Ramats i pastors

Tu, que ets un dirigent, no oblidis
que ho ets perquè has dubtat dels dirigents!
Així que permet als dirigits
que dubtin!

Elogi del dubte
(Bertolt Brecht)

És molt més fàcil i segur viure solament amb certeses: això és bo, això dolent, o blanc o negre, o aquest és l’amic i aquell, l’enemic, o, encara, amb to bíblic, tot et serà dat si, prostrant-te davant meu, m’adoraves. No es tracta tan sols de tenir fe, al capdavall la fe és lliure i a voltes potser necessària. No es tracta de desposseir-nos de la confiança en res, llavors no hi hauria relació humana possible. Ni d’estar tan desproveïts de fonaments sobre els quals bastir qualsevol decisió o valor que esdevingui tot en un complet i entotsolat nihilisme que ens meni de dret a la destrucció o a l’autodestrucció (tot i que la llibertat intrínseca a l’individu humà suposa la possibilitat d’adherir-se a l’una o a l’altra de les opcions, o a d’altres).

Es tracta de reivindicar el valor del dubte, de posar en qüestió allò que t’han inculcat, allò que has mamat dels pits matern o patern, del grup d’amics, del col·lectiu o la societat a la qual pertanys, de la història en què ets inserit, allò que llegeixes, allò que et diuen; es tracta, de distanciar-te una mica de l’ambient, de la circumstància, del moment, i de pensar; pensar, sobretot, per un mateix; pensar des d’un esperit sempre crític (també amb ell mateix); i després, si es vol i un n’està raonablement o mínima convençut, optar per allò que sembli més just, bo, raonable, eficaç, viable o com ho vulgueu qualificar. Convindria evitar, per damunt de tot, les fes cegues, el fet de seguir amb una total i impertorbable determinació les veus, les directrius, les crides, dels qui esdevenen o s’autoanomenen a ells mateixos líders del ramat, és diguin déus, mestres, profetes, generals o líders de qualsevol mena i camp.

Ningú té la veritat; és ben possible que una tal cosa ni tan sols sigui. Tots tenim o podem tenir la nostra, que hauria d’ajudar a edificar-ne una de conjunta elaborada sobre un diàleg (o una discussió, si us ho estimeu més) sabut i entès com a interminable, incessant, tossut i en prova constant, el resultat del qual seria sempre, és clar, de caràcter provisional, ja que noves construccions l’anirien canviant o enderrocant.

No formar part del ramat sense més ni més, ve-t’ho aquí. Llevat del dels quadrúpedes, i encara, el pastor, com diuen els versos de Bertolt Brecht de l’epígraf, cal que sigui el primer a dubtar, a reconèixer que no pot marcar, de manera ineluctable, l’herba i les prades de què ens hem d’alimentar, ni quan, ni en quant de temps, ni de quina aigua.

Per tornar a Brecht: “…aixeca el dit i pregunta: i això per què?”

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Carol Ann Duffy

Carol Ann Duffy (Glasgow, 1955) és la primera poeta guardonada amb el Laureate anglès de poesia en 400 anys. Està tot dit. Autora d’una poesia característica plena d’ironia i humor (i a despit d’això, no gens desproveïda de subtilíssima emoció), de llenguatge al més planer possible, qualificat per algú com a splash, és una “brillant” continuadora de la tradició d’escriure com “d’estar per casa” anglosaxona a l’hora de fer poesia, i no tan sols poesia, diguem-ne, col·loquial, de tu a tu, capaç de ser creada tranquil·lament per un conductor d’autobús amb dots, però de situar el lector en el desconcert que fa possible una mirada diferent cap al món i cap a les coses i persones que el moblen (permeteu-me el mot a tall d’ironia lleu cap al pragmatisme quotidià del planeta, dit a l’engròs, english-speaking). Sense ser una poesia, al meu parer, de gran seducció, dic sigui pel broc gros, crec que paga la pena fer-hi una ullada de tant en tant, al capdavall, la influència en la poesia (o la música) nostrada de les darreres dècades és notable. Com sempre els poemes d’origen es reprodueixen més avall.

[La versió en català, que no traducció, és de l’autor del bloc.]

