Atzabeja

Temps era temps ja escrivia de tant en tant, mai per a concursar, però sí per a utilitats terapèutiques. La natura és la que és; ara, qui determina que els éssers som solament i exclusiva natura?

Sigui com sigui, regirant vellíssims estrats, he trobat això, que em penso que encara té dignitat.

APENAS

Ahondé fiero
por entre selvas
de azul anhelo,
verdeé hierba,

llevóme el cielo,
me fundí, cera,
y siempre en medio
la oscura niebla.

El amor pasa.
El tiempo vuela.
Do hay ganancia?

La carne, vieja.
Extinta el alma.
La boca, tierra.

(Serveixi com a homenatge a Jaime Gil de Biedma.)