O menys, depèn de quin costat ens ho mirem. A les manifestacions de dimarts a la nit a Barcelona, una noia va perdre un ull per una bala de “foam”. Ara haurà de començar un calvari (a part de la pèrdua de l’òrgan) perquè li reconeguin la causa de la pèrdua de l’ull. Veurem experts
És on hem portat a l’estat español amb el procés cap a la independència de Catalunya. L’español era un estat que, en sortir de la dictadura, havia tingut la traça de sense canviar gairebé res, semblar que ja era el que se’n diu una “democràcia homologada” i que el món s’ho cregués. Però amb el
I en conseqüència, allò del “retrobament” i el “diàleg” predicats pel senyor Illa s’ha acabat quan des de Madrid(z) han trucat i han preguntat com havíem votat; com que els han hagut de dir que ho havíem fet com ho havíem fet, ràpidament la Fiscalia ha recorregut el tercer grau dels presos polítics i probablement
President Mas, quina llàstima acabar la carrera política com l’haurà acabat. Li dic amb la mà al cor que l’he defensat mil vegades, que en el seu moment em vaig empipar moltíssim quan la CUP va presumir d’haver-lo enviat a “la paperera de la història”; en canvi ara va i vostè tot solet s’ha enviat
Després del resultat de les eleccions d’ahir que els nostres polítics s’esforcen en presentar amb paraules força optimistes i que jo veig amb força ombres, avui he llegit no recordo ben bé on un escrit adreçat a aquests polítics que els retreia amb tota la raó del món que gran part de l’abstenció era culpa
Per tota una colla de llumeneres independentistes(?) el resultat de l’1 d’Octubre no és prou vàlid perquè “només” va haver-hi prop de dos milions dos-cents mil vots comptabilitzats, als que, sumant-hi els gairebé set-cents mil que ens van segrestar les diferents policies anàvem a quasi dos milions vuit-cents mil vots. Avui, d’un moment a l’altra
Per la nostra terra, per la nostra gent, per la nostra cultura, per la nostra llengua, pel nostre benestar, pel futur dels nostres fills i nets, pel record dels que ja no hi són, per l’ensenyament, per la nostra llibertat, per la nostra sanitat, per la nostra dignitat, per aquestes i mil raons més que
El títol va pels caps pensants de l’estat español. Encara no veuen alguna cosa que no els entra en els seus estrets marcs mentals, surten com a feres embogides encara que el resultat sigui catastròfic per als seus interessos; són com l’escorpí del conte: no poden reprimir els baixos instints. Exemples?, tants com la memòria
Es diu que el temps posa tothom i totes les coses al seu lloc. Dic això perquè ahir JxCat, PdCat, Primàries, ERC i CUP, van signar un document (si, tots sabem el valor que tenen aquests documents, però van signar-lo) en el que es comprometien a no formar govern en cap cas amb els PSOE
El dia 14 hem d’anar a votar, hem de votar partits catalans; dit això repeteixo que el 15 és a tocar i si, tal i com tants i tants esperem, s’obté una majoria catalana, els diputats electes que no es relaxin ni un moment i des de l’endemà mateix de les eleccions que es posin
Si les forces independentistes no sumem, i ara no em posaré a discutir biaixos d’uns o altres, si no sumem, les forces enemigues de Catalunya (què són si no enemics de Catalunya PSOE, PP, VOX, Comunes, i altres perles que corren pel país?) s’apropiaran de les nostres institucions i les arrasaran. No ens deixaran ni
Colau, Illa, Sánchez, Iceta, Bolaño, Coscubiela, Urtasun, Zaragoza, Albiach, Granados, Franco, Calvo, Sanz, Lucena, Collboni… i podríem allargar la llista “ad infinitum” amb gent que s’auto-proclama d’esquerres i de la que m’agradaria sentir cara a cara i de la seva pròpia veu el que per a ells vol dir aquesta definició. Jo potser és que
Forta i sonora, la que s’ha endut aquell personatge cregut, mal educat, fatu, pagadíssim de si mateix, encantadíssim d’haver-se conegut, enemic declarat de Catalunya malgrat haver-hi nascut; per si no ho heu endevinat em refereixo a l’inefable i inigualable “Pepe” Borrell. Va el tal personatge i com a responsable de relacions exteriors de l’UE
L’ex-ministro Illa (aquell senyor que se’n va anar a Madrid amb la perspectiva de vagarejar-hi uns quants anys), ha estat enviat, o retornat?, cap a Catalunya després del seu any de ministro, un any que, per moltes raons recordarà i qui sap si maleirà tota sa vida, per veure de conquerir la Presidència de la
Tinc clar que l’únic vot vàlid, possible i necessari és a un partit independentista, però s’ha de reconèixer que ens ho posen difícil: ja porto dues lectures dels programes d’ERC, CUP i JxCat i una vegada més he constatat que no hi diu res que pagui la pena, a cap, i això és molt greu;