El que diu no / El que viu sí

EL QUE DIU NO
EL QUE VIU SÍ

Ho dic avui
perquè el demà no és
fora de l’ara:

tot allò
que d’una boca surt
paraules
gemecs
blans blablejos
i troba budell i l’esventra
ganivets
i algú xiscla de sobte
incisió fondal
i de li glaça el cos
amunt la pell
front davallant
i tota pensa és roca
bloc granit
i el trau del semaler
didalet de sal
verdet
de morella
el·lipsi
de tió encès
i en el desfalc oblong
derelicte
la sínia del pit
la caverna entera de la còrpora
ulls braços clot buit de la mà
ni un sol
guany retingut
a la menuda,

dit d’un cop
anell de fusta els anys sota l’escorça
tanta frisança als mots
empudegant-nos
ensumant-nos
els esvorancs francs
dolor dolor dolor dolor (la)
de viure ser
l’os rosegat i
tot
arrossegat
dins d’un gran òvul gèlid
l’estilet ocult
i tot i així
a despit tan estrany
tan d’improbable concatenació
de fets
aquesta sèmola d’aire i
empelt de fil·loxera
tot
i tota ella
és
claredat o
si voleu
ret de cèl·lules translúcida
muret de cel·lofanes
raó del sí i del no i
desraó
tant com desfici
de ser
gotim
de prometatges re(i)als
argolla
del gruix del temps
desinència
amb consistència pròpia
no d’això
no d’aquells ni d’aquests
sinó
d’ara encara
bòrnia voluntat
que és
sí ferm d’ara
i no tan sols d’aquí.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

John Donne

Ja hem parlat en una altra entrada del bloc de John Donne (1572-1631), poeta anglès semioblidat i descrit per crítics posteriors com de lletra freda i ordinària, fins que el recuperaren a la primera meitat del segle XX destacadíssims poetes i crítics com ara Elliot o Yates, que l’inclogueren en el grup de poetes metafísics.

PER QUI TOQUEN LES CAMPANES

Ningú no és una illa,
ben bé ell mateix tot sol.
Cada ésser humà és un bocí del continent,
una part d’aquest tot,
si el mar se n’endú un tros,
Europa sencera s’empetiteix;
res no hi fa si és un rocam
o és la casa on vius
o la d’un dels teus amics.
Quan mor algú em faig més petit,
perquè sé que jo sóc un amb el gènere humà.
No vulguis saber, doncs,
per qui toquen les campanes,
ho fan per tu.

….

(La versió en català és de l’autor del bloc.)

FOR WHOM THE BELL TOLLS

No man is an island,
Entire of itself.
Each is a piece of the continent,
A part of the main.
If a clod be washed away by the sea,
Europe is the less.
As well as if a promontory were.
As well as if a manor of thine own
Or of thine friend’s were.
Each man’s death diminishes me,
For I am involved in mankind.
Therefore, send not to know
For whom the bell tolls,
It tolls for thee.

* En realitat el que després s’ha anat reproduint com a poema fou en l’origen una de les vint-i-tres Meditacions que Donne escrigué en prosa.
** El vers Per qui toquen les campanes el feu servir tres segles més tard Ernest Hemingway com a títol de la seva novel·la sobre la Guerra Civil espanyola.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De l’estiu esclafat…

Mai m’han agradat gaire els estius, però aquest m’està deixant baldat, incapaç d’escriure i gairebé ni de pensar.

Enmig, però, de tanta calitja neuronal i moral, a l’endèmic atavisme espiritual de l’autor del bloc se li han aparegut tres evidències, no prístines, per bé que prou clares, minimalísticament bàsiques i bàsicament minimalístiques, que, tot esperant els esclats tardorals i a despit de la seva persistència a aconsellar res a ningú, decideix compartir amb vosaltres.

Els éssers humans ens hauríem d’escarrassar a:

– Estimar tant com puguem.
– Pensar per nosaltres mateixos.
– Viure i morir amb dignitat.

Els éssers humans hauríem d’estar-nos de:

– La indiferència.
– La ignorància.
– El déu de la futilitat.

Sueu-ho com us plagui.
.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hugo Mujica

Hugo Mujica (Buenos Aires, 1942) és un dels grans, un poeta argentí de llarg recorregut vital que va des de la contracultura novaiorquesa d’un Grinsberg fins a la “cosmicitat” del zen passant per l’estada durant set anys en un monestir trapenc (amb vot de silenci), la seva formació com a sacerdot i el fet de convertir-se en un dels més clars exponents del corrent ecumènic que més caracteritza avui l’espiritualitat més autèntica i renovada del nostre món.

Dir que la poesia d’Hugo Mujica és un flux més de la manifassejada torrencialitat americana fóra, en aquest cas, un error. La seva poesia no té res a veure amb torrents (tret de l’energia i la força), sinó que sota la brúixola de la frase poètica més que no pas del vers (i això sí que és molt característic de les poètiques llatinoamericanes), el subjecte poètic no és, pel que fa a Mujica, el que s’expressa en el poema, sinó que, podríem dir, és el poema en si, la paraula que el forma, que vellutadament i sense cap aparent esforç s’hi vessa i s’escampa regant-ho tot fins a l’arrel. En els seus propis mots: “”el que se demora en las palabras para ver qué más tienen que decir además de lo que ya dijeron”.

La poesia de Mujica és amor, sensual, passional. A la manera d’un Juan de la Cruz, es bolca en el vers, s’hi despulla, s’hi lliura, s’hi dóna, és un humà kenòtic a l’alçada del déu, kenòtic també, del qual parla, un déu que s’aliena en l’home i el divinitza en la mesura mateixa que s’humanitza ell mateix.

El poema reproduït em sembla una mostra esplèndida de tot plegat.

HAY PERROS QUE MUEREN DE LA MUERTE DE SU AMO

Hay perros
que mueren de la muerte de su amo

cuerpos que no hacen el amor,
hacen el miedo

que no se agitan,
tiemblan.

Y hay hombres
en los que muere dios
como una gota de lacre
sobre el pecho
de un torso de mármol,

son los que lloran cuando creen
estar hablando,
o gritan soñando, pero al alba
olvidan el grito
con que encendieron la noche.

Hay hombres en los que gime dios
por no encontrar un hombre
donde morir de carne,

pero no llora como quien lo hace
solo,
llora como quien llora abrazado a un niño.
.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Acuïtat

ACUÏTAT

La intensitat de la claror no priva
que hi pesi el cos,
que tingui cos el que es pensa,
ni la suor per llengua que corre, puja, baixa,
va i ve per veure’ns d’ulls, els ulls
ferms per mor del mateix refiat dogma
d’un do. I encara
rere del munt de cada singularíssima cèl·lula
vist en un tot, fins un ull sense ofici
arribaria a discernir les formes immarcescibles
que apuntalen el món. El món,
si es mira bé, és un continent de límits
per a la fosa en un ull serè.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Passatge

PASSATGE

La basca va i ve, és comprensible,
al capdavall venim i anem de passejada
per entre morts i amors per més
que siguin ordenats sovint tendons i grums
de carn, coàguls a les venes, somnis
dels que no fan dormir, retalls
de record o constructes, tot s’hi val,
o potser solament el borboll d’un forat
on només hauria d’haver-hi
una porosa tela intacta.
—Tot, però, passarà, la pluja menuda dels àngels
durà tres dies. Dorm, no temis res.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Oscar Wilde

Oscar Wilde (Dublín, 1854-1900) no necessitat presentació, tothom n’ha llegit alguna cosa i, sigui per la qualitat literària, sigui per característiques de la seva vida i el seu temps, és conegut de manera extensa arreu, encara que potser amb biaixos incorporats. És autor sobretot d’obres de teatre amb força crítica social d’aleshores, però també d’un llarg poema nascut arran del seu empresonament a Reading i de les experiències que hi va viure, com ara l’execució de detinguts, que és la referència immediata del fragment reprouït. En reprodueixo només aquest fragment perquè em sembla, a més, bastant representatiu de la totalitat.

La versió al català és de l’autor del bloc.

BALADA DE LA PRESÓ DE READING

Els homes maten el que estimen,
que ho sàpiga tothom,
hi haurà qui ho farà amb odi als ulls,
d’altres amb paraules falagueres,
el covard per mitjà d’un bes,
i el valent amb l’espasa.

Hi ha qui mata el seu amor de jove,
i qui ho fa quan és gran,
l’un escanya amb les mans luxurioses,
un altre amb les mans d’or,
el més amable se servirà d’un ganivet perquè
el fred s’empari ràpidament del mort.

Alguns estimen poc, d’altres massa,
n’hi ha que venen i n’hi ha que compren,
hi ha qui plora quan fa el que ha de fer,
hi ha qui ni bleixa de fer-ho,
i és que els homes occeixen el que estimen
sense que tots ells morin pel que han fet.

….

The Ballad of Reading Gaol

And all men kill the thing they love,
By all let this be heard,
Some do it with a bitter look,
Some with a flattering word,
The coward does it with a kiss,
The brave man with a sword!

Some kill their love when they are young,
And some when they are old;
Some strangle with the hands of Lust,
Some with the hands of Gold:
The kindest use a knife, because
The dead so soon grow cold.

Some love too little, some too long,
Some sell, and others buy;
Some do the deed with many tears,
And some without a sigh:
For each man kills the thing he loves,
Yet each man does not die.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vent blanc

VENT BLANC

L’aire és absent. Un vent
de color blanc s’aploma de cop sobte
i fa que es revoltin faldilles,
les que hi hagi, i llençols simbòlics
fets per a la cridòria als balcons,
encara en queden. No és l’hora
de ni un adeu en la corporació orgànica
dels éssers, el desig s’escura
la gargamella amb els mateixos llots
de sempre i la por s’escandeix
entre la multitud
com des d’ahir i abans d’ahir i els segles,
arribats que fórem sense cuirassa
i amb un excés de melsa
per al cor, inútil com a fera.
El vent blanqueja els ossos morts, exhuma
els llavis, enrogeix les llengües
i les enlaire sobre de corrents càlids
padró del que es mou i recerca, i, ample el pit
o estret, espera per anunciar-hi
noms, mans, a les palpentes tactes, l’altre
que et reconeix i traspassat
el traspasses, i d’on es diu, es diu,
que s’hi pareix un infinit de mútua pau o de pau
dòmita, i d’on saber-se i d’on saber
és un nombre que sobreïx qualsevol aritmètica.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hermenèusica

Ja ho he dit altres vegades al bloc: en aquest món tot són interpretacions (també aquesta). Naixem al ara i aquí, és a dir, en un moment històric determinat, dins d’una comunitat específica, amb la seva llengua, els seus usos i costums i una cultura determinada, en un “líquid amniòtic” no físic però que pre-condiciona i, de fet, pre-conforma ja un món abans d’arribar-lo a interpretar de manera racional. Lacan afirmava que fins “heretem” l’inconscient dels pares. No hi ha, doncs, no ja un contacte, sinó una “recepció” pura del que hi ha. El món és ja sempre una construcció. I no només en sentit kantià.

S’ha dit, amb una certa dosi d’humor i remarcable intel·ligència, que l’hermenèutica és levítica, una mena de reflex del caracter errant del poble escollit, que mai no arriba enlloc. No m’ho sembla. Crec que prescindint i tot del fet que alguns dels pilars de l’hermenèutica no són jueus (Heidegger, Gadamer…), les coses van per un altre camí. Que tot siguin interpretacions implica, en primer lloc, que no hi ha una interpretació que sigui la bona i respecte a la qual la resta determini el seu grau de veritat. No existeix cap topos, físic o no, que sigui la veritat. La veritat és un fenomen intrínsicament provisional, canviant, relatiu (socialment i històrica), que no vol dir pas caure en el relativisme absolut o un nihilisme mal entès. Cada època té la seva, de veritat, segurament cada comunitat i, al capdavall, cada subjecte.

I què comporta això? Doncs que no hi ha més remei que dialogar per arribar a acords a l’hora de viure en col·lectivitat, en tots els camps, des de la política a l’economia i a les lleis i normes socials, i que cal desenvolupar una profunda i autèntica tolerància i un gran respecte cap als altres i les opinions (interpretacions) dels altres, si són nascudes també del respecte i la tolerància al seu torn. La veritat és, per tant, una construcció que cal anar aixecant des dels fonaments, des de baix, cosa d’altra banda tan vàlida en el terreny de la política com, posem per cas, en el de la ciència o la religió.

Hi tornarem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Andrée Chedid

Andrée Chedid (El Caire, 1920-2011), poeta de nacionalitat francesa l’obra de la qual ha rebut nombrosos premis al llarg de la seva vida, Goncourt inclusivament, i en el supòsit que això impliqui alguna cosa significativa, és una poeta d’expressió precisa, ajustada, amb tendència al vers contundent però sense estridències, escarrassada a retre tribut a la vida i al que la caracteritza per damunt de la mort, la derrota i la submissió. Crec que el petit poema reproduït a sota la representa molt bé. Pareu esment al canvi de verb entre la primera i la segona estrofes. Una poesia que vivifica entre tant d’aire corromput que ens envolta.

La versió al català és de l’autor del bloc.

SEMPRE

Reculada
D’ara
La mort governa
i ens enalteix la vida

D’ara
Reculat
L’amor regna
i abranda l’existència

…. ….

TOUJOURS

Surannée
Actuelle
La mort gouverne
Magnifiant nos vies

Actuel
Suranné
L’amour règne
Ravivant l’existence.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari