Club 7 Cinema

Sinopsi 1950. A la ruralia d’Alabama. Temporada de collita del cotó. Un cap de setmana crucial pel bar Honeydripper i el seu amo, el pianista Tyrone  “Pinetop” Purvis. Endeutat fins al capdamunt, està decidit a fer el que calgui per guanyar-se els joves recolectors i als reclutes de la base militar d’aquells rodals i fer-li la competència a Touissant, l’amo de l’altre bar. Fa fora Bertha Mae, la seva habitual cantant de blues, i fa saber que ha contractat el famós Guitar Sam, per a una actuació única i especial. El que vol és emplenar el club i, de retruc, salvar-lo. Però arriba el gran dia i Guitar Sam no arriba. O sigui que Tyrone s’ha d’espavilar i es posa d’acord amb el xèrif perquè deixi anar Sonny, un noi que havia arribat en un vagó de càrrega del tren i en passar pel bar, s’havia vantat de tocar tan bé com en Guitar Sam. Tyrone arregla en Sonny, amb la idea de fer-lo passar per Guitar Sam, just el temps que li calgui per apagar els llums i fugir amb els diners recaptats. Ara bé, quan Sonny pugi a l’escenari i desfermi el primer solo de guitarra, vés que en Tyrone no es converteixi en un altre manso salvat pel rock’n roll!

Director, guió i muntatge John Sayles. Fotografia Dick Pope. Música original Mason Daring. Producció Anarchist’s Convention Films (EUA), Honeydripper Films (EUA). Durada 2h04. Festivals i premis Sant sebastià 2007 (Premi Millor Guió).

Repartiment Danny Glover (Tyrone Purvis), Lisa Gay Hamilton (Delilah), Yaya DaCosta (China Doll), Charles S. Dutton (Maceo), Vondie Curtis-Hall (Slick), Gary Clark Jr. (Sonny), Mable John (Bertha Mae)

Més informació [honeydripper-movie (angl.)] [imdb (angl.)]

Dist. EUA [Emerging Pict.] Dist. Esp. [Golem]

Honeydripper no és una pel·lícula sobre el racisme, ni sobre les tensions d’aquella època. Aquestes qüestions desenvolupen el seu paper com a rerefons de la ficció, però el que més importa és el ritme musical de les imatges, la pintura elegíaca d’un temps perdut sense remei (Carlos Losilla, Avui)

(..) un conjunt de personatges que Sayles ens mostra gairebé com si fos un documental, donant veu a les diferents variants de la música, ja sigui el gospel que acompanya els religiosos il·luminats, el boogie-woogie que toca Tyrone al piano, el country dels presidiaris que recullen cotó, l’estupenda veu de blues de Bertha May i el rock alliberador de Sonny (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

(..) un film senzill que projecta una mirada nostàlgica, tendra i realista sobre l’Amèrica negra i oprimida pels blancs. Una Amèrica que dansa o plora a l’entorn del jazz, dels sermons religiosos, del blues, enmig de la feixuga lluita per sortir-se’n (Pere Meroño , bloc Pere Meroño)

Honeydripper també es pot veure, si es vol, com una crònica distesa de l’evolució de la música popular, del pas del blues al rock’n roll, i de fet Sayles la defensa com una pel·lícula sobre el canvi musical abans que sobre el canvi social (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO (Golem) Honeydripper, de John Sayles

El “blues” del temps perdut, Carlos Losilla (Avui, 16.05.2008)

***

“Honeydripper blues bar”, Núria Vidal (Time Out Barcelona, 15.05.2008)

***

Honeydripper (John Sayles), Pere Meroño (Bloc Pere Meroño, 26.05.2008)

***

El canvi musical abans que el canvi social [article incomplet], Quim Casas (Èxit, núm. 77, suplement d’El Periódico, setmana del 16 al 22 de maig de 2008)

Contra tot pronòstic (..) Honeydripper es decanta abans pel drama neutre, i fins a cert punt lúdic —sobretot en l’exposició musical—, que per la crònica amarga dels desequilibris socials i racials a l’anomenada Amèrica profunda (..)

El relat va de la crònica realista a un cert to metafòric, ja que el jove guitarrista arriba a la ciutat com si es tractés d’un d’aquells àngels caiguts que amb la seva sola presència dinamiten les relacions i les convencions de l’indret en què apareixen per, al cap d’un temps, anar-se’n deixant la seva empremta indeleble.

***

“Als grans estudis no els interesso” [article incomplet], John Sayles a Nando Salvà (Èxit, núm. 77, suplement d’El Periódico, setmana del 16 al 22 de maig de 2008)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!