 

SI FOS MORTA

Si fos morta,
esgarriats els ossos
com rems perduts
en la fondària, anats en terra,

o negats,
i el crani
una petxina que escolta
en l’obscur llit de l’oceà;

si fos morta,
i el cor
adob suau
per a una roja, roja rosa,

o abrasat,
i el cos
un grapat de sorra que es llança
al rostre del vent;

si fos morta
i els ulls
cecs a les arrels de les flors
plorosos al no-res;

juro que el teu amor
em trauria
del sepulcre
de carn i os,

talment Llàtzer,
famèlica d’aquest,
i aquest, i aquest,
teu estimat bes.

POEMA FOSC

Si penses que la foscor
és un parc negre
i la lluna una pilota que fa bots,
llavors de res no hauràs
de tenir por.

(Llevat dels aliens…)

:::::::::::::::::::

If I Was Dead

If I was dead,
and my bones adrift
like dropped oars
in the deep, turning earth;

or drowned,
and my skull
a listening shell
on the dark ocean bed;

if I was dead,
and my heart
soft mulch
for a red, red rose;

or burned,
and my body
a fistful of grit, thrown
in the face of the wind;

if I was dead,
and my eyes,
blind at the roots of flowers,
wept into nothing,

I swear your love
would raise me
out of my grave,
in my flesh and blood,

like Lazarus;
hungry for this,
and this, and this,
your living kiss.
The Darkpoem
If you think of the dark
as a black park
and the moon as a bounced ball,
then there’s nothing to be frightened of
at all. 

(Except for aliens…) 

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Parla viva

PARLA VIVA

Amb la paraula que diem, naixem,
clítics a banda, amb cadascuna,
i, habitant-hi el sentit
—ressaga o bé (infinit) sobreeixidor—,
s’enceta capa a capa la tendra hegemonia
de la letal esfera del no-res,
car no hi ha mos, en aquest péixer,
que no deixi de dir més d’allò que diu i sap.
Endèmia del (l’ésser) que és.

I és que dir una paraula,
                                              aquesta, sí,
i no abrasar-se al sol un univers
ni un món tan sols somoure’s
en camps de nua llibertat, i quina
decepció no fóra, argüiria el fill de Jàpet.
Per què, si no, cada saber demana
saber si som la sorra o l’au?

I tanmateix, cap cor rebentaria.

Caldria dir: diem?, parlem?, el pols
se’ns accelera a poc a poc o d’una revolada?,
i quan?: l’interval estrictíssim
incert, que muda la color entre un llamp
i el mateix llamp que es fon de tant d’excés.

 

[L’autor del poema és l’autor del bloc.]

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La qüestió del mal (Dostoievski), segona part

En realitat, a Dostoievski, la presència abassegadora del mal li serveix per plantejar el que de fet li interessa: que l’ésser humà és radicalment lliure i que per això mateix ha d’assumir la responsabilitat de les seves accions. L’ésser humà ja no és la bèstia sotmesa a la natura, a la necessitat, a les lleis per a les quals està precondicionada i que no pot eludir. El desenvolupament de l’ésser humà és una progressiva i cada cop més radical ruptura amb el món natural; és, d’alguna manera, allò arrabassat a la natura.

La dialèctica de dolor/patiment/salvació de què es parla a la primera part no deixa de ser paral·lela a l’hegeliana de l’amo i l’esclau, apodícticament parlant. I l’ésser humà és lliure fins al punt de poder decidir autodestruir-se, com és el cas, per exemple, del personatge protagonista d’Els dimonis, Stavrogin. De fet, es podria afegir, el suïcidi ha estat reivindicat en tots els temps com a acte de suprema llibertat: de Sòcrates i Sèneca al nostre i ben proper Ferrater (*).

Dostoievski troba sentit en el mal pel que fa als adults: una potencial palanca cap a la salvació. Però, i en el cas dels infants?, ells no disposen dels recursos dels adults, no poden ser culpables en cap cas; les barbaritats de què són objecte, i Fíodor mateix n’esmenta moltes, no hi ha manera que les pugin evitar; constitueixen les víctimes innocents per excel·lència (**). On rau aquí el sentit? Doncs, no n’hi ha, o, més ben dit, per mirar de trobar-n’hi, per trobar-l’hi, Dostoievski apel·la a una mena de cosmogonia, que també és una teoàndria, en la cristiana i kenòtica concepció d’un Déu encarnat (absolutament encarnat, buidat de la seva divinitat) que, en exercici de la seva absoluta llibertat, decideix ser subjecte de sofrences d’extrema crueltat que l’emmenen, com a qualsevol altre ésser humà, a la salvació, és a dir, a recuperar-se en una nova divinitat travessada de cap a cap pel sofriment, i, caldria afegir, el perdó.

