Mitjans: el mensual Reportér (gener 2016)
Deixa un comentari
L’altre dia vèiem com la compra dels principals dos diaris txecs per part de l’oligarca Andrej Babiš va provocar la fugida en massa de periodistes, els quals van fundar mitjans com el setmanari Echo. Un altre d’aquests mitjans fundats per periodistes a la recerca de la dignitat perduda és la revista mensual Reportér.
El fundador i redactor en cap és Robert Čásenský, un exdirector del diari Dnes. La revista és un intent de fugir de la crisi dels mitjans oferint el que els diaris han perdut, com són reportatges analítics tan extensos com calgui, entrevistes en profunditat i fins i tot literatura, ficció. Cada número son 150 pàgines de lectura.
En el número de gener, per exemple, la peça principal és reportatge de deu pàgines (!) de Jaroslav Kmenta, un dels homes que més sap sobre les connexions entre els cercles més alts de la política, els negocis i el crim organitzat. Un obscur afer que té a veure amb la refineria estatal Čepro, la màfia de l’oli de la calefacció, centenars de milions estafats en impostos, el deute iraquià dels temps de Saddam: es llegeix com alguna cosa semblant a la novel·la més negra.
En altres articles d’opinió s’analitzen altres aspectes de la societat txeca. Josef Šlerka, un analista de de les xarxes socials per a Socialbakers, detecta com a Txèquia, igual que passa a altres llocs, no hi ha un debat real a Internet sinó que la gent llegeix allò que la reconforta en els seus prejudicis i la seva ignorància i no respecta els altres corrents de pensament. La balcanització de l’opinió pública avança:
L’enemic de la democràcia no és la pluralitat d’opinions, sinó l’aïllament de cada corrent d’opinió, el fet que no es respecten els uns als altres. De les dades de les xarxes socials en derivo que anem cap a aquesta fallida dels mecanismes democràtics. És positiu que almenys no estem totalment dins d’aquesta fallida. (Nepřítelem demokracie přitom není názorová pluralita, ale izolovanost jednotlivých názorových proudu: to, že se vzájemně nerespektují. Z dat na socialních sítích vyvozuji, že máme k tákové poruše demokratických mechanismů nakročeno. Příznivé alespoň je, že ještě nejsme uvnitř této poruchy.)
Un altre article que crida l’atenció és el de l’analista Jan Herzmann, que dóna dades sobre la relació dels txecs amb la qüestió dels refugiats: un 35 per cent no els vol i un 38 per cent no s’acaba de definir però té por. Tal com vam dir aquí, la societat txeca no vols els immigrants amb el bonisme d’encefalograma pla que el tertulià català típic s’entesta en promoure, amb un grotesc menyspreu dels qui refusen tanta unanimitat. Només un 16 per cent dels txecs acceptaria els immigrants, i un 11 per cent és indiferent.
El número conté també una entrevista a Magda Vašáryová, una senyora sempre interessant, actriu, sociòloga i política eslovaca, un mite eròtic del cinema txecoslovac als anys seixanta i setanta, amb papers inoblidables en pel·lícules fonamentals com Marketa Lazarová o la deliciosa comèdia Postřižiny (Retalls), una adaptació de Jiří Menzel sobre les memòries d’infantesa de Bohumil Hrabal. És encara popular i estimada a Txèquia, però la seva carrera política ha fracassat, els eslovacs no voten des de fa anys a favor del liberalisme conservador i cosmopolita.
Reportér ofereix una experiència de lectura potent, i és molt útil per a conèixer en profunditat el món txec. Els dotze números l’any són quasi per a guardar-los a la biblioteca. Mostra una possible sortida a la crisi dels mitjans sense renunciar al rigor i a l’exigència intel·lectual, sinó tot el contrari.