Atzabeja

De John Donne (1572-1631), un dels més importants poetes anomenats metafísics i dels més destacats, sense embuts, de la poesia anglosaxona, ja se n’ha parlat i versionat poemes en aquest bloc. I hi tornem. El poema d’ara és, em sembla, un exemple magnífic d’aquesta metafísica que necessita fer-se carn per existir en un món essencialment humà.

(Més avall l’original en anglès. La versió al català és de l’autor del bloc.)

AIRE I ÀNGELS

Dues o tres vegades t’hauré estimat
i ni et sabia cara o nom;
però de veu, d’una estrafeta flama,
ens toca l’àngel i el lloem,
i no hi fa res, en ser-hi a prop,
veure’l com un no-res de glòria i magnificència.
El fill de l’ànima, però, és amor,
i li cal cos, i no podria altrament ser—
més subtil que el pare no pot
ser pas l’amor—, li cal doncs encarnar-se,
i aleshores, el que eres i qui ets
convido ara per tal que l’amor s’incorpori al cos
i s’hi desfaci, als llavis, als ulls i al front.

Jo em pensava que sentiria
la feixuguesa de l’amor incrementar-se,
una mena de pes afonant-ne la meravella,
i em veia submergit dessota tanta fulla.
La teva cabellera on labora amor
és molta, massa: caldria depurar-la,
ja que en cap cosa, en res
de màxima i brillant dispersió podria amor amar-hi.
Llavors, com un àngel amb rostre i ales
d’aire no tan pur, però prou per embeure-s’hi,
amor podria ser la meva amant esfera,
doncs és la diferència mateixa
de puresa entre àngel i aire
la que roman sempre en l’amor dels homes i les dones.

…. ….

AIR AND ANGELS

Twice or thrice had I loved thee,
Before I knew thy face or name;
So in a voice, so in a shapeless flame,
Angels affect us oft, and worshipp’d be.
Still when, to where thou wert, I came, 5
Some lovely glorious nothing did I 1 see.
But since my soul, whose child love is,
Takes limbs of flesh, and else could nothing do,
More subtle than the parent is
Love must not be, but take a body too; 10
And therefore what thou wert, and who,
I bid love ask, and now
That it assume thy body, I allow,
And fix itself in thy lips, eyes, 2 and brow.

Whilst thus to ballast love I thought, 15
And so more steadily to have gone,
With wares which would sink admiration,
I saw I had love’s pinnace overfraught;
Thy every 3 hair for love to work upon
Is much too much; some fitter must be sought; 20
For, nor in nothing, nor in things
Extreme, and scattering bright, can love inhere;
Then as an angel face and wings
Of air, not pure as it, yet pure doth wear,
So thy love may be my love’s sphere; 25
Just such disparity
As is ’twixt air’s 4 and angels’ purity,
’Twixt women’s love, and men’s, will ever be.

.

Gerard Manley Hopkins (Stratford, 1844 – Dublín, 1889) és, segurament, un dels poetes més poc coneguts, no tan sols fora del seu país, sinó també en el seu (en el supòsit que hi hagi països “propis”). Anglicà convertit al catolicisme, de salut sempre feble, morí com a professor del College de Dublín. Poeta de vers potent, alçurador i alçurat, encès sense ser incendiari, lliurat a l’exploració de maneres de dir que responen més al ritme global de la frase que als peus de clàssica tradició. La seva, és una poesia que camina sovint entre foscors (els bíblics valls ombrius) però com si les il·luminés d’ella mateixa, amb la llum que desprèn: una llum, potser, que la flama de la transcendència encén i on aquesta s’inflama.
A despit que no publiqués en vida, només postmort (1918), es tracta d’una de les poesies més brillants (en els dos –pel cap baix—sentits de la paraula) i de més impacte sobre el lector (però cadascú s’ho sap) de la sempre puixant anglosaxona catarata.

(La versió, que no traducció, al català és de l’autor del bloc.)

LA FESOMIA DEL PASTOR
DAVANT L’ESPURNA BIFURCADA EN REFLECTEIX

La fesomia del pastor davant l’espurna bifurcada en reflecteix
l’horror, la glòria i l’estrall. Els àngels
es desplomen, són torres del cel –un enfilall
de clams majestuosos, gegants i justos.
L’home, però –bastida d’ossos trencadissa,
que alena des de la infància a la ranera
de l’edat, amb alè que és el nostre memento mori–,
té una viola prou baixa per als tràgics tons?,
ell!, que viu amb la mà a la boca i fa de ventre avergonyit,
i que per més que se’n pregoni el nom,
no és més que un paio qualsevol, per companya una meuca.
I jo que moro aquestes morts, que n’abrando la flama,
que… en culleres llises espio el reflex emboçat de la vida, hi esbravo
les tempestats, la febre i el foc que m’angunien.

… …

‘THE SHEPHERD’S BROW,
FRONTING FORKED LIGHTNING, OWNS’

THE SHEPHERD’S brow, fronting forked lightning, owns
The horror and the havoc and the glory
Of it. Angels fall, they are towers, from heaven—a story
Of just, majestical, and giant groans.
But man—we, scaffold of score brittle bones; 5
Who breathe, from groundlong babyhood to hoary
Age gasp; whose breath is our memento mori—
What bass is our viol for tragic tones?
He! Hand to mouth he lives, and voids with shame;
And, blazoned in however bold the name, 10
Man Jack the man is, just; his mate a hussy.
And I that die these deaths, that feed this flame,
That … in smooth spoons spy life’s masque mirrored: tame
My tempests there, my fire and fever fussy.

.

Philip Larkin (1922-1985), fou un dels més destacats poetes anglesos i en llengua anglosaxona del segle XX. Tot i haver-se declarat sovint ell mateix contrari a la manera de fer de les avantguardes, la seva poesia n’admet alguns dels trets en una mena de combinació que sense deixar de ser més o menys “clàssica” respira pels quatre cantons llibertat a dojo. Controvertit, qualificat per uns de misogin i malenconiós, i per altres, d’escèptic o de travessat per una metafísica sempre subtil, alguns dels més impactants i aguts poemes del segle li pertanyen per mèrit propi. El poema reproduït a sota (High windows) crec que és una bona mostra del que queda dit, amb aquesta referència a “les finestres altes” que hi ha “més enllà”.

La versió al català del poema és de l’autor del bloc.

FINESTRES ALTES

Quan veig una parella jove
i penso que ell se l’està follant i ella
pren pastilles o es posa diafragma,
sé que és aquest el paradís

que tots els vells han sempre somiat:
els vincles i els costums deixats de banda
com una màquina de segar vella
i tots els joves esllavissant-se pel pendent

cap a una felicitat eterna. I em demano llavors
si a algú, veient-me a mi fa quaranta anys,
se li acudí: així és la vida:
mai més cap Déu ni suor a mitja nit

per culpa de l’infern o per haver amagat
al capellà el que penses; ell
i els seus amics s’esllavissaran pel pendent
com un cony d’ocells lliures. De seguida, 

però, més que no pas en mots, penso en finestres altes:
el vidre amb el sol dins,
i més enllà, l’aire blau i profund que res
no posa de relleu i no és enlloc i mai no acaba.

… …

High Windows

When I see a couple of kids
And guess he’s fucking her and she’s
Taking pills or wearing a diaphragm,
I know this is paradise

Everyone old has dreamed of all their lives—
Bonds and gestures pushed to one side
Like an outdated combine harvester,
And everyone young going down the long slide

To happiness, endlessly. I wonder if
Anyone looked at me, forty years back,
And thought, That’ll be the life;
No God any more, or sweating in the dark

About hell and that, or having to hide
What you think of the priest. He
And his lot will all go down the long slide
Like free bloody birds. And immediately

Rather than words comes the thought of high windows:
The sun-comprehending glass,
And beyond it, the deep blue air, that shows
Nothing, and is nowhere, and is endless.
.

Diu Auden en un dels seus assajos, parlant en concret de la diferència entre escriure poesia francesa o anglesa, el segünet: “Els angloparlants han sabut sempre que no hi ha d’haver gaire diferència entre el llenguatge poètic i el llenguatge de la conversa, i sempre que els poetes anglesos s’han adonat que la distància entre el llenguatge quotidià i el poètic es feia massa gran, ha tingut lloc una revolució estilística per tornar-los a apropar.”

Un petit exemple d’un altre autor destacat angloparlant, William Carlos Williams, em sembla paradigmàtic d’aquesta opinió:

EL CARRETÓ VERMELL

Quantes de coses
depenen
d’un carretó
vermell
polit
per la pluja
vora els pollets
blancs.

The Red Wheelbarrow
(William Carlos Williams, 1883 – 1963)

so much depends
upon

a red wheel
barrow

glazed with rain
water

beside the white
chickens.

(La versió, com acostumo a dir, que no traducció, és meva.)

.