Com és natural, dit sigui de passada, una tal dialèctica no tindria lloc, per més que a l’ésser humà li sembli o no ho pugi veure d’altra manera, dins del temps, aquest procés, no és que hagi estat així en algun moment, és un moviment estructural, lògic, fins ontològic, Déu és així i això, per dir-ho en estil aproximadament hegelià.

Per a Dostoievski el sofriment humà s’explica perquè no és possible prescindir-ne, atès que Déu mateix, i Déu és tot, conté en si el dolor. L’univers sencer, tots els universos existents, de ser-hi i haver-hi vida humana (és a dir, susceptible de llibertat), serien consubstancialment patidors, ja que el dolor formaria part de l’essència mateixa divina.

Ja s’ha dit, Dostoievski és d’una profunda arrel cristiana, via russa, exhaustiva i exhausta, raó per la qual, en ell, el que ho justifica tot plegat, i es justifica alhora, és la fe, que vol dir, ara i aquí, la creença fins al moll de l’os en una interpretació del món (humà) que, si bé és tràgica, és dotada alhora d’una gran potència de sentit: el d’una llibertat radical. I no és pas poca cosa dins dels contextos tan deterministes i unidimensionals en què vivim.

(*) Potser, en Dostoievski, hi ha un suïcidi lògic com a un resultat nihilista En aquest sentit, l’autodestrucció seria l’única sortida lògica possible. De fet, Stavrogin se suïcida perquè no troba valor en res ni enlloc.
(**) Podria tal vegada establir-se una relació amb la víctima innocent o propiciatòria de què parla René Girard a La violència i el sagrat.

[Aquesta interpretació és en extrem deutora de Luigi Pareyson.]

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La qüestió del mal (Dostoievski), primera part

La qüestió del mal al món (redundem, on més hi hauria mal?) ha estat i encara és debatuda profusament i fonda al llarg dels segles. Per als grecs, el mal era, o bé desconeixement o ignorància, o bé cosa de natura o allò de les males arts dels déus, considerables i variats, llegit Ovidi. Rousseau predicava una bondat natural que la societat corromp, i Leibniz, com a bon matemàtic, que a despit de les negrors el món era, com a resultat d’una mena de càlcul avaluatiu del bon Déu, el millor d’entre tots els mons possibles. Deixem-ho aquí.

El mal, el dels éssers humans, patit i causat per ells mateixos, és, i té una infinitat d’expressions: mofes, insults, enganys, discriminació, explotació, espoliació, agressions, violacions, assassinat, tortura, exterminació, i tot el que vulgueu i se us pugui acudir: tot s’ha fet i es farà, i encara n’hi haurà, segur, noves manifestacions. L’art se n’ha ocupat; la literatura, per la seva especificitat, més. I aquí, un nom major: Dostoievski. Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski baixà als inferns en carn i esperit ell mateix, i tal vegada fou aquesta la raó per la qual la seva obra gira amb obsessiva força al voltant de la qüestió del mal: Crim i càstig, Els dimonis, Els germans Karamàzov, L’idiota…, tenen un sol argument: el mal i les seves significacions.

D’entrada. Una cosa és el mal fet o patit per adults, i una altra, el mal sofert per infants. En el cas dels adults, tenen o poden dotar-se de recursos per enfrontar-s’hi o, si més no, per mirar d’entendre-ho o fugir-ne. Els infants, en canvi, són víctimes perfectes, innocents, reduïdes a la passivitat i a una submissió total desproveïda de qualsevol possibilitat de comprensió i de fer-hi front: l’horror fins al fons del calze.

