A Txèquia dubtar de la doctrina oficial en immigració no et fa ser un criminal

Els governs de la “nova Europa” refusen les quotes d’acollida d’immigrants imposades per la Unió Europea. La indignació o el paternalisme que això provoca en el columnista català de guàrdia demostren sobretot una ignorància i falta de respecte que fan vergonya aliena.

En aquestes societats hi ha gent a favor i en contra dels immigrants. Però els contraris són una part massa substancial de les poblacions. Els governs no es poden permetre ignorar-los, ni de fet tenen perquè.

Això contrasta amb l’aparent unanimitat catalana. En la típica tertúlia s’escenifica un diàleg i intercanvi d’opinions variades, però sempre dins d’una escala. En el fons, i és fàcil de comprovar veient-ne unes quantes, entre els tertulians hi ha una complicitat de vells coneguts i un estar d’acord en l’essencial.

El missatge/massatge que han de donar a canvi d’un sobresou ha de ser tranquil·litzador: les tietes del públic mirant-s’ho des de casa estan commocionades per fotografies de nens morts a la platja. Volen fervorosament sentir-se bones persones.

És un sentimentalisme impostat i hipòcrita de professionals del nedar i guardar la roba. Gent instal·lada, normalment d’una certa edat, que toca d’oïda, i que mai haurà de competir amb immigrants al mercat de treball.

Però sabeu què? Resulta que no és l’única manera d’enfocar la qüestió. A Budapest, Varsòvia, Bratislava o Praga la gent no s’ha tornat boja. El que passa és que el debat és més informat i contrastat, i menys sentimental.

Bàsicament no s’obvien els costos i es qüestionen llocs comuns. Per exemple, després d’haver sentit repetir fins a l’avorriment que els immigrants “ens pagaran les pensions”, a algú el pot sorprendre saber que en realitat això no està demostrat en absolut.

Al contrari: a Alemanya i Escandinàvia hi ha un gavadal d’estadístiques sobre el fracàs escolar, l’atur, la criminalitat i el cost de les poblacions immigrades.  A Catalunya això s’ignora als mitjans principals, en canvi a Txèquia això circula.

L’experiència històrica és una altra. Si a Catalunya parlem tant de la memòria històrica, és impresentable qüestionar la memòria més recent de la dictadura soviètica, a causa de la qual la nova independència del país només data del 1989. Per tant és lògic desconfiar d’un nou muntatge supraestatal burocràtic i allunyat com la Unió Europea. No té res de monstruós refusar imposicions, és normal defensar la pròpia sobirania.

A més els txecs tenen una relació ambivalent amb el poder europeu d’Alemanya. Admiren els alemanys i alhora els provoquen complex d’inferioritat. Històricament la “txequitud” neix com una petita nació definint-se contra “germanitat” immensa.

Per tot això sorprèn, des d’una perspectiva catalana, aquesta manera d’ignorar el recel justificat de la nació petita davant la dissolució o la pèrdua de la pròpia identitat. Sobretot quan tens una llarga història d’integrar població balcànica, ucraïnesa, russa i fins i tot vietnamita.

Per Praga es veuen molts ulls oblics i cabell llis, negre atzabeja, sobretot a les botigues d’aliments. Als anys setanta, la Txecoslovàquia comunista va tenir els seus “gastarbeiter” del Vietnam, i avui els seus fills són adolescents i joves que parlen txec amb fluïdesa perquè han passat pel sistema educatiu. Es poden plantejar deixar enrere la botiga d’aliments dels pares i arribar a tots els àmbits, com ciutadans de ple dret.

Un pensament a “A Txèquia dubtar de la doctrina oficial en immigració no et fa ser un criminal

  1. Retroenllaç: Mitjans: el mensual Reportér (gener 2016) | AHOJ

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*