Adam Majó
Xuts a pals
6 de maig de 2009
1 comentari
Primer de maig a Manresa
El passat dijous Manresa va viure una manifestació amb motiu del dia internacional dels treballadors -i les treballadores- després de més de quinze anys de no fer-ho. L’assistència? minsa: delegats sindicals en compliment de les seves obligacions, poítics més o menys d’esquerres, de centre o de més enllà, algunes cares conegudes de la militància obrera de fa uns quants anys i un nombre tampoc excessiu de joves polítizats propers a l’independentisme o al moviment llibertari. De persones que han perdut la feina, o que estan apunt de perdra-la, que sobreviuen amb rentes escasses i que pateixen els efectes més dolorosos de la crisi de la que tant sentim a parlar, ben poques. És veritat que l’hora de la convocatòria, les 7 de la tarda, era incompatible amb molts horaris laborals; que hem perdut la costum de manifestar-nos l’1 de maig; que potser no se’n va fer prou difusió; i que en aquesta ciutat les vergonyes són encara molt inhibitòries.
Ara bé, amb aquestes explicacions no en tenim prou per entendre perquè érem tant pocs a recórrer el Passeig de Pere III. Sembla clar que aquells que més dificultats tenen per arribar amb dignitat a finals de mes saben molt bé on poden anar: a les oficines dels serveis socials, a les ETT o, perquè no dir-ho, a l’economia submergida o directament delictiva. El que no creuen és que mobilitzant-se al costat de sindicalistes i polítics puguin solucionar massa res. De fet, poc tenen en comú els afectats i perjudicats directament per l’actual situació econòmica, amb els representants dels partits polítics, que cobren sous generosos i que amb les seves decisions en els diferents nivells administratius han ajudat a fer possible un model econòmic basat en l’especulació immobiliària, l’augment de les diferències salarials entre directius i treballadors, una relació desigual entre pobles del món i la manca de garanties socials. O amb sindicalistes dependents de les subvencions de l’estat, que no han sabut, o no han volgut, denunciar amb contundència un estat de coses que no podia acabar bé de cap manera. Tampoc, però, els que hem volgut desmarcar-nos expressament dels autoanomenats sindicats majoritàris i dels partits polítics que es neguen a admetre la seva part de resopnsabilitat en tot plegat, hem aconseguit engrescar a gaire més gent que als incondicionals de sempre. Ni des de plantejaments llibertaris ni des de la pròpia esquerra independenista no som capaços, ara per ara, d’oferir un discurs alternaitiu al de la ideologia dominant, que convenci als que les pateixen que les injusticies no són inevitables i que la organització i l’acció són, encara, la millor