Avi Pep

Respirem i pensem.

31 de març de 2024
0 comentaris

Els judicis i el tornar a treballar

Aquesta serà la darrera part d’aquesta tetralogia parlant dels atracaments, atracaments que vaig patir anys enrere, però que ara fa un any, amb la primera reflexió, vaig decidir fer-ho públic, crec que es un sistema per deixar enrere els dimonis del passat. No es que actualment m’angoixi, però si que penso que compartir idees, vivències i experiències, es una acció que no ens afecta negativament, tot el contrari.

Si voleu conèixer l’inici de tota aquesta madeixa, podeu estirar el fil començant per atracament va ser el començament, el segon va ser post-atracament per continuar amb el “i després de l’atracament, que? i ara voldria parlar de tot això que sovint veiem a les pel·lícules, que son els judicis, però que son reals i no sempre son de bon gust.

Crec que ja ho he dit o escrit en alguna altra ocasió, el meu primer contacte amb aquest món va ser tot just agafar el relleu de la direcció de l’oficina, amb motiu de l’atracament que havia patit l’anterior company responsable de l’entitat al poble, a l’època de l’assalt a la caserna de Berga, i us puc dir que tot i no ser divertit, no es el mateix quan un ho pateix en primera persona.

La primera vegada que vaig anar a un d’aquest judicis, va ser a l’Audiència Provincial a Barcelona, un gran edifici, un edifici imponent, una situació que imposava, i com a testimoni no t’acompanyava cap lletrat a declarar, nomes us diré que mentre em dirigia al palau de justícia tot caminat pel passeig de Lluis Companys, dubtava de si presentar-me o no, finalment coneixedor de que si no m’hi presentava podria tenir repercussions legals, vaig decidir entrar-hi, quin remei.

Com que l’atracador havia fet forces atracaments, allà hi érem una colla de gent, ens anaven cridant d’un a un per entrar a la sala a declarar, jo nerviós per quan em toques, fins que va arribar un moment, suposo que ja tenien prou testimonis, als que encara estàvem esperant ens van dir que ja podíem marxar, que no entraríem pas a declarar, ufff … quin descans.

Posteriorment, hi van haver més atracaments, i això va comportar més judicis, a Barcelona i a Manresa, de fet encara vaig estar de sort, em vaig estalviar anar a altres poblacions com van tenir que fer altres companys. Cada judici era diferent, però en el fons tot era igual, gent que ens atracava perquè volia diners, segons les autoritats majoritàriament per motius de drogues. El judici podia ser relativament ràpid o fins i tot al cap de dos, tres o més anys, tocava tornar a reviure les angoixes patides, tocava tornar-te a enfrontar visualment amb els atracadors, veure i compartir sala amb els seus amics i familiars, cal dir que mai hi va haver cap problema, però la situació no era fàcil de portar.

Alguns atracadors deien que no recordaven res, ja que en aquella època es drogaven molt i no recordaven tot el que feien, altres deien que en aquella època estaven en algun centre de recuperació i no podien pas haver atracat a ningú. No entraré pas a fer cap valoració, la justícia feia el seu camí. Finalment en acabar el judici, el jutge dictava sentencia i alguns anaven a la presó i altres possiblement no. Nomes dir que les noticies de l’època ens deien que moltes d’aquestes persones, sovint acabaven sent víctimes per sobredosi, no ho tenien fàcil, no eren guanyadors de res.

I he deixat pel final una situació que no sempre s’entén, i que no sempre es valora el que realment significa. Tot i el patiment de les declaracions, de les rodes de reconeixement i l’angoixa dels judicis, després d’un atracament, s’ha de tornar a treballar, i al mateix lloc, ningú es pot imaginar, si no ho ha patit, que significa això. L’endemà mateix del dia que et van atracar, et van posar una pistola al cap, has de tornar a trepitjar l’espai on va succeir tot; es igual si l’atracador va ser correcte, o si con en algun cas va succeir, van emprar violència física, es igual si algun cap de la companyia es riu de tu, es igual si no tenies recolzament psicològic, es igual si estaves “acollonit”, l’endemà o llançaves la tovallola o tornaves al lloc dels fets, com si no hagués passat res.

La vida esta plena de situacions, esta plena de vivències, algunes son agradables i dolces i ens agrada recordar-les i reviure-les amb el pensament, amb fotografies, amb vídeos o pel·lícules de super 8. Altres vivencies son negatives, fins i tot angoixants, quan les recordes hi ha quelcom que et rosega per tot el teu interior, si no s’han viscut es difícil entendre que passa pel cap dels que les pateixen, i us puc assegurar que entenc perfectament que hi ha qui s’ensorra, no ho pot pair i decideix posar-hi fi per sempre. Imatge de Josep Sanfeliu.

Aeroport del Prat
24.10.2023 | 4.55
Gresca a deshores
04.08.2023 | 12.46
A Oci
Votar o abstenir-se
15.06.2022 | 9.49

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.