BOLES
Una de blanca i una de vermella.
No, blanca no, vermella: si hem de jugar,
juguem fort. Tira’n una, ai; envia
l’altra, flèndit: no pas cap pòsit gran: terrissa.
El nombre també compta; com la glòria,
som tan petits! Ho exigeix l’obra,
que crida a bolcar-s’hi, o no, o a puntetes,
poc o gaire i restar a l’aguait. Atipa
la terrissa? Tomba’t, retomba’t, en aquest pati
no hi ha res més, i encara que ho reclamis,
trobaries la plata o l’or, un sí, o una
concavitat desnua?, i on fóra
el temple de la reclamació? Servem, però,
el to feréstec: res no és d’ara o d’abans,
els anys, els segles, són sols rojos
de braseret menut, cap nimbe
no inflamaria els que ens escalfa els peus,
és poc de poc, i el desig,
una flora sempre tardana o prompta.
Però a desgrat de tanta brossa de fireta
juguem, perquè en cada una d’aquestes boles
de terrissa misèrrima s’hi toca el fons,
vida, gaudi, sofriment, mort,
la foguera on ens rostim, única, inextingible.
(L’autor del poema és l’autor del bloc.)