Gabriel Ferrater

 

Gabriel Ferrater (1922-1972), és un dels grans. Al llarg de la seva vida i abans de la seva prematura mort, dada de mà pròpia, va dedicar tan sols sis anys a escriure poesia (Da nuces pueris, Teoria dels cossos i Menja’t una cama), però en aquest curt, curtíssim, lapse de temps va introduir un abans i un després; per resumir-ho brutalment: d’una estètica que fins aleshores posava l’accent en un cert neoclassicisme cultural va passar-ne a una altra en què s’hi accentuava la mirada propera, arrapada al detall, asservit per la voluntat d’utilitzar-lo com a palanca per al salt a la profunditat real que emmascarava i, a despit del que explícitament deixà escrit —Diré el que em fuig. No diré res de mi.—, de la seva mateixa realitat (entenem-nos, com a subjecte poètic, que coincidia amb el subjecte individu o no), i tot plegat sobre la base d’un llenguatge d’aparença aplanada, molt narratiu, però intensament pol·linitzat per cultismes i figures retòriques de tota mena.

Racionalista, si més no en la manera literària de fer, fins a la medul·la, fa la impressió en una lectura transversal i ràpida que aquest és un dels trets dominants del que fa, mentre que una lectura més reposada o oportuna (admeto el biaix) s’estima més de quedar-se amb la intensitat que a cada passa hi batega. I, si no, us deixo aquí un poema que tothom coneix, encara que pugui semblar que se n’ha perdut una mica el rastre, del poeta, ara i aquí, que crec que confirma de forma exemplar el que acabo de dir. Un dels millors poemes, potser, que mai s’han escrit.

 

CAMBRA DE TARDOR 

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

GF.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El clar país (II)

 

EL CLAR PAÍS (II)

Plou. I no n’hi ha costum
en la ínfima cabota d’arbres i prats on som
fets de visions i de càntics i, com ja n’és bagatge,
cedint a la brosta l’armini a la columna
del claustre nu. Verds,
la toponímia semblant, i unes orografies altres
de camàlica absència i prec: no
vèncer-se al llop, o, en llengua de casa, la pèrdua
a tall de raó analfabeta si és que
se’ns havia ajagut la vida. No crema
res per sempre en la durada de l’ésser,
però la calidesa i senectut llargues
d’aquesta mar d’astres i blaus
només partit per lassos coronaments albins,
revifa focs i fades
i de cada ull bestreu clarianes i fars
i en cada ventre núbil posa una rodonor de nacre.
I és que a dia d’avui, aigua davall, la terra
eixuta de temors, prenem i deixem que se’ns en vagi l’aire,
sense reixes, pel blau safir homònim de la boca.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hilary Putnam

 

Fruit de l’atzar, m’ha vingut a parar a les mans un llibret menut, literalment, que reprodueix un comentari fet per Hilary Putnam a una obra de Franz Rosenzweig, El llibre del sentit comú sà i malalt. Putnam (1926-2016) és un destacat filòsof i científic nord-americà que ha deixat una important petja en camps com ara la filosofia del llenguatge, l’epistemologia, el positivisme lògic o la matemàtica, entre altres. Però, a més, Putnam era jueu, un jueu que, tot i no creure en un déu u i absolut, és a dir, en el déu tradicional de les religions del Llibre, practicava el judaisme i fins en resava les oracions, no perquè cregués en un déu al servei de qui li pregava i del que li pregava, sinó potser perquè, com deia Philippe Hardot pel que fa a la filosofia (al fet de pensar), constitueix una mena d’exercici espiritual que dut a terme amb persistència i intensitat pot menar a una millora profunda de qui ho fa.
En el primer capítol del llibret, Putnam proposa i discuteix tres conceptes: Déu, religions, espiritualitat. Déu és un concepte històric i no té, per tant, el mateix significat en una època o en una altra i en un lloc o un altre; per als grecs era plural; per a la nostra tradició, singular i privatiu de qualsevol altre; per al confucianisme i molts corrents budistes, ni tan sols n’hi ha, de déu. Les religions tendim a unificar-les però, en realitat, dins de cadascuna hi ha una enorme pluralitat de tendències, interpretacions i divisions, només cal veure la gran diversitat i contraposicions de grups dins el protestantisme, que de tota manera ho admet per “essència”, o, fins i tot, dins del catolicisme, cada cop més plural i amb més “contestació” interna. L’espiritualitat és, potser, una forma de pensar la llibertat de l’ésser humà més enllà de religions i deïtats, i allò, tal vegada, que el separa clarament de la seva animalitat, sense anul·lar-la.
Putnam diu: “Sóc conscient que el Déu al qual reso és un constructe humà, però sóc també del parer que bastim les nostres versions vàries del ‘Déu disponible’ en resposta a necessitats humanes profundes que no ‘construïm’”.
El llibret continua una mica més per aquest camí i amb el comentari i crítica al text de Rosenzweig.
Qui transcriu això, l’autor d’aquest bloc, no resa, intenta més mal que bé pensar, dubta molt, i accepta suports auxiliars com el de Putnam.
<

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Luisa Castro Legazpi

Lluïsa Castro Legazpi (Foz, 1966), és una escriptora en gallec i castellà, molt relacionada durant una època amb Catalunya per raons professionals i familiars, i autora d’obres destacables, sobretot i al meu parer, en el camp de la poesia. Sense arribar, potser, a l’alçada de la poesia intensament emocional i lírica d’una Blanca Andreu, posem per cas, crec que els seus versos tenen una potència que sense desenganxar-se en excés de la materialitat humana més terrenal abasten allò més profund que fa que les persones ho siguin transcendint la distància, que com a potencials o reals mònades ens separa, mitjançant l’amor, que no s’ha de confonfre tan sols amb l’amor de la carn, sinó en el fet d’estar sempre els uns de cara als altres, mirant-los i mirant-nos, veient-nos i veient-los, reconeixent-los i reconeixent-nos. Talment una mena de pont perenne sobre la mort inevitable.

Heus aquí un dels seus poemes que em penso que recull tant la aquell arrelament de què parlàvem com la posada en comú del que res hi ha (o hi havia) en comú entre un ésser i un altre. Paga la pena.

 

LOS REYES DEL ANOCHECER I

 

De comida del diablo me alimento.

Los reyes del anochecer
se abrigan
un paso atrás del puesto encomendado.

Voy hasta la esquina del moro
y allí pongo mi sonrisa, mi dinero.

Por siempre hombres armados
que saben decir no
y hombres desarmados que carecen de rutina
mezclados me perturban, me apasionan

con sus mesas de playa abiertas
en la noche,
con sus tres o cuatro cosas en venta.

El mismo perfume desde hace dos años,
mi amor hecho de pesas,
una forzosa condición para llegar hasta el final
y mucha gente que sepa
lo infelices que somos
viéndonos como uno más,
eso quisiera, sí.

Y que todo quede atrás, cuando salgo de este bar,
Con el último hueso de aceituna.

 

(De mí haré una estatua ecuestre, 1997)
.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

René Char

Ja s’ha parlat de René Char (1907-1988) en aquest bloc altres vegades; no ens en cansarem. Es reprodueixen aquí, en versió (que no traducció) catalana alguns dels seus petits poemes inclosos en el recull, signat el 1956, amb el títol En trente-trois morceaux. A més de veure-s’hi la potència poeticovisual que el caracteritzava, l’amor a la metàfora de terraformació, si es pot dir així, i la memòria que transita sempre la seva poesia del seu pas per la Resistència (a l’ocupació nazi), crec que els textos reflecteixen també la presència i la mirada constants que el poeta manté sobre el que escriu i allò on es genera el que escriu. Poesia, doncs, no pas entotsolada, sinó escorcolladora, en forma literalment brillant, del doble núvol (per utilitzar un del seus versos) que el té com a persona i com a poeta.

 

Abans d’haver-te conegut, jo menjava i tenia fam, bevia i tenia set, el bé i el mal m’eren indiferents; jo no era jo, sinó el meu semblant.

••••

La pau de la tarda s’avara damunt les pedres i hi llança l’àncora del dolor.
La nit arriba prenyada de batalles.

••••

La seguretat és un perfum.

••••

Cal que tremolem per fer-nos grans.

••••

L’espant dels trèvols com a company.

••••

Estrelles a tocar, que desfileu entre el núvol doble de la fam i la mort.

••••

El fanàtic dels núvols
té el sobrenatural poder
de desplaçar a distàncies notables
els paisatges habituals.

••••

Contempla sense poder-la acabar
l’agònica meravella.
El portal obert, t’aplomes.

••••

Deixeu que se’n vagin els guies, sou a la plana ara.
A la frontera hi glaça, cada branca ho diu.
Un revolt surt de sobte, com una fumera,
on flota una salutació, talment una espina arquejada,
l’angúnia de defallir sota l’escorça, respira,
es taparà el forat.
Éssers benvolents ens vénen a trobar.
La mà al vostre front tindrà el fred dels estels,
i cap record de ganivet restarà a l’herba.

•••• ••••

 

Avant de te connaître, je mangeais et j’avais faim, je buvais et j’avais soif, bien et mal m’indifféraient, je n’étais pas moi mais mon prochain.

La paix du soir aborde chaque pierre y jette l’ancre de douleur.
Puis vient la nuit grosse de batailles.

La sécurité est un parfum.

Il faut trembler pour grandir.

Terreur des trèfles mon égale compagne.

Proches étoiles qui paradez dans le double nuage de la famine et de la mort.

Ce fanatique des nuages
a le pouvoir surnaturel
de déplacer sur des distances considérables
les paysages habituels.

Regarde sans pouvoir l’achever
la merveille agonisante.
Le portail poussé tu t’abats.

Laissez filer les guides maintenant c’est la plaine.
Il gèle à la frontière chaque branche l’indique.
Un tournant va surgir prompt comme une fumée
où flottera bonjour arqué comme une écharde
l’angoisse de faiblir sous l’écorce, respire
le couvert sera mis autour de la margelle.
Des êtres bienveillants se porteront vers nous.
La main à votre front sera froide d’étoiles,
et pas un souvenir de couteau sur les herbes.

.

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Boris Vian

 

Boris Vian (1920-1959), músic, escriptor i home de cine, fou, a despit d’una mort prematura, un artista que sacsejà no solament la seva França nadiua, sinó també l’Europa del moment, amb un estil provocador i desinhibit de molt més abast que el simple épater les bourgois. No gaire en voga des de fa anys, si més no per les contrades no franceses, i força més conegut per les novel·les que per la poesia, no deixa de ser un autor que, en aquest camp, mostra una petja, si no decisiva en cap cas, sí segura, decidida i recognoscible.
El poema que segueix és, al meu parer, un bon exemple de la seva manera de fer. La versió al català, que no traducció, és de l’autor del bloc i mira de reflectir-ne el ritme i l’alè però alterant fins l’ordre i la mena de rimes del poema, ara fet d’apariats consonants i assonants.

 

LA VIDA, COM UNA DENT

La vida és com una dent
Ningú hi pensa de bon començament
N’hi ha prou d’anar mastegant
Que implica que es vagi gastant
Aleshores se sent el mal, i cal fer-ho mirar
Posar-hi remei, fer-hi cap
Esclar que, per tal que la cura sia,
Haureu d’arrancar-la, la vida

LA VIE, C’EST COMME UNE DENT

La vie, c’est comme une dent
D’abord on y a pas pensé
On s’est contenté de mâcher
Et puis ça se gâte soudain
Ça vous fait mal, et on y tient
Et on la soigne et les soucis
Et pour qu’on soit vraiment guéri
Il faut vous l’arracher, la vie

.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Contra Heidegger, potser.

Algú ha dit que néixer no és, sinó l’entrada de la mort; que venir a la llum (qui sap si ser-la), és veure’s condemnat a veure com, lentament, s’apaga. La certesa de la mort és una de les escassíssimes seguretats de què disposa l’ésser humà. Els ritus funeraris, l’enterrament dels difunts, fou un dels primers i reculats senyals de civilització i cultura que s’han anat trobant i que trobaren els nostres predecessors.

La mort és omnipresent, encara que un munt de generacions s’hagi escarrassat a dissimular-ne l’existència i la sempre massa prompte vinguda. És la por a acceptar-nos com a éssers finits, el deliri d’absolut (deliri en tant que individus) que la societat difon i intensifica fins al punt d’invertir una gran quantitat de recursos en la consecució d’una vida numèricament llarga per no dir infinita i tot. Com si la felicitat, una vida raonablement plena, fossin de manera reductiva això, una xifra.

Però si un passeja pels pobles del país i s’arriba fins a les esglésies, les petites sobretot, s’adonarà que per entrar-hi ha de trepitjar gairebé, sovint de forma literal, les tombes de les generacions anteriors. No és gratuïtat; fou, durant molt de temps, una crida potent a la remembrança que un dia o altre, necessàriament, hem de morir. És la vida mateixa que ho reclama.

Heidegger digué (el primer Heidegger si més no) que el dasein era projecte, projecte marcat des de l’inici pel resultat final de la mort, cosa que possibilitava que prengués consciència de l’existència, del fet que era, i de les possibilitats reals (d’acord amb l’època i la circumstància concretes que li eren donades) d’escollir entre diferents opcions el seu projecte de vida, de ser, de fer “real” la seva llibertat. No oblidem que, des de Nietzsche, amb el gir ètic, la filosofia pren com a punt de partida la voluntat de llibertat a l’hora d’interpretar el món i el seu sentit, o sentits.

Altres pensadors, contemporanis o posteriors, han qüestionat aquesta hegemonia de la mort heideggeriana adduint que una presència tan decisiva de la mort, no solament no ajudava el dasein a ser i ser lliure , sinó que la convertia en pura negativitat que anul·lava el valor de qualsevulla possibilitat factible, i, doncs, se’n perdia el valor de cap sentit que pogués tenir.

Levinas s’afanyà a fer-ho apel·lant a la presència hegemònica, no de la mort, sinó de l’altre, el rostre del qual se’ns mostra des del primer moment i de manera constant, com ho feren també Buber o Rosenzweig: sempre hi ha un tu que possibilita el jo, i només en la interacció i compenetració mútues, en la seva relació, no absoluta, existeixen de veritat.

Com es pot observar, el que hi ha aquí en joc ja no és la mort, sinó l’amor, per a ells l’única força positiva i viva, l’única a partir de la qual, de debò, és possible dur a terme la llibertat.. Hanna Arendt (tots jueus, ben curiós) escrigué: “Because he is a beginning, man can begin; to be human and to be free are one and the same. God created man in order to introduce into the world the faculty of beginning: freedom.”

I ja que hem arribat aquí i com a apunt final, també judaïtzant, afegim-hi, a tall de suggeriment poètic, o no, una referència reculada, bíblica: azzah hamavet ahavah, l’amor és fort com la mort.

.

Publicat dins de General | 3 comentaris

Dia de reis

DIA DE REIS

Els vidres dilaten l’espai
i tornen gratitud el rostre de les cariàtides
desvagades, en el que fou un clos
de mà mitjana, alta, qui ho sap, morta
generació a generació
                                              —quants
irremissibles buits, relencs, de fet, no pas clemència,
la raó apodíctica d’ara.

                                         Llors
d’afrau, remors en bótes, pugna
de la gola amb les matèries d’or,
petites digressions d’hora dolça, les misèries
lluny del deler concís:
                                                dins la murada
on els veients s’enclaustren no hi habiten els oceànics ulls
ni els pits d’exhaurit plorar hi ploren:
tot s’escorregué en néixer, res no resta per a l’eixut
d’aquesta mar tan vasta.

            A fora el cel és tèrbol. El dia a punt de cop.

I parles. Parles. (sic). Veus i et veuen en inflamable teia.
Ja has respirat molt, enraonat el crit,
el temps és un mol·lusc gairebé buit, les perles
que hi havia han ungit els anys i les orografies del que és viu
amb el collar pacífic de morir. Lloem-ho.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Joan Vinyoli

Joan Vinyoli (1914-1984) és un dels poetes catalans i en català més importants del segle passat, i és possible que de tots els temps. No entraré a establir quin és el primer, el segon o el cinquè perquè crec que fóra una atzagaiada sense sentit: són comparables un Maragall i un Vinyoli o un Mesquida?
De Vinyoli se n’han dit i escrit tots els qualificatius: poeta experiencial, moral, clàssic, místic i fins i tot quotidià, a més de bàsicament filòsof i privat. Tant se val. La seva és una poesia que no pretén, al meu entendre, determinar res, fixar cap valor o positura vital, marcar camins o voler servir d’auxili al qui camina sobra la base de l’experiència pròpia. Vinyoli escriu, primer, per a ell mateix, com a mitjà de salvació (Domini màgic, per exemple) personal, i en segon terme per a qui el llegeix, per si aquest pot sentir-se incitat a iniciar també la seva íntima aventura arran de llegir-lo a ell. Però no en depèn. Tothom qui escriu, esclar, aspira a ser llegit, fins el molt limitat autor d’aquest bloc. I així, Vinyoli. És la font d’on la paraula raja que en decideix l’esperit de fons.
No cal pas dir-ho, la poesia de Vinyoli no té res a veure amb la perfecció; ben al contrari, és una poesia d’aparent peu pla, que no viu de la flamarada ni la brillantor, per bé que no la defuig (l’hi posa, per qualificar-ho d’alguna manera, “de passada”), col·loquial a voltes, amb referències clàssiques una mica tòpiques i “de calçador” (la influència de Riba), feta i refeta una i mil vegades, fins que acaba convertida en un “artefacte” de precisió. Però, i heus aquí una constatació que se’ns fa evident des de primera hora, els seus versos diuen veritat, no realitat, que al capdavall poc importa, veritat, i per això mateix no és perfecta; per això mateix brilla i la seva lluïssor existencialista ens colpeix com a existents que som.
Deixo aquí un dels seus poemes més coneguts i alhora més representatius: en el text hi és contingut tot Vinyoli, de cap a cap. Potser no li hagués calgut fer-ne d’altre.

 

L’ACTE DARRER

Le dernier acte est sanglant, quelque belle
que soit la comédie en tout le reste. On jette
enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour
jamais.
Pascal

Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d’herba tocada
per l’esbatec del primer vent del dia,
vagits de llum,

m’adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d’entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
—car hom beu molt—, de restes de vianda
ja freda als plats –car hom menja a deshora,
de pressa i malament—,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s’extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d’emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d’amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d’un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l’arbre del cant fins a l’orella casta
d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d’Apol·lo,
i una calitja d’or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m’espantaré del fred que ha d’arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrere de tot,
covardament, com l’atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.

No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.

Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Trastorn musculoesquelètic comú

TRASTORN
MUSCULOESQUELÈTIC
COMÚ

       Hi ha grisos dins el domini. L’ull
de llengua de signes ho diu amb llengua
de cos: té ferida l’arrel, li plora, obre
un incís, ara de color francament morat, tirant
a negre.

                 És cert, cap pedra es queixa,
ni la que és a la mà d’algú, o l’altra;
llàstima que no bastin a una vida
de cap a cap —el pulmó, oi?

      El pare era una ferida en zel.

Saber-ho, esclar, no és res; dir-ho en dues paraules
si una almenys és lliure, qui sap.
                                                             Arreu retornen
llavors de quan el temps no era. Cerca
vana: hi ha el mossec de la por
al cor de ser-hi, la set i el set,
fondre’s i fendre’s
amb bala que forada el pit, amb ventres
devoradors d’estels, amb vanitoses transcendències
fetes de nòduls morts, més vius que mai,
       lívids, però, car, a hores d’ara,
               quina memòria no és balbucejant?

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari