AHOJ

Els governs de la “nova Europa” refusen les quotes d’acollida d’immigrants imposades per la Unió Europea. La indignació o el paternalisme que això provoca en el columnista català de guàrdia demostren sobretot una ignorància i falta de respecte que fan vergonya aliena.

En aquestes societats hi ha gent a favor i en contra dels immigrants. Però els contraris són una part massa substancial de les poblacions. Els governs no es poden permetre ignorar-los, ni de fet tenen perquè.

Això contrasta amb l’aparent unanimitat catalana. En la típica tertúlia s’escenifica un diàleg i intercanvi d’opinions variades, però sempre dins d’una escala. En el fons, i és fàcil de comprovar veient-ne unes quantes, entre els tertulians hi ha una complicitat de vells coneguts i un estar d’acord en l’essencial.

El missatge/massatge que han de donar a canvi d’un sobresou ha de ser tranquil·litzador: les tietes del públic mirant-s’ho des de casa estan commocionades per fotografies de nens morts a la platja. Volen fervorosament sentir-se bones persones.

És un sentimentalisme impostat i hipòcrita de professionals del nedar i guardar la roba. Gent instal·lada, normalment d’una certa edat, que toca d’oïda, i que mai haurà de competir amb immigrants al mercat de treball.

Però sabeu què? Resulta que no és l’única manera d’enfocar la qüestió. A Budapest, Varsòvia, Bratislava o Praga la gent no s’ha tornat boja. El que passa és que el debat és més informat i contrastat, i menys sentimental.

Bàsicament no s’obvien els costos i es qüestionen llocs comuns. Per exemple, després d’haver sentit repetir fins a l’avorriment que els immigrants “ens pagaran les pensions”, a algú el pot sorprendre saber que en realitat això no està demostrat en absolut.

Al contrari: a Alemanya i Escandinàvia hi ha un gavadal d’estadístiques sobre el fracàs escolar, l’atur, la criminalitat i el cost de les poblacions immigrades.  A Catalunya això s’ignora als mitjans principals, en canvi a Txèquia això circula.

L’experiència històrica és una altra. Si a Catalunya parlem tant de la memòria històrica, és impresentable qüestionar la memòria més recent de la dictadura soviètica, a causa de la qual la nova independència del país només data del 1989. Per tant és lògic desconfiar d’un nou muntatge supraestatal burocràtic i allunyat com la Unió Europea. No té res de monstruós refusar imposicions, és normal defensar la pròpia sobirania.

A més els txecs tenen una relació ambivalent amb el poder europeu d’Alemanya. Admiren els alemanys i alhora els provoquen complex d’inferioritat. Històricament la “txequitud” neix com una petita nació definint-se contra “germanitat” immensa.

Per tot això sorprèn, des d’una perspectiva catalana, aquesta manera d’ignorar el recel justificat de la nació petita davant la dissolució o la pèrdua de la pròpia identitat. Sobretot quan tens una llarga història d’integrar població balcànica, ucraïnesa, russa i fins i tot vietnamita.

Per Praga es veuen molts ulls oblics i cabell llis, negre atzabeja, sobretot a les botigues d’aliments. Als anys setanta, la Txecoslovàquia comunista va tenir els seus “gastarbeiter” del Vietnam, i avui els seus fills són adolescents i joves que parlen txec amb fluïdesa perquè han passat pel sistema educatiu. Es poden plantejar deixar enrere la botiga d’aliments dels pares i arribar a tots els àmbits, com ciutadans de ple dret.