***

Carlos Losilla: Indignitat (Avui, 09.03.2008)

***

Xavier Sáez: Cometas en el cielo (Time Out Barcelona, setmana del 6 al 12 de març de 2008)

***

Quim Casas: De la neutralitat a la llagrimeta [article sense enllaç] (Èxit, núm. 67, suplement d’ El Periódico, setmana del 7 al 13 de març)

El caçador d’estels a vegades té el to d’un film de Michael Winterbottom sobre els conflictes d’arrel islàmica; altres vegades intenta acostar-se a la mirada naturalista del cinema iranià, i cap al final no suporta el pes de la producció hollywoodienca i trenca la neutralitat per buscar un clímax inútil (la seqüència a cals talibans) i apel·lar a la llàgrima més o menys fàcil.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!