Dostoievski té una visió tràgica dels humans i diria, per tant, que, sent com som tots nosaltres pecadors (és a dir, culpables —cristià com ell era fins al moll de l’os i rus de soca-rel—, hereus de la falta originària), patir és condició necessària per a l’alliberament, per a la salvació. Per mitjà del dolor profund ens adonem i fem conscients del que hem fet i som, el que ens permet penedir-nos i escollir el bé en una decisió radical i lliure. I compte, només si és radical i lliure tindrà valor. El dolor esdevé, aleshores, la palanca propícia, fins i tot ideal, que ens obre l’accés a la moralitat, i no a qualsevulla moralitat, sinó a una moralitat superior (qualitativa), autèntica, en una dialèctica (Pareyson dixit) de salvació que implicaria, alhora, que el fet de ser bo només per educació, context social o familiar o per herència, fóra una mena de moralitat inferior, gairebé inavaluable. No s’està dient, esclar, que a l’ésser humà li calgui fer el mal per posseir-se com a persona moral, però sí que, ser-ho, requeriria haver de plantejar-se a fons l’opció del mal i adonar-se que se seria, de debò, capaç de fer-lo, per tal de renunciar-hi, tot plegat en el sol ús de la pròpia llibertat. Al cap i a la fi, la llibertat, en Dostoievski, és la base sobre la qual reposa tot el sentit i el valor de l’ésser humà, l’arrel (o, per dir-ho en mode classicot, l’essència).

 

(fi de la primera part)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Philip Levine

Philip Levine (1928-2015) fou un molt important poeta nord-americà, poc conegut fora, guanyador de nombrosos premis, entre els quals el Pulitzer, i nomentat poet laureate per al període 2011-2012 com a reconeixement a una feina d’una gran consistència i coherència al llarg de la seva vida. Impressionat per la guerra civil espanyola i admirador del moviment anarquista (m’havia demanat detalls de Durruti en la breu correspondència que vàrem mantenir arran de saber la militància anarcosindicalista del meu pare), va viatjar per Catalunya i Espanya als anys cinquanta del segle passat. D’expressió continguda, aplanada, com aquell qui parla amb els companys de feina, transitada per una constant emoció de fons, estableix sempre, com a bon llibertari que en el fons és o era, el paral·lelisme i fins i tot la confrontació entre la història col·lectiva i la individual, entre la consecució i la pèrdua, el desig (la imaginació) i la realitat, per acabar recuperant el valor del vianant de la història (MVM) i el dels valors que l’haurien de guiar, la llibertat, la solidaritat, la fraternitat. Com se sol dir sovint i sovint sense raó, la veu dels qui no tenen veu.

Hart Crane (1899-1932) un altre poeta nord-americà d’esperit llibertari, precursor llunyà dels qui foren després els beatniks, homosexual, fou l’autor d’una poesia de gran força poètica que morí prematurament en suïcidar-se tot llançant-se per la popa d’un vaixell que feia el viatge de Mèxic als Estats Units. El recuperarem algun dia.

 

SOBRE LA TROBADA DE
GARCIA LORCA AMB HART CRANE

Brooklyn, 1929. Per descomptat, Crane
ha begut i no té la més mínima idea
de qui pot ser aquest andalús, incapaç
fins de parlar en llengua poètica.
El jove que els ha presentat
sí que els coneix, l’espanyol i l’anglès,
però anar d’una llengua a una altra
li ha fet tenir maldecap i se’n va un moment
a la finestra on mira
l’East River enfosquint-se
a sota mentre la nit cau.
Alguns flaixos li passen pel davant,
una visió doble tan atroç
que ha cobrir-se la boca amb les mans
per no cridar.
Deixem-nos d’orgues, no vulguem
fer veure els dos poetes com bescanvien
cops de geni o d’afecte o
que s’ho passen bé,
no inventem diàlegs grandiloqüents
que ni les formigues de casa
podrien oblidar. Els dos
més grans genis poètics vius
es troben i, què passa? Una visió
li ve al cap a un home que fixa els ulls
al riu pudent. Heu tingut mai
una visió? Us heu trencat el cap
i reculat fins a la imatge del vostre fill
jove caient daltabaix, no
des de la popa d’un vaixell que va
de Veracruz a Nova York, sinó
des del terrat de la casa on treballa?
Desvetllats, heu anat d’un cantó a l’altre
pregant-li a un Déu ferotge
que us lliurés de la visió? Oh, sí,
lloem la imaginació: ens dóna
els mites dels quals vivim. Alegrem-nos
de l’amplitud visionària dels humans
—únics animals a tenir-la—,
agraïm la imatge precisa del teu i el meu
pares morts, i el que veiem de cua d’ull,
que ja no ens abandonarà. El jove
era el meu cosí, l’Arthur Lieberman,
estudiant de llengua a Colúmbia,
que m’ho explicà abans de morir
mansament tot dormint, el 1983,
en un hotel de Perusa. Un bon home,
l’Arthur, que sobrevisqué a l’institut,
i tornà a Detroit per vendre pianos
en la Depressió: n’hi va deixar
un de segona mà al meu germà a fi
que composés les seves horroroses cançons,
que a l’Arthur li semblaven genials.
Quina imaginació, la de l’Arthur! 

 

[La versió, que no traducció, al català és de l’autor del bloc.]

 

On the Meeting of Garcia Lorca
and Hart Crane

Brooklyn, 1929. Of course Crane’s
been drinking and has no idea who
this curious Andalusian is, unable
even to speak the language of poetry.
The young man who brought them
together knows both Spanish and English,
but he has a headache from jumping
back and forth from one language
to another. For a moment’s relief
he goes to the window to look
down on the East River, darkening
below as the early night comes on.
Something flashes across his sight,
a double vision of such horror
he has to slap both his hands across
his mouth to keep from screaming.
Let’s not be frivolous, let’s
not pretend the two poets gave
each other wisdom or love or
even a good time, let’s not
invent a dialogue of such eloquence
that even the ants in your own
house won’t forget it. The two
greatest poetic geniuses alive
meet, and what happens? A vision
comes to an ordinary man staring
at a filthy river. Have you ever
had a vision? Have you ever shaken
your head to pieces and jerked back
at the image of your young son
falling through open space, not
from the stern of a ship bound
from Vera Cruz to New York but from
the roof of the building he works on?
Have you risen from bed to pace
until dawn to beg a merciless God
to take these pictures away? Oh, yes,
let’s bless the imagination. It gives
us the myths we live by. Let’s bless
the visionary power of the human—
the only animal that’s got it—,
bless the exact image of your father
dead and mine dead, bless the images
that stalk the corners of our sights
and will not let go. The young man
was my cousin, Arthur Lierberman,
then a language student at Columbia,
who told me all this before he died
quietly in his sleep in 1983
in a hotel in Perugia. A good man,
Arthur, he survived graduate school,
later came home to Detroit and sold
pianos right through the Depression.
He loaned my brother a used one
to compose hideous songs on,
which Arthur thought were genius.
What an imagination Arthur had!
.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Cop de vent

COP DE VENT

Blau d’obesitats grises i la llavor del blanc
encimerada lluny, l’ull a la vora, el vent
fura entre els cors que passen, ei,
els papers!, cal el control
d’aquests òrgans, la prosa. La pedra,
no. La pedra aquí és dura de cos
i mansa d’ànima, reté l’hàbit dels éssers
que serven la necessària bèstia i amb llengua
de saber la deneguen més de tres cops
per mor del brou de llibertat que són,
i som, i compte, no cal que se’n desdigui
el pa a la taula. La pedra
és quieta. La fúria de l’aire, però,
es planta amb els papers, i es veu: no sempre
els cors són ferms, i la fatiga aferra
múscul i músculs on aquells s’aguanten, i els jos,
tant com hi puguin ser, decauen amb la lenta
expiració del qui no sap si queda aire
encara. La fredor és porfidiosa, penetra
amb un cop sobte o llarg, hi mora. El pensament
cava racons, caus, intersticis, mes
és dificultat grossa de saber el que la parla
no troba si els papers no hi són. I res no serà dit,
perquè el que no se sap, recula i calla.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Masclistes?, fins al moll de l’os

Molts homes, que ens considerem això que abans se’n deia progres, pensem de nosaltres mateixos que no en som, de masclistes, ni, posats a dir, xenòfobs, racistes, homòfobs i un llarg etcètera. Però, és ben bé així? Dues anècdotes, i disculpeu-ne el caràcter personal.

Sempre he estat atent, per tradició sindical i política, a les vagues o aturades convocades pels treballadors a fi de no fer servir aquell dia els transports públics, per haver-hi restriccions i/o reforçar l’aturada, i n’he posat alerta als del meu voltant perquè en fossin conscients.

Bé, ahir em vaig trobar atrapat als trens de la Generalitat perquè hi havia piquets a les vies; vull dir, ni se m’havia acudit de pensar-hi com havia fet sempre en aquests casos. Alguna part del meu inconscient (o no tan inconscient) em va trair, posant-me al davant la meva pròpia conducta real en el moment precís. Com si m’hagués clavat una plantofada. Som o no som masclistes en el fons del fons? La veritat rau de vegades en els petits detalls. Però és que són aquestes petites diferències les que fan de base per a les grans.

Una altra. Aquest matí ha coincidit que, quan passava pel costat de la Sagrada Família, el carilló, que emet melodies de diferent mena cada hora, ha fet sonar una vella cançó popular: El senyor Ramon empaita les criades. Per si algú, que no ho crec, no ho sap, la lletra diu (més o menys, n’hi ha vàries versions): El senyor Ramon empaita les criades / el senyor Ramon empaita tot el món /les pobres criades quean se’n van al llit / tururut, tururut, qui gemega ja ha rebut. Violació i explotació com a divertimento. El fet “popular” fa la cançó, és possible, més “passable”, més poc “perillosa”, o, ben mirat, i just per aquestes mateixes raons, ho és encara més de “perillosa” (allò de la base sobre la qual)? I això l’endemà del Dia.

Masclisme fins al moll de l’os.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El bes

EL BES

Acabat de morir,
el de l’home era un cos ert i buit,
estès damunt d’un marbre blanc tan fred
com la substància que havia estat
tan viva. De manera imprevista,
la dona s’acotà i el besà
a la boca. Esclar, et dius, són éssers
humans, com tu i com jo, tot fets
de llavis i replecs, humitats i trèmols, diguem,
els cossos de l’amor: infants, adolescents,
pares i mares i els qui no en són,
també els qui a soles
els abandonà el somieig darrer.
Parlem desig i no és mentida,
per més que hi falti veritat. L’amor,
l’amor, només?, de dos que se’n reclamen,
és desengany i engany,
huit clos i màcules sobre rajoles netes,
dirs i desdirs, passar i passar-se
els grums del dia i de la nit,
i suor i dolor i crit i plor, i angúnia de ser-hi,
i fe balba a la mida de la bena,
                  i això tant, pel cap baix, com és alhora
badia de mar ampla, retrobament i esclat, sutura, mans
i boca per al bes, i font i llaç aurífer.
I cada jo, que mai no és si no hi ha un altre.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’infinit

Giacomo Leopardi (1798-1837) fou, no solament un dels més important poetes italians del seu temps, sinó un dels més destacats poetes tant del romanticisme en tant que “estil”, com de tots els temps. Gens afavorit per la natura (una malaltia dels ossos li havia deformat el cos per complet), es lliurà a una escriptura en què bolcà els més íntims, si no entotsolats, sentiments de l’individu enfrontat als immensos furors i meravelles de dins i de fora, en un context, com a bon romàtic, d’amor per allò no perible, no finit, com ara el classicisme grec o la natura, i de rebuig també d’un món burgès sobrevingut atiat pel sol domini de les coses. Amo d’una escriptura extremadament lírica, connecta, en una transcendència molt kierkegaardiana, allò més profund d’un jo amb el que és absolutament altre, però no inefable, i que per mitjà, en aquest cas, de la poesia, ens pot ser revelat, és a dir, saber que hi és. El poema L’infinit em sembla, no només un dels seus millors poemes, sinó un dels més aconseguits dels que s’han escrit en el seu camp. Intensitat perdurable.

(La versió, que no traducció, és de l’autor del bloc.)

L’INFINIT

He estimat sempre aquest àrid turó
i aquesta cleda que tanta part
a l’ull exclou de l’horitzó darrer.
Però, assegut, contemplo l’inacabable
espai enllà i el sobrehumà
silenci i la profundíssima quietud,
tant que, mentre sembla que penso, el cor
se m’esparvera. Com el vent
que sento fremir entre les plantes, és la veu
amb què el silenci infinit vaig comparant:
i em sotraga l’etern, i les finides
estacions i la tan viva d’ara,
i la seva remor. Tanta és la immensitat
que el meu pensar s’hi ofega, i és dolç
de naufragar en aquesta mar.

L’INFINITO

Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
E questa siepe, che da tanta parte
Dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
Spazi di là da quella, e sovrumani
Silenzi, e profondissima quiete
Io nel pensier mi fingo; ove per poco
Il cor non si spaura. E come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
E le morte stagioni, e la presente
E viva, e il suon di lei. Così tra questa
Immensità s’annega il pensier mio:
E il naufragar m’è dolce in questo mare.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari