William Blake

 

Tot el que som capaços de pensar és una forma de la veritat.

El bel, el lladruc, el crit i el rugit, són onades que s’estavellen a la riba del cel.

(William Blake)

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Llevantada ociosa

LLEVANTADA OCIOSA

   Quan el dia és d’una claredat
com la d’ara, podríem de fur lícit
regirar armaris i flascons a la recerca
de malindrets de claror dubtosa?
   Diu,
amb la més llevantina de les acadèmies
se’ns resoldria tot, que són tan sols
fes agres i furors minúscules i alevosies, el que
gangrena la medul·la de les vides de bresca
i fruits d’arboç.
   S’entén, oi?, l’etanol enganya:
sovint estelles de raó suporten cors incontinents,
fogars inextingibles, magmes,
consumint-se en devastació i cendra.

(L’autor del poema és l’autor del blog.)

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Emmanuel Levinas

Diuen que Emmanuel Levinas, un dels més importants filofos dels segle XX, d’altra banda jueu, comentant un dia el text de l’Èxode que diu, “Quan vegis l’ase del teu enemic que defalleix sota la càrrega, ajuda’l, en lloc de no fer-ne cas”, digué, “Què vol dir això d'”estima el teu enemic” de què parla el cristianisme? Doncs això, ajudar l’ase afeixugat per la càrrega.”

De res de diferent no parla el seu filosofar entorn del “rostre de l’altre”, sinó d’aquest assumir el pes de la càrrega de tot el vivent (i, avui dia, no vivent) independentment del que faci o sigui l’altre. L’assumpció de la pròpia responsabilitat sobre el que és i el que s’esdevé. L’Etern de Levinas és terrenal tant com eternal.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jacques Prévert

Jacques Prévert (1900-1977) fou un poeta francès de la mena, com se solia dir (o es diu encara?), compromès, amb el seu temps, amb el seu lloc, amb si mateix. Amb influència surrealista clara (moviment que va contribuir a crear), deixa imatges de vaporosa, però en el fons crua, realitat i les contrasta (de fet, realça) amb un embolcall de llocs i trops gairebé comuns i plans que indueixen el lector desprevingut a entrar-hi sense enfilar-se per cap esglaó.
La versió reproduïda a sota és de l’autor del blog i es tracta d’un dels poemes del poemari Histoires et d’autres histoires (1963)

L’AFUSELLAT

Les flors els jardins les fonts els somriures
i el viure dolç
Un home jau a terra amarat de sang
els records les flors les fonts els jardins
els somnis d’infant
Un home jau a terra com un fardell de sang
Les flors les fonts els jardins els records
i el viure dolç
Un home jau a terra com un infant que dorm.

….

Le fusillé

Les fleurs les jardins les jets d’eau les sourires
Et la douceur de vivre
Un homme est là par terre et baigne dans son sang
Les souvenirs les fleurs les jets d’eau les jardins
Les rêves enfantins
Un homme est là par terre comme un paquet sanglant
Les fleurs les jets d’eau les jardins les souvenirs
Et la douceur de vivre
Un homme est là par terre comme un enfant dormant.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Louise Glück

Louise Glück (Nova York, 1943) és una de les més interessants poetes vives nord-americanes en actiu i de la llengua anglesa en general. Guanyadora de múltiples premis i reconeixements, entre els quals, el prestigiós Pulitzer i el National Book Critics Circle Award, posseeix una extensa obra que, a diferència de l’autora Deborah Digges, de qui es pot trobar un poema en aquest mateix blog, es mou per territoris menys espirituals i més materials però no pas de menos emoció que aquesta. Crec que el petit poema reproduït n’és una bona mostra.

(Una primera versió d’aquest mateix poema va aparèixer al blog del Club de Lectura de Sant Narcís que coordina Lluís Gil amb eficiència llarga. Les dues versions al català són de l’autor del bloc.)

 

LA ROSELLA ROJA

Allò més gran
no és que puguem
pensar. Els sentiments,
i mira que en tinc, són
els que manen en mi. I hi ha
un senyor al cel
anomenat sol, per al qual
m’obro i ensenyo la foguera del cor, en flama
com la seva presència.
Què podria ser una semblant glòria
si no un cor? Oh, germans i germanes,
éreu com jo, temps era temps,
abans que fóssiu humans? I us
vau ben bé obrir, vosaltres, que mai més
no ho faríeu de nou? Perquè és de cert 
que parlo ara
com vosaltres ho feu. I ho faig
de tan desfeta que estic.

. . . . .

THE RED POPPY

The great thing
is not having
a mind. Feelings:
oh, I have those; they
govern me. I have
a lord in heaven
called the sun, and open
for him, showing him
the fire of my own heart, fire
like his presence.
What could such glory be
if not a heart? Oh my brothers and sisters,
were you like me once, long ago,
before you were human? Did you
permit yourselves
to open once, who would never
open again? Because in truth
I am speaking now
the way you do. I speak
because I am shattered.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

GENÈRICA

        Algú, de tants, és mort
d’això que amb comuna i gens rara conveniència
hem anomenat llarga malaltia, un fer-se
el misteri misèria que tothom sap.
        Una altra encara, i tantes, escorxada
en brut, ben admesa, a despit, la sega,
dolor de domini arrancant l’espina,
armada la mà en el despull
incontinent de l’amo, ous i barró, barra
d’esbarzer estèril, sòl caduc.
        Sordegen els rocs, muts i cecs,
estibes de matèria d’on mai vocals ni consonants
diran t’estimo, estima’m, ser jo o ser tu:
s’inflamaria l’aigua immòbil,
les cèl·lules inertes esclatarien:
no són el cor, la pell, la carn,
la tremolor de saber-ho i saber-se,
i no perquè hi vagui l’espècie —determinació
efímera—, sinó perquè és d’aquest trèmol
que els àngels efímers són. (I són.)

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

BOLES

Una de blanca i una de vermella.
No, blanca no, vermella: si hem de jugar,
juguem fort. Tira’n una, ai; envia
l’altra, flèndit: no pas cap pòsit gran: terrissa.
El nombre també compta; com la glòria,
som tan petits! Ho exigeix l’obra,
que crida a bolcar-s’hi, o no, o a puntetes,
poc o gaire i restar a l’aguait. Atipa
la terrissa? Tomba’t, retomba’t, en aquest pati
no hi ha res més, i encara que ho reclamis,
trobaries la plata o l’or, un sí, o una
concavitat desnua?, i on fóra
el temple de la reclamació? Servem, però,
el to feréstec: res no és d’ara o d’abans,
els anys, els segles, són sols rojos
de braseret menut, cap nimbe
no inflamaria els que ens escalfa els peus,
és poc de poc, i el desig,
una flora sempre tardana o prompta.
Però a desgrat de tanta brossa de fireta
juguem, perquè en cada una d’aquestes boles
de terrissa misèrrima s’hi toca el fons,
vida, gaudi, sofriment, mort,
la foguera on ens rostim, única, inextingible. 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De John Donne (1572-1631), un dels més importants poetes anomenats metafísics i dels més destacats, sense embuts, de la poesia anglosaxona, ja se n’ha parlat i versionat poemes en aquest bloc. I hi tornem. El poema d’ara és, em sembla, un exemple magnífic d’aquesta metafísica que necessita fer-se carn per existir en un món essencialment humà.

(Més avall l’original en anglès. La versió al català és de l’autor del bloc.)

 

AIRE I ÀNGELS

Dues o tres vegades t’hauré estimat
i ni et sabia cara o nom;
però de veu, d’una estrafeta flama,
ens toca l’àngel i el lloem,
i no hi fa res, en ser-hi a prop,
veure’l com un no-res de glòria i magnificència.
El fill de l’ànima, però, és amor,
i li cal cos, i no podria altrament ser—
més subtil que el pare no pot
ser pas l’amor—, li cal doncs encarnar-se,
i aleshores, el que eres i qui ets
convido ara per tal que l’amor s’incorpori al cos
i s’hi desfaci, als llavis, als ulls i al front.

Jo em pensava que sentiria
la feixuguesa de l’amor incrementar-se,
una mena de pes afonant-ne la meravella,
i em veia submergit dessota tanta fulla.
La teva cabellera on labora amor
és molta, massa: caldria depurar-la,
ja que en cap cosa, en res
de màxima i brillant dispersió podria amor amar-hi.
Llavors, com un àngel amb rostre i ales
d’aire no tan pur, però prou per embeure-s’hi,
amor podria ser la meva amant esfera,
doncs és la diferència mateixa
de puresa entre àngel i aire
la que roman sempre en l’amor dels homes i les dones.

…. ….

AIR AND ANGELS

Twice or thrice had I loved thee,
Before I knew thy face or name;
So in a voice, so in a shapeless flame,
Angels affect us oft, and worshipp’d be.
Still when, to where thou wert, I came, 5
Some lovely glorious nothing did I 1 see.
But since my soul, whose child love is,
Takes limbs of flesh, and else could nothing do,
More subtle than the parent is
Love must not be, but take a body too; 10
And therefore what thou wert, and who,
I bid love ask, and now
That it assume thy body, I allow,
And fix itself in thy lips, eyes, 2 and brow.

Whilst thus to ballast love I thought, 15
And so more steadily to have gone,
With wares which would sink admiration,
I saw I had love’s pinnace overfraught;
Thy every 3 hair for love to work upon
Is much too much; some fitter must be sought; 20
For, nor in nothing, nor in things
Extreme, and scattering bright, can love inhere;
Then as an angel face and wings
Of air, not pure as it, yet pure doth wear,
So thy love may be my love’s sphere; 25
Just such disparity
As is ’twixt air’s 4 and angels’ purity,
’Twixt women’s love, and men’s, will ever be.

.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Gerard Manley Hopkins

Gerard Manley Hopkins (Stratford, 1844 – Dublín, 1889) és, segurament, un dels poetes més poc coneguts, no tan sols fora del seu país, sinó també en el seu (en el supòsit que hi hagi països “propis”). Anglicà convertit al catolicisme, de salut sempre feble, morí com a professor del College de Dublín. Poeta de vers potent, alçurador i alçurat, encès sense ser incendiari, lliurat a l’exploració de maneres de dir que responen més al ritme global de la frase que als peus de clàssica tradició. La seva, és una poesia que camina sovint entre foscors (els bíblics valls ombrius) però com si les il·luminés d’ella mateixa, amb la llum que desprèn: una llum, potser, que la flama de la transcendència encén i on aquesta s’inflama.
A despit que no publiqués en vida, només postmort (1918), es tracta d’una de les poesies més brillants (en els dos –pel cap baix—sentits de la paraula) i de més impacte sobre el lector (però cadascú s’ho sap) de la sempre puixant anglosaxona catarata.

(La versió, que no traducció, al català és de l’autor del bloc.)

LA FESOMIA DEL PASTOR
DAVANT L’ESPURNA BIFURCADA EN REFLECTEIX

La fesomia del pastor davant l’espurna bifurcada en reflecteix
l’horror, la glòria i l’estrall. Els àngels
es desplomen, són torres del cel –un enfilall
de clams majestuosos, gegants i justos.
L’home, però –bastida d’ossos trencadissa,
que alena des de la infància a la ranera
de l’edat, amb alè que és el nostre memento mori–,
té una viola prou baixa per als tràgics tons?,
ell!, que viu amb la mà a la boca i fa de ventre avergonyit,
i que per més que se’n pregoni el nom,
no és més que un paio qualsevol, per companya una meuca.
I jo que moro aquestes morts, que n’abrando la flama,
que… en culleres llises espio el reflex emboçat de la vida, hi esbravo
les tempestats, la febre i el foc que m’angunien.

… …

‘THE SHEPHERD’S BROW,
FRONTING FORKED LIGHTNING, OWNS’

THE SHEPHERD’S brow, fronting forked lightning, owns
The horror and the havoc and the glory
Of it. Angels fall, they are towers, from heaven—a story
Of just, majestical, and giant groans.
But man—we, scaffold of score brittle bones; 5
Who breathe, from groundlong babyhood to hoary
Age gasp; whose breath is our memento mori—
What bass is our viol for tragic tones?
He! Hand to mouth he lives, and voids with shame;
And, blazoned in however bold the name, 10
Man Jack the man is, just; his mate a hussy.
And I that die these deaths, that feed this flame,
That … in smooth spoons spy life’s masque mirrored: tame
My tempests there, my fire and fever fussy.

.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Philip Larkin

Philip Larkin (1922-1985), fou un dels més destacats poetes anglesos i en llengua anglosaxona del segle XX. Tot i haver-se declarat sovint ell mateix contrari a la manera de fer de les avantguardes, la seva poesia n’admet alguns dels trets en una mena de combinació que sense deixar de ser més o menys “clàssica” respira pels quatre cantons llibertat a dojo. Controvertit, qualificat per uns de misogin i malenconiós, i per altres, d’escèptic o de travessat per una metafísica sempre subtil, alguns dels més impactants i aguts poemes del segle li pertanyen per mèrit propi. El poema reproduït a sota (High windows) crec que és una bona mostra del que queda dit, amb aquesta referència a “les finestres altes” que hi ha “més enllà”.

La versió al català del poema és de l’autor del bloc.

FINESTRES ALTES

Quan veig una parella jove
i penso que ell se l’està follant i ella
pren pastilles o es posa diafragma,
sé que és aquest el paradís

que tots els vells han sempre somiat:
els vincles i els costums deixats de banda
com una màquina de segar vella
i tots els joves esllavissant-se pel pendent

cap a una felicitat eterna. I em demano llavors
si a algú, veient-me a mi fa quaranta anys,
se li acudí: així és la vida:
mai més cap Déu ni suor a mitja nit

per culpa de l’infern o per haver amagat
al capellà el que penses; ell
i els seus amics s’esllavissaran pel pendent
com un cony d’ocells lliures. De seguida, 

però, més que no pas en mots, penso en finestres altes:
el vidre amb el sol dins,
i més enllà, l’aire blau i profund que res
no posa de relleu i no és enlloc i mai no acaba.

… …

High Windows

When I see a couple of kids
And guess he’s fucking her and she’s
Taking pills or wearing a diaphragm,
I know this is paradise

Everyone old has dreamed of all their lives—
Bonds and gestures pushed to one side
Like an outdated combine harvester,
And everyone young going down the long slide

To happiness, endlessly. I wonder if
Anyone looked at me, forty years back,
And thought, That’ll be the life;
No God any more, or sweating in the dark

About hell and that, or having to hide
What you think of the priest. He
And his lot will all go down the long slide
Like free bloody birds. And immediately

Rather than words comes the thought of high windows:
The sun-comprehending glass,
And beyond it, the deep blue air, that shows
Nothing, and is nowhere, and is endless.
.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari