Colau, Illa, Sánchez, Iceta, Bolaño, Coscubiela, Urtasun, Zaragoza, Albiach, Granados, Franco, Calvo, Sanz, Lucena, Collboni… i podríem allargar la llista “ad infinitum” amb gent que s’auto-proclama d’esquerres i de la que m’agradaria sentir cara a cara i de la seva pròpia veu el que per a ells vol dir aquesta definició.
Jo potser és que m’ho miro des d’un angle molt esbiaixat, no m’he considerat mai d’esquerres, però encara menys de dretes, i quan veig que tots aquests i la immensa majoria de la munió que podríem afegir a la llista són gent que, amb tots els respectes, s’han passat la vida cobrat sous públics i no havent hagut de patir mai (mai!) per arribar a final de mes, i que sense parlar de portes giratòries ni res semblant tenen garantides unes jubilacions més que daurades, sentir-los dir que són “d’esquerres” em grinyola per tot arreu, i molt.
D’altra banda em fa força gràcia, per dir-ho d’alguna manera, quan parlen de “polítiques de progrés” i sempre penso que es deuen referir al progrés propi perquè aquest és indiscutible.
Clar, l’angle des del que jo m’ho miro és del que ha estat autònom i petit empresari durant més de cinquanta anys, i deu ser això que fa que no aconsegueixi fer encaixar tota aquesta gent en el perfil que jo tinc d’una persona d’esquerres. M’ho hauré de fer mirar, a veure si ho entenc.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!