Passatge

PASSATGE

La basca va i ve, és comprensible,
al capdavall venim i anem de passejada
per entre morts i amors per més
que siguin ordenats sovint tendons i grums
de carn, coàguls a les venes, somnis
dels que no fan dormir, retalls
de record o constructes, tot s’hi val,
o potser solament el borboll d’un forat
on només hauria d’haver-hi
una porosa tela intacta.
—Tot, però, passarà, la pluja menuda dels àngels
durà tres dies. Dorm, no temis res.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Oscar Wilde

Oscar Wilde (Dublín, 1854-1900) no necessitat presentació, tothom n’ha llegit alguna cosa i, sigui per la qualitat literària, sigui per característiques de la seva vida i el seu temps, és conegut de manera extensa arreu, encara que potser amb biaixos incorporats. És autor sobretot d’obres de teatre amb força crítica social d’aleshores, però també d’un llarg poema nascut arran del seu empresonament a Reading i de les experiències que hi va viure, com ara l’execució de detinguts, que és la referència immediata del fragment reprouït. En reprodueixo només aquest fragment perquè em sembla, a més, bastant representatiu de la totalitat.

La versió al català és de l’autor del bloc.

BALADA DE LA PRESÓ DE READING

Els homes maten el que estimen,
que ho sàpiga tothom,
hi haurà qui ho farà amb odi als ulls,
d’altres amb paraules falagueres,
el covard per mitjà d’un bes,
i el valent amb l’espasa.

Hi ha qui mata el seu amor de jove,
i qui ho fa quan és gran,
l’un escanya amb les mans luxurioses,
un altre amb les mans d’or,
el més amable se servirà d’un ganivet perquè
el fred s’empari ràpidament del mort.

Alguns estimen poc, d’altres massa,
n’hi ha que venen i n’hi ha que compren,
hi ha qui plora quan fa el que ha de fer,
hi ha qui ni bleixa de fer-ho,
i és que els homes occeixen el que estimen
sense que tots ells morin pel que han fet.

….

The Ballad of Reading Gaol

And all men kill the thing they love,
By all let this be heard,
Some do it with a bitter look,
Some with a flattering word,
The coward does it with a kiss,
The brave man with a sword!

Some kill their love when they are young,
And some when they are old;
Some strangle with the hands of Lust,
Some with the hands of Gold:
The kindest use a knife, because
The dead so soon grow cold.

Some love too little, some too long,
Some sell, and others buy;
Some do the deed with many tears,
And some without a sigh:
For each man kills the thing he loves,
Yet each man does not die.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vent blanc

VENT BLANC

L’aire és absent. Un vent
de color blanc s’aploma de cop sobte
i fa que es revoltin faldilles,
les que hi hagi, i llençols simbòlics
fets per a la cridòria als balcons,
encara en queden. No és l’hora
de ni un adeu en la corporació orgànica
dels éssers, el desig s’escura
la gargamella amb els mateixos llots
de sempre i la por s’escandeix
entre la multitud
com des d’ahir i abans d’ahir i els segles,
arribats que fórem sense cuirassa
i amb un excés de melsa
per al cor, inútil com a fera.
El vent blanqueja els ossos morts, exhuma
els llavis, enrogeix les llengües
i les enlaire sobre de corrents càlids
padró del que es mou i recerca, i, ample el pit
o estret, espera per anunciar-hi
noms, mans, a les palpentes tactes, l’altre
que et reconeix i traspassat
el traspasses, i d’on es diu, es diu,
que s’hi pareix un infinit de mútua pau o de pau
dòmita, i d’on saber-se i d’on saber
és un nombre que sobreïx qualsevol aritmètica.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hermenèusica

Ja ho he dit altres vegades al bloc: en aquest món tot són interpretacions (també aquesta). Naixem al ara i aquí, és a dir, en un moment històric determinat, dins d’una comunitat específica, amb la seva llengua, els seus usos i costums i una cultura determinada, en un “líquid amniòtic” no físic però que pre-condiciona i, de fet, pre-conforma ja un món abans d’arribar-lo a interpretar de manera racional. Lacan afirmava que fins “heretem” l’inconscient dels pares. No hi ha, doncs, no ja un contacte, sinó una “recepció” pura del que hi ha. El món és ja sempre una construcció. I no només en sentit kantià.

S’ha dit, amb una certa dosi d’humor i remarcable intel·ligència, que l’hermenèutica és levítica, una mena de reflex del caracter errant del poble escollit, que mai no arriba enlloc. No m’ho sembla. Crec que prescindint i tot del fet que alguns dels pilars de l’hermenèutica no són jueus (Heidegger, Gadamer…), les coses van per un altre camí. Que tot siguin interpretacions implica, en primer lloc, que no hi ha una interpretació que sigui la bona i respecte a la qual la resta determini el seu grau de veritat. No existeix cap topos, físic o no, que sigui la veritat. La veritat és un fenomen intrínsicament provisional, canviant, relatiu (socialment i històrica), que no vol dir pas caure en el relativisme absolut o un nihilisme mal entès. Cada època té la seva, de veritat, segurament cada comunitat i, al capdavall, cada subjecte.

I què comporta això? Doncs que no hi ha més remei que dialogar per arribar a acords a l’hora de viure en col·lectivitat, en tots els camps, des de la política a l’economia i a les lleis i normes socials, i que cal desenvolupar una profunda i autèntica tolerància i un gran respecte cap als altres i les opinions (interpretacions) dels altres, si són nascudes també del respecte i la tolerància al seu torn. La veritat és, per tant, una construcció que cal anar aixecant des dels fonaments, des de baix, cosa d’altra banda tan vàlida en el terreny de la política com, posem per cas, en el de la ciència o la religió.

Hi tornarem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Andrée Chedid

Andrée Chedid (El Caire, 1920-2011), poeta de nacionalitat francesa l’obra de la qual ha rebut nombrosos premis al llarg de la seva vida, Goncourt inclusivament, i en el supòsit que això impliqui alguna cosa significativa, és una poeta d’expressió precisa, ajustada, amb tendència al vers contundent però sense estridències, escarrassada a retre tribut a la vida i al que la caracteritza per damunt de la mort, la derrota i la submissió. Crec que el petit poema reproduït a sota la representa molt bé. Pareu esment al canvi de verb entre la primera i la segona estrofes. Una poesia que vivifica entre tant d’aire corromput que ens envolta.

La versió al català és de l’autor del bloc.

SEMPRE

Reculada
D’ara
La mort governa
i ens enalteix la vida

D’ara
Reculat
L’amor regna
i abranda l’existència

…. ….

TOUJOURS

Surannée
Actuelle
La mort gouverne
Magnifiant nos vies

Actuel
Suranné
L’amour règne
Ravivant l’existence.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jordi Roig Pi

Jordi Roig Pi (La Palma de Cervelló, 1957) ha tret un nou llibre, Escopir al fang, subtitulat Redempció, premi Josep Maria López-Picó de l’any 2017, que s’afegeix als premis anteriors obtinguts; és l’últim para ara i no serà pas el darrer perquè la poesia que Roig du a dins (en el seu cas, qui sap si en una part literalment del cos orgànic ja que, com diu, m’han fet anàlisis de sang i han vist / un excedent de rancúnia al fetge) és de les que no tenen aturador, tret que el poeta (però, hi ha poetes o només poesia?) s’ho deixi ben tancat en algun lloc sense por als riscos carcinògens que pugi comportar.

Hi ha una poesia feta des del pensament reflexiu o lògic, fins oníric i tot, que vol dir que al final respon bàsicament a una poesia sotmesa a l’artefacte. I m’estaré prou de negar-li pans i sals, perquè ha donat lloc a meravelles estètiques, que no implica despullades d’ètica, ben al contrari en ocasions, com ara les d’un Carner o un Riba (aquest, però, a una certa distància de l’altre), posem per cas. I hi ha una poesia el fonament de la qual, la carn i la sang de la qual, més que el vers, és l’emoció, el crit, el lament, la nafra, l‘encarnació gairebé d’un dolor humà que supera el subjecte per esdevenir universal, com si diguéssim, la concreció en el singular del sofriment infinit d’un Déu.

La poesia de l’autor de La Palma pertany a la segona categoria, en el benentès que ni la primera té perquè prescindir de l’emoció, ni la segona veure’s desproveïda de la màquina de poetitzar. No és qüestió d’exclusivitats en brega, sinó potser de preferències, naturals o adquirides, o tal vegada el resultat de pre-posicions derivades de les roves mètriques de càrregues conscients i/o inconscients que, no solament arrosseguem, sinó que són amb les que eixim ja a la llum del món.

Per tant, precisem ara que els poemes de Jordi Roig, per més que en esquitxin d’aquesta barreja de dolor, crit i sang, que compon el fang que els sustenta, que ens sustenta, són d’una perfecció formal comptable i completa: decasíl·labs del primer al darrer vers sense màcula. Per això sol ja tenen valor intrínsec, un valor que, per dissort, molta de la poesia d’avui dia ignora. Ara, que quedi clar, el lament del subjecte poètic que exagerant molt poc podríem qualificar de jobià, presideix l’obra sencera de l’autor. Mireu:

Cada dissabte Déu desplega un mapa / ple d’errors
Si em moro sense fer les escriptures / digueu al banc que soc un home de lletres
Es pot trencar la mirada amb un roc?
I al final de la barra hi ha una tarda / que penja d’un filferro ple de baves
Tots els hiverns que vaig estar malalt / només tenia boques per fingir / i flors per embrutar la soledat
Tot el que va passar quan érem joves / s’ha rovellat sota el blanc dels llençols
Es treu la pell i encara fa pudor. / Es descorda les ungles de cosir
Es torna humà. Es torna perillós.
És allà, sola. Duu els cabells llargs, / s’ha deixat créixer els dits de perdonar
Escric perdona amb l’essa de sorra / i em redimeixo amb llapis i minúscules

Podríem seguir. El Jordi té una gran facilitat, segurament molt treballada, per als jocs de paraules, però no per al joc gratuït, encara que d’aquest n’hagin sortit troballes, brillantors i fins i tot colpidors versos, sinó com a instrument al servei d’allò que es vol expressar o, més aviat, que s’intenta expressar, tenint en compte que un autor és, com se sol dir si més no des de Mallarmé, qui menys sap, no el que ha volgut dir, sinó el que diu. De tota manera, la poesia es re-crea quan el lector la llegeix; aleshores s’inicia un nou món.

Dues reserves. L’autor fa explícita la palanca sobre la qual el llibre és crescut: una pel·lícula anglesa que aquí es titulava així, Redempció. Per a qui escriu aquest bloc i aquesta crítica, li resulta una limitació o, més ben dit, un condicionament: no deixa de recordar-li les imatges fílmiques i això li “interfereix” la possibilitat de re-significació i re-suggerimentació pròpies. Vol dir que, per exemple, molts dels textos (tots?) de Foix, tal com ja indicava Vallcorba, poden tenir un referent en una simple anècdota de ben poc valor per ella mateixa, i no cal saber-la, perquè el que importa és la capacitat d’incitació i mobilització que té per a la nostra imaginació i sensibilitat. I Foix en té molta. No tant Brossa.

La segona. El misèrrim autor d’aquest bloc està una mica tip dels pròlegs que, suposades patums de la literatura i, sobretot, de la poesia, fan als llibres d’autors no tan re-putats: autèntiques “monstruositats” egòtiques adreçades, per volguda voluntat o no, a la seva posterior edició algun dia en un recull de textos equivalents del prologador, i no pas pensades per al reforç i l’estímul a la lectura del llibre prologat. I encara més, tenim al pessebre català una perversa creença que tot el que està relacionat amb la poesia, ja sigui crítica, comentari, revisió o nota, o pròleg, ha de revestir-se de lletra i volada d’una pretesa gran alçada poètiques. I el que sol passar és que es queda, aquesta vegada sí, en pur artefacte retòric.

Llegiu Jordi Roig Pi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Senglars

SENGLARS

Pel costat del velòdrom,
tan tranquil, feia via un porc,
senglar. Tot just
obria l’ull groguenc el fanalet,
banda del bassal noble
blau brut i vell.
Quin sotrac, la salvatgia per l’ínclita
urbs, feta, però i molt, al trànsit de derrotes
i al solc paït.
Repicar?, el 112?
Calia esverar el ferro per un únic
pèl aspre i ullal fer?
I ca.
     Més amunt, els cadells
no llops encara
i encara no desperts, esperen, què?
Què voldrà dir saber?, Sabem
l’altre, aquest jo, aquest tu?
Estar aturat, no esperar res —quin riure
que hagi de ser a la cantonada— és saviesa
de saber o tot just vèrbola?
          A dalt, la dida impertorbable llu
com cada jorn, orba
als eixams que al davall s’immolen.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sharon Olds (II)

(Continuació del poema Satan diu)

És com si la claror es trenqués en la delicadesa
del fermall d’edelweis, tallat en dues
tonalitats de fusta. També l’estimo,
saps, li dic a Satan en la foscor
de la capsa tancada. Els estimo tots dos, però
voldria saber què ens passà
en el temps que ja és fos. I tant, diu ell,
i somriu, i tant. Digues ara, tortura.
En l’obscuritat xopa de cedre, hi veig
la vora d’una gran frontissa oberta.
Digues: la cigala del pare, el cony
de la mare
, diu Satan, i et trauré a fora.

L’angle de la frontissa s’obre
fins que puc veure el perfil del
temps abans que jo fos, quan ells
jeien entrellaçats al llit. Quan dic
les paraules màgiques, Cigala, Cony,
Satan diu amb veu dolça, surt.
L’aire, però, en el lloc on s’obre,
és feixuc i espès com un fum roent.
Surt, torna a dir, i li sento la veu
que alena a l’obertura.
La sortida és la boca de Satan.
Entra a la boca, diu, de fet
ja hi ets
. I la frontissa enorme

es comença a tancar. No, no, jo els estimava
també, i m’abraço
fort el cos, dins la caixa de cedre.
Satan se xucla a si mateix pel forat del pany.
Em quedo tancada a la caixa, i ell
clou amb el lacre de la llengua el pany en forma de cor.
Ara és el teu taüt, diu Satan.
No el sento gairebé;
m’escalfo les mans fredes
sobre l’ull de robí de la ballarina
—el foc, saber de cop què és l’amor.

….

(Santan says)

Light seems to break on the delicate
edelweiss pin, carved in two
colors of wood. I love him too,
you know, I say to Satan dark
in the locked box. I love them but
I’m trying to say what happened to us
in the lost past. Of course, he says
and smiles, of course. Now say: torture.
I see, through blackness soaked in cedar,
the edge of a large hinge open.
Say: the father’s cock, the mother’s
cunt
, says Satan, I’ll get you out.

The angle of the hinge widens
until I see the outlines of
the time before I was, when they were
locked in the bed. When I say
the magic words, Cock, Cunt,
Satan softly says, Come out.
But the air around the opening
is heavy and thick as hot smoke.
Come in, he says, and I feel his voice
breathing from the opening.
The exit is through Satan’s mouth.
Come in my mouth, he says, you’re there
already
, and the huge hinge

begins to close. Oh no, I loved
them, too, I brace
my body tight
in the cedar house.
Satan sucks himself out the keyhole.
I’m left locked in the box, he seals
the heart-shaped lock with the wax of his tongue.
It’s your coffin now, Satan says.
I hardly hear;
I am warming my cold
hands at the dancer’s
ruby eye—
the fire, the suddenly discovered knowledge of love.
.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Sharon Olds

Sharon Olds (San Francisco, 1942) és una de les més destacades poetes nord-americanes vives, si bé no la més popular ni la més coneguda, fora i dins. De llenguatge directe, despullat i expressió crua, llevada gairebé de pell, l’autor del bloc fou sacsejat en llegir-la més que no ho havia estat per (suposats) maleïts com ara Catul, Buckowsky, el nostre Bauçà o el grup francès de Verlaine i Rimbaud, en part d’un cert épater les bourgeois unes quantes dècades després. Per fort que sigui el vers de Sharon Olds, mai deixa de cremar per dins per mor d’una emoció intensa i una sensibilitat profunda que ho travessen tot, i no en darrer lloc l’eix de la forma, per dir-ho a l’estil del formalisme rus. Tot i que s’ha escrit que un dels pilars de la poeta és el cos (i allò sexual), entenc que, deixar-ho així, és fer curt de llarg (permeteu-ho). La poesia de Sharon Olds revela carències i nafres profundes d’això que en diem l’ésser humà, les quals el cos (material) no fa altra cosa que reflectir o transmetre. La seva poesia parla més del cos imaginari freudià que del real, per més que aquest hi sigui ben present. Una poesia viva.

El fragment reproduït a sota és del poema que encapçala el llibre amb el qual l’autora es va fer conèixer de manera sorollosa i reconeguda.

La versió al català és de l’autor del bloc.

 

SATAN DIU
(Fragment)

Estic tancada en una caixeta de cedre
amb la imatge d’uns pastors enganxada al damunt
a la part del mig, entre talles.
La caixa es dreça sobre unes potes tortes
i té un pany daurat amb la forma d’un cor,
sense clau. Jo miro d’escriure
com m’ho faig per sortir de la caixa closa,
que fa olor de cedre. Satan
s’acosta i diu:
Et trauré. Digues,

el meu pare és una merda. Dic,
el meu pare és una merda. Satan
riu i diu:
S’està obrint.

Digues, la teva mare és una alcavota.
La meva mare és una alcavota. Alguna cosa
s’obre i s’esberla quan ho dic.
L’espinada s’eixampla a la caixa de cedre
com el dors rosa del fermall d’una ballarina
amb un ull de robí, que jeu al meu costat
sobre el ras de la caixa de cedre.
Digues, merda, mort, digues, que es foti, el pare,
em diu, Satan, a cau d’orella.
La dolor d’un passat reclòs zumzeja
a la caixa infantil damunt la calaixera, dessota
el terrible ull rodó del llac
amb aiguaforts amb roses, on
el desdeny d’ella mateixa es mira fit a fit la tristesa.
Merda. Mort. Que es foti el pare.
Alguna cosa s’obre. Satan diu,
Oi que et sents molt més bé?

….

SATAN SAYS
(Fragment)

I am locked in a little cedar box
with a picture of shepherds pasted onto
the central panel between carvings.
The box stands on curved legs.
It has a gold, heart-shaped lock
and no key. I am trying to write my
way out of the closed box
redolent of cedar. Satan
comes to me in the locked box
and says,
I’ll get you out. Say

My father is a shit. I say
my father is a shit and Satan
laughs and says,
It’s opening.

Say your mother is a pimp.
My mother is a pimp. Something
opens and breaks when I say that.
My spine uncurls in the cedar box
like the pink back of the ballerina pin
with a ruby eye, resting beside me on
satin in the cedar box.
Say shit, say death, say fuck the father,
Satan says, down my ear.
The pain of the locked past buzzes
in the child’s box on her bureau, under
the terrible round pond eye
etched around with roses, where
self-loathing gazed at sorrow.
Shit. Death. Fuck the father.
Something opens. Satan says
Don’t you feel a lot better?

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un tomb per la vida i la mort

Hi ha qui ha reivindicat el suïcidi com a l’acte més radical de llibertat. Hi ha qui l’ha tingut com a defensa. Algú cantava el morir com a més senzill que el viure, més difícil aquest. Hi hagué qui anhelà la mort com a dolcesa i porta a la vida de debò. La vella religió martellejava la vall de llàgrimes i la remissió de pecats de què tots som portadors: la vida com a penitència. La psicoanàlisi il·lustrava l’assassinat d’un pare primigeni i la pulsió de mort, com a pacificadora (mortal) de l’angúnia de viure. El romanticisme modern i no tan modern, estengué l’eslògan: viu de pressa, mor jove i deixa un cadàver bonic. Drogues, unidimensionalitat, horitzó del dia a dia (carpe diem malbaratat!), massificació i tecnociència deïficada, hegemonitzen la sola supervivència a jorn d’avui, sense cap altre sentit que no sigui el de durar; una mena de mort col·lectiva ambulant.

Qui defensa la vida? Qui l’activa, la vivifica? Pensar, parlar, sentir, estimar, doldre’s, penedir-se, madurar, donar i donar-se, créixer d’experiències, compartir, i, sí, també morir, que és la balança de la vida i, potser, el que més valuosa la fa. Qui vol viure per sempre? Som responsables del que tenim i del que deixarem a les generacions per venir; però som responsables sobretot del fet que vinguin! (els hem de deixar lloc i lloc, un de millor del que hem rebut). La responsabilitat hauria de ser la pedra filosofal d’una ètica pròpiament humana, i en canvi, qui no s’espanta d’assumir la part de responsabilitat que li pertoca? La llibertat implica responsabilitat, i l’una i l’altra ens terroritzen. La llibertat fa por, que digué Fromm. Un australià se suïcida, amb assistència mèdica, perquè ja havia viscut prou, mentre que una vida molt llarga (la immortalitat com a procura màxima) és el desig generalitzat de set mil milions d’éssers desitjants, desig, però, regit per temors i una infantil omnipotència. I tanmateix, l’anhel no hauria de ser, curta o llarga, el d’una vida plena? Morir, llavors, no fóra tan penós, sinó un adéu, tan sols, pacificat.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Deixa un comentari