Avi Pep

Al nostre país hi ha diversos telèfons per denunciar diferents accions d’agressions a les persones, a les dones, als infants … tot i que darrerament uns dels que son més publicitats per diferents organismes i associacions, son els de la violència contra les dones i el de conductes suïcides.

El Ministeri d’Igualtat, per mitjà de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere, va engegar el servei telefònic d’informació, d’assessorament jurídic i d’atenció psicosocial immediata per personal especialitzat a totes les formes de violència contra les dones, a través del número telefònic 016.

El Ministeri de Sanitat promou la línia telefònica d’atenció a la conducta suïcida. Es tracta d’una línia d’ajuda a les persones amb pensaments, ideacions o risc de conducta suïcida, i als seus familiars i afins, a través del numero telefònic 024. Tot i que cal contactar directament amb els serveis sanitaris del 112 en els casos en els quals s’apreciï una situació d’emergència vital imminent.

Cal donar tot el suport i reconèixer la necessitat de tenir elements d’aquest tipus a l’abast de la societat, però no podem emmascarar una realitat i una situació angoixant per una munt de persones i tots plegats no fer-hi res.

Aprofundim en la qüestió, per exemple per la violència de gènere o violència masclista, com vulguem dir-li, portem un munt de dones mortes, busques a les xarxes, i tot son estadístiques, comparatives i grans discursos sobre aquesta xacra de la nostra societat, però situem-nos, es diu que des de 2003, la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere ha comptabilitzat un total 1.203 víctimes mortals per violència de gènere. I les que es desconeixent.

Continuem escrivint, continuem fent minuts de silenci, i continuem clamant desesperadament al cel en busca de solucions miraculoses, sense esforç i sense patiment social, però no hi son, no existeixen, continuem sense fer res de res per reconduir aquesta situació injusta, sanguinària i totalment menyspreable. S’ha de continuar amb totes aquestes accions, recolzament, telèfon d’emergències, minuts de silenci … però no podem deixar-ho aquí, a més tenim la obligació moral i social de fer-hi mes, després  de tants anys de comptabilitzar mortes, encara no es hora de prendre mesures dràstiques contra aquests delinqüents que massa sovint no son castigats proporcionalment a la gravetat del seu delicte?

I el mateix passa amb la conducta suïcida, podem posar-hi discursos, podem crear línies d’ajuda, podem destinar-hi recursos econòmics i humans per alleugerir les situacions que empenyent a determinades persones a pensar en el suïcidi … però que hi fem, per evitar arribar-hi? que hi fem per reconduir i/o eliminar les pautes prèvies, personals i socials que fan que un es plantegi si val la pena viure?

Crec que ja es hora de que tota aquesta colla diguem-ne de vividors públics, es posin les piles i es guanyin el sou que sense cap tipus de reclamació per part del poble, els hi paguem per fer les coses be; i si no en saben, que pleguin.

El poble, els ciutadans volem solucions ja. Imatge de counselling a pixabay