GENÈRICA
Algú, de tants, és mort
d’això que amb comuna i gens rara conveniència
hem anomenat llarga malaltia, un fer-se
el misteri misèria que tothom sap.
Una altra encara, i tantes, escorxada
en brut, ben admesa, a despit, la sega,
dolor de domini arrancant l’espina,
armada la mà en el despull
incontinent de l’amo, ous i barró, barra
d’esbarzer estèril, sòl caduc.
Sordegen els rocs, muts i cecs,
estibes de matèria d’on mai vocals ni consonants
diran t’estimo, estima’m, ser jo o ser tu:
s’inflamaria l’aigua immòbil,
les cèl·lules inertes esclatarien:
no són el cor, la pell, la carn,
la tremolor de saber-ho i saber-se,
i no perquè hi vagui l’espècie —determinació
efímera—, sinó perquè és d’aquest trèmol
que els àngels efímers són. (I són.)
(L’autor del poema és l’autor del bloc.)