John Donne

John Donne (1572-1631) fou un poeta anglès del grup que T. S. Eliot anomenà poetes metafísics arran de les seves temàtiques i maneres d’enfocar-les, si bé per a ell sempre ho foren més aviat com un mitjà de potenciació dels resultats literaris obtinguts. Segurament això hi era, però reduir l’obra a un mer càlcul d’estil literari reduiria al seu torn, en bona mesura, la importància que per al receptor, religiós o no, pot tenir el nucli doctrinal dels seus escrits.
D’educació catòlica però convertit a l’anglicanisme, els poemes de Donne representen, en forma de brillants metàfores i jocs conceptuals, a més de l’expressió renovada d’un agustinisme sempre viu, una mena d’anticipació del que segles després seria la magnífica aportació, tant per al camp religiós com per al de la filosofia, del que en els anys seixanta i setanta de la passada centúria fou catalogat de teologia negativa, és a dir, la manera d’entendre allò radicalment absolut, del tot altre que el sencer finit, com alguna cosa de la qual només es pot parlar en termes negatius, predicant-ne el que no és, per impossibilitat d’arribar-ho a conèixer de forma positiva.
El poema aquí sota traduït crec que reflecteix molt bé tant l’una cosa com l’altra.
Reprodueixo, primer, la traducció, i, després, el poema original.

 

AMOR NEGATIU

No m’he agenollat mai com aquells qui
en ull, galta, llavi, són retuts,
i ben pocs cops com els qui s’eleven
fins a una virtut o una ment admirable:
és sabut que sentit i judici destrien
que és el que els atia el foc.
El meu amor, tot i ser enze, és més audaç:
decaic de mi mateix i de l’anhel
quan ja conec el que tindria.
Si fos que fos perfecte
i res hi hagués capaç de fer-ho pla
tret de les negatives vies, llavors seria el meu amor.
Al tot que tothom ama, jo dic que no.
Si algú, el qui més bé entengui
el que nosaltres mateixos no, ho pot saber,
deixeu-lo que m’ensenyi aquest no-res. Això
m’és dolç i em conhorta ara,
i si no avanço gens, tampoc no em perdré.

 

(La traducció o, més ben dit, versió al català, és de l’autor del blog.)

 

NEGATIVE LOVE

I NEVER stoop’d so low, as they
Which on an eye, cheek, lip, can prey ;
Seldom to them which soar no higher
Than virtue, or the mind to admire.
For sense and understanding may
Know what gives fuel to their fire ;
My love, though silly, is more brave ;
For may I miss, whene’er I crave,
If I know yet what I would have.
If that be simply perfectest,
Which can by no way be express’d
But negatives, my love is so.
To all, which all love, I say no.
If any who deciphers best,
What we know not—ourselves—can know,
Let him teach me that nothing. This
As yet my ease and comfort is,
Though I speed not, I cannot miss.

.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), poeta mallorquí (que no d’aquella Escola, tret de l’aprenentatge) mort per malaurada dissort als 24 anys al sanatori per a tuberculosos del Brull, és un dels grans, i quan dic dels grans, no vull dir només un gran poeta, en català o cualque altra llengua, sinó que és un entre els grans poetes de totes les llengües. Com ho fou un com ell, Blai Bonet, no coetani, però sí conciutadà seu d’insularitat, alhora que barcelonins d’adopció tots dos en una part essencial de les seves vides. I tot plegat, a diferència del Blai, a despit de la curta obra editada en vida i pòstumament.

L’apunt d’avui no pretén estendre’s en detalls de vida o obra, sinó sotmetre a lectura aliena un exercici d’estil de l’autor del blog a partir d’un dels seus poemes, Espatlla, del llibre Quadern de sonets. Quan el vaig llegir, fa anys, per primera vegada, alguna cosa no conscient en aquell moment em va cridar l’atenció, però no vaig saber què era. Un parell de lectures després i més anys, m’he adonat que el que m’ancorava era la impressió que el poema, en les meves llegides, fet d’octosíl·labs de dalt a baix, podria fluir també en heptasíl·labs amb tan sols uns canvis mínims. Me’n fa la sensació sobretot pel que fa al quartet segon del sonet, que és on més m’hi sento fixat. Ho he provat i n’exposo el deixall final.

No caldria dir-ho perquè és obvi, però ho diré perquè quedi ben clar: de cap de les maneres pretenc “millorar” el Bartomeu, ni jo, ni un de molt més bo que jo no he estat ni seré mai, podria. Preneu-ho com el que és: un simple exercici d’estil.

Poso primer la versió meva en heptasíl·labs i, després, l’original de BRP tal com fou concebut i editat.

ESPATLLA

Conflicte, negre i blanc, i el
mirall boig que els extenua.
Sota cabellera nua
expira la neu del flanc.

Quina seda, quin atzur,
vibra amb tacte més pervers?
Quin mot és el més impur
per empresonar-lo en vers?

D’escenari decadent,
l’èxtasi erm de l’esquena
exilia la mirada,

i la paraula blasmada
menteix delicadament
amb subtilesa serena.

 

(Ara l’original de Bartomeu Rosselló-Pòrcel)

 

ESPATLLA

Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
expirava la neu del flanc.

Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?

A l’escenari decadent,
l’èxtasi estèril de l’esquena
era exili de la mirada,

i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sylvia Plath

Sylvia Plath (1932-1963), fou una remarcable poeta en anglès, d’una sensibilitat, si es pot dir així, brutal, producte, potser, de la suma d’una personalitat turmentada, un matrimoni complicat, una infància incòmoda i un esperit de tirada dreturera a la foscor i a la mort. Escriví versos que són quasi (i sense el quasi) fuetades embolcallades en una bellesa, tan lírica com directa i simple, que colpeix qui els llegeix a tall de bufetades d’emoció. És possible que s’expliqui així l’enorme impacte que tingué i té a despit de la seva curta obra, interrompuda per una mort prematura, als 30 anys, que es donà per voluntat pròpia.

Joyce Carol Oates digué de la poesia de Sylvia que podia ser llegida com “si hagués estat cisellada amb algun instrument fi de cirurgia elaborat amb gel àrtic”.

El poema del qual faig la versió en català fou l’últim que escriví pocs dies abans de morir.

 

A FREC

La dona ha millorat.
El seu

cadàver s’abilla amb el somrís d’haver-ho aconseguit.
La il·lusió d’una fretura grega

flueix en els replecs de la seva túnica,
els peus

nus sembla que diguin:
fins aquí hem arribat, ja n’hi ha prou.

Cada nen mort es cargola en serpent blanca,
cadascun amb el seu petit

bol de llet, ara buit.
Ella els posa de nou

sota el cos, pètals, gairebé,
d’una rosa closa a l’hora que al jardí

les olors s’esmorteeixen i sagnen
des del fons dolç de les goles de les flors nocturnes.

Una lluna no entristida per res
s’ho mira del seu caputxó d’os estant:

és feta a aquesta mena de coses
i al grinyol que s’hi arrossega.

 

(La versió al català és de l’autor del blog.)

 

EDGE

The woman is perfected.
Her dead

Body wears the smile of accomplishment,
The illusion of a Greek necessity

Flows in the scrolls of her toga,
Her bare

Feet seem to be saying:
We have come so far, it is over.

Each dead child coiled, a white serpent,
One at each little

Pitcher of milk, now empty.
She has folded

Them back into her body as petals
Of a rose close when the garden

Stiffens and odors bleed
From the sweet, deep throats of the night flower.

The moon has nothing to be sad about,
Staring from her hood of bone.

She is used to this sort of thing.
Her blacks crackle and drag.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Emmanuel Levinas

Des d’Aristòtil, la metafísica clàssica, entesa com a allò en què tot és explicat a partir d’una causa eficient, primera, i una causa final, pròpia a tot el que hi ha, ha dominat dos mil·lenis i mig de desenvolupament de la filosofia occidental. L’autoconsciència de la Idea realitzant-se de Hegel (inclosa la seva versió d’esquerres en Marx, o, si es vol, en la del Marx històricament dominant), no és, sinó la culminació d’aquesta metafísica que fa de la història el seu camp de batalla, mai més ben dit. En aquesta concepció (concepcions, si ha de ser més còmode a algú), els subjectes no són importants, o, corregint-ho una mica, no són els protagonistes de la seva pròpia història, només “elements” en mans d’una força que els supera (ni que sigui, com se solia dir, en darrer terme), que els domina i els fa mers instruments en mans d’una abstracció aliena a ells mateixos.

Heidegger, declara el final de la metafísica, revelat en l’actual totalització (domini total, absolut) d’un món lliurat per complet a allò cientificotècnic, essencialment metafísic per tal com cerca només d’explicar-ho tot per raó de causes primeres i/o finals, amb la conseqüència cada cop més evident de posar al seu servei el món existent sencer, de dominar-lo, i, doncs, de recloure’s sobre ell mateix. Ja no és el final de la història, sinó també del planeta i de la vida que suporta. Però és, sobretot, la pèrdua d’un “món” (el que és) que és allà (filosofia de llocs la de Heidegger) i que és on es revela el ser, l’apertura del qual obre les possibilitats de relació i realització humanes. La història, en Heidegger, és història del ser, de les seves obertures o, si es vol, èpoques. Passa que, si abans els subjectes eren els protagonistes (a pesar seu, diguem-ho així) de la història, ara la pura possibilitat (no jeràrquica) és la base de tot plegat, la possibilitat de tot món, en detriment d’una subjectivitat que, si no desapareix, és únicament el das sein del seu més famós llibre.

Dit sigui denunciat-ne motu proprio l’esquematisme i la simplificació, més enllà d’errors a l’hora d’entendre les coses.

Per a Levinas, un dels filosofs més importants i influents del segle passat, i un dels representants fonamentals de l’anomenat gir ètic en el pensament, qualsevol totalització (reducció d’una totalitat existent a un Mateix, anul·lant-ne l’Altre) és un atzucac que mena a la autoaniquilació humana i liquida qualsevol possibilitat de moral d’entrada, ja que aquesta és possible tan sols en la relació entre un Mateix i un Altre, entre un tu i un jo, en una concepció del món que parteix de la base que tot allò existent és, originàriament, un cara a cara: l’Altre ja t’està dient sempre alguna cosa, de la mateixa manera que tu ho fas amb ell. Aquí es crea un món; aquí es revela alguna cosa més que la pura materialitat o possibilitat: l’infinit, l’absolut per excel·lència, allò irreductible a cap totalitat i, doncs, sentit o neutra abstracció aliena al subjecte (o, més ben dit, a la subjectivitat). Un infinit, dient-ho tot passant i per posar-ho en mots agustinians que: “si es pot comprendre no és Déu”, i on diu Déu, poseu-hi el que vulgueu.

Diu Levinas:

“La història no és llavors el pla privilegiat en què es manifesta el ser (… …). Si aquesta [la història] vol integrar el jo i l’altre en un esperit impersonal, una tal integració és crueltat i injustícia, ignora l’Altre. La història, relació entre homes, ignora una posició del Jo respecte de l’Altre en què l’Altre roman transcendent en relació amb mi. Si no sóc exterior a la història per mi mateix, trobo en l’altre un punt absolut pel que fa a la història: no fusionant-me amb l’altre, sinó parlant-hi. La història és treballada pels trencaments que té, en els quals és jutjada. Quan un home interpel·la de debò l’Altre, és arrabassat a la història.”

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mestral

MESTRAL

Si m’obrissin en canal ara mateix,
manaria, amb força sòbria, no de sobte
—tal com expel·liria, al contrari, el seu suc
una aorta perforada—, la pestilència
de fosques matèries purulentes agrumollades:
ametlles i corcs, escorrialles putrefactes
i esputs ferrosos, la femta de descomposicions
en cúmul des de les primigènies
llets de pit. Caldrà, en conseqüència,
que no rebenti res, no fos cas
d’haver-me d’empassar altre cop el vòmit,
per allò que diuen de la bona educació.

 

Autor: l’autor del bloc

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dylan Thomas

Dylan Thomas (1914-1953), fou un poeta gal·lès pertanyent al món de la literatura anglosaxona que en el seu moment brillà, ni que fos de forma relativament efímera, com un dels meteors més impactants de la poesia nord-occidental del segle XX. Esclar que, qui se’n recorda ara?, quan la poesia és l’equivalent de qualsevol expressió textualitzada, de preferència allisada, plana, fins com més millor, en què la potència de la imatge, el so i el suggeriment s’han anat devaluant fins a esdevenir simples reminiscències de períodes i maneres exhaurits. Dylan és un dels grans poetes resistents encara en la trinxera de la poesia entesa, no solament com a emoció (hi ha molt més en els seus versos), però fent d’aquesta l’os i el múscul de la seva manera de poetitzar. L'”experiència”, avui, ens ofega una mica a tots.
Crec que el poema reproduït a sota, en versió catalana acompanyada de l’original, és una bona mostra d’aquesta escriptura emocionada que emociona i sotmet el lector disposat a una profunda experiència estètica (res a veure amb l'”experiència” com a subjecte poètic de què parlava abans).

 

MORTS I ENTRADES

Quasi en la vetlla incendiària
     d’unes quantes morts pròximes,
quan un dels grans menors del teu major amat
     havent sempre sabut que cal anar-se’n
lleons i focs del seu alè en vol,
     dels immortals amics
que alçaren òrgans de pols aplegada 
     com a trets i cants en honor teu,
que cercares en el més profund i gaudiràs de la pau
    que mai no s’enfonsa ni s’atura
    en les seves ferides
de tants esposats amb el desacostumat dolor de Londres.

Quasi en la vetlla incendiària
     quan els teus llavis i les teves claus,
tancant, obrint, els desconeguts i assassinats teixeixen,
     el més inconegut de tots,
el teu estel del nord pròxim, astre d’un altre carrer,
     es capbussarà en les seves llàgrimes.
La seva sang de pluja es banyarà al mar mascle
    que vagà pels teus morts
i feu volar el globus fora de l’abast del teu fil d’aigua
    mentre carrega de petxines els colls
    amb cada crit des que la llum
fou el llampec primer que travessà els seus ulls de tro.

Quasi en la vetlla incendiària
    de morts i entrades,
quan desconeguts però propers ferits en les onades de Londres
    han buscat el teu sol sepulcre,
un enemic, d’entre molts, que sap
    que el teu cor és ple de claror
en la fosca que aguaita, trèmol darrera forrellats i en coves,
    llançarà bombes
que apaguin el sol, se submergeixin, escalin els teus ulls obscurs
    i deixin genets inflamats arreu,
    fins que el menor aquell de l’amat
s’aboqui sobre el darrer Samsó del teu zodíac.

 

(La versió, que no traducció, al català és de l’autor del blog.)

 

DEATHS AND ENTRANCES

On almost the incendiary eve
     Of several near deaths,
When one at the great least of your best loved
     And always known must leave
Lions and fires of his flying breath,
     Of your immortal friends
Who’d raise the organs of the counted dust
     To shoot and sing your praise,
One who called deepest down shall hold his peace
     That cannot sink or cease
     Endlessly to his wound
In many married London’s estranging grief.

On almost the incendiary eve
     When at your lips and keys,
Locking, unlocking, the murdered strangers weave,
     One who is most unknown,
Your polestar neighbour, sun of another street,
     Will dive up to his tears.
He’ll bathe his raining blood in the male sea
     Who strode for your own dead
And wind his globe out of your water thread
     And load the throats of shells
     with every cry since light
Flashed first across his thunderclapping eyes.

On almost the incendiary eve
     Of deaths and entrances,
When near and strange wounded on London’s waves
     Have sought your single grave,
One enemy, of many, who knows well
     Your heart is luminous
In the watched dark, quivering through locks and caves,
     Will pull the thunderbolts
To shut the sun, plunge, mount your darkened keys
     And sear just riders back,
     Until that one loved least
Looms the last Samson of your zodiac.

Dylan Thomas

Publicat dins de General | Deixa un comentari

e. e. cummings (Edward Estlin Cumming, 1894-1962) és un dels poetes nord-americans tan famosos com mal coneguts. Dotat d’una important formació clàssica, formalment parlant, a partir d’un determinat moment opta per una formalitat característica i pròpia que el diferencia de tot el que en l’època feia la poesia del seu entorn: ús de les minúscules (i, doncs, de les majúscules), elements tipogràfics jugant un destacat paper visual, accent posat de manera intensiva en la forma…, si bé bona part d’aquest desenvolupament es pot veure ja “suggerit” en la seva obra més o menys primerenca.

Poso aquí un dels seus poemes que, em penso, és força paradigmàtic del seu ofici de poeta.


déu potser

sigui la mà
d’un nen)que amb molt de compte
ens por
-ta
a tu i a mi(sense
malmetre-ho gens)el

finíssim ingràvid minúscul

món
d’un forat del qual brollarien dimonis alats si
res no(qui sap si no pogueren
arribar a un acord)hagués passat(i hi sura-
rien din

s

(La versió en català és de l’autor del blog. Aquí el poema original.)

 

maybe god

is a child
‘s hand)very carefully
bring
-ing
to you and to
me(and quite with
out crushing) the

papery weightless diminutive

world
with a hole in
it out
of wich demons with wings would be streaming if
something had(maybe they couldn’t
agree)not happened(and floating-
ly int

o

(Poema 54 del llibre XAIPE, de 1950)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fragilitats

He parlat en una altra ocasió al bloc de la pel·lícula Silence, basada en la novel·la de l’autor japonès Shūsaku Endō, i dirigida per un dels grans directors de cinema dels darrers cinquanta anys, Scorsese. Un dels personatges principals de la pel·lícula, si no el que més encara que no ho sembli, és un cristià japonès desesperat (en el ple sentit kierkegaardià) que va veure com tota la seva família moria per no voler renegar de les seves creences, mentre ell sobrevivia just per haver-ne renegat. És el personatge que acompanya els missioners fins al Japó i durant tota la pel·lícula, al llarg de la qual arriba (en un clar paral·lelisme amb sant Pere, tret del fet que aquest ha quedat reconegut com un dels grans sants i fundadors de l’església, mentre que el japonès és un empestat, un maleït) a renegar de la seva creença fins a tres cops…, per salvar-se, mentre els altres són cruelment executats.

En un moment determinat, parlant amb un dels missioners, aquest personatge, Kitxijiro, diu: “On hi ha un lloc en aquest món per a la gent dèbil com jo?“.

Terrible pregunta.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

René Char

René Char va néixer el 1907 a L’Isle sur Sorgue, un poblet de la Provença i va morir el 1988 a París. Poeta que va fer de la poesia, però d’una poesia compromesa amb l’ésser humà de manera radical, la vida, i que es comprometé amb la vida (els seus valors universals, diguem-ne) fins a defensar-la activament com a capità de la Resistència i per mitjà d’una poètica que feia carn del viu (alletada amb sang). Passà amb raig tant fugaç com potent (Le marteau sans mâitre) pel surrealisme i desembocà, a partir d’Feuillets d’Hypnos, en una poesia de caràcter marcadament propi marcada per un llenguatge fet de la interpenetració entre la paraula a ras de terra (si n’hi ha cap) i la imatge, gairebé hipnòtica, de brillantor furiosa. Sens dubte un dels més destacats poetes francesos del segle passat (si no aquell qui més en destaca passats els anys) i de l’Europa continental; no pas debades, Paul Celan en féu la versió en alemany.

Aquests apunts no manlleven res a l’amor propi, a la informació, a la sentència o a la novel·la. Una foguera d’herbes seques n’hauria pogut ser l’editora. Haver vist la sang martiritzada va fer una vegada que se’n perdés el fil, que la importància quedés en res. Foren escrites enmig de la tensió, la còlera, la por, l’emulació, el fàstic, l’agosarament, el replec furtiu, la il·lusió pel dia de demà, l’amistat, l’amor. Són, per tot plegat, fruit també dels esdeveniments. I fullejades, després, més que no pas rellegides.
El quadern podria no haver pertangut a ningú; tan gran és el sentit de la vida d’un home que subjau a les seves peregrinacions i tan difícil es fa separar-lo d’un mimetisme de vegades al·lucinant, unes proclivitats que han estat, però, combatudes.
Aquests apunts mostren la resistència d’un humanisme conscient dels seus deures, discret sobre les seves virtuts, frisós de preservar l’inaccessible camp lliure per a la fantasia dels seus sols, i disposat a pagar-ne el preu.

(Feuillets d’Hypnos, poema d’introducció o introduccció en poema, René Char)

(Després de la versió publicada al bloc del seu poema La llibertat, en una oportunista elecció del moment atès el que està passant, m’ha semblat encara més oportú centrar el focus en l’autor, literàriament parlant. La versió en català és meva.)

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La llibertat

LA LLIBERTAT

Vingué per la línia blanca que tant és el començament de l’alba com l’espalmatòria del foscant.
Travessà les sorres mecanitzades; depassà els cims esventrats.
Posà fi al rostre covard, a la santificació de la mentida, al licor del botxí.
La seva parla no era la d’un ariet orb, sinó el llenç on inscriví l’alè.
Vingué amb el pas d’aquell qui no s’esgarria sinó amb l’absència, damunt la nafra cigne, per la línia blanca.

[Com sempre la versió és meva. L’original francès a sota, per a cadascú.]


LA LIBERTÉ

Elle est venue par cette ligne blanche pouvant tout aussi bien signifier l’issue de l’aube que le bougeoir du crépuscule.
Elle passa les grèves machinales ; elle passa les cimes éventrées.
Prenaient fin la renonciation à visatge de lâche, la sainteté du mensonge, l’alcool du bourreau.
Son verbe ne fut pas un aveugle bélier mais la toile où s’inscrivit mon souffle.
D’un pas a ne se mal guider que derrière l’absence, elle est venue, cygne sur la blessure, par cette ligne blanche.

 

(René Char, Seuls demeurent, 1938-1944)

 

NB: La major part de traduccions mantenen la literalitat del vers les grèves machinales, però m’ha semblat millor la versió sorres mecanitzades per dues raons: una, l’eco que conserva de la història a la Resistència de Char, i dos, la remissió al món d’essència mecanicoautòmata que tan repel·lia al solitari de la Provença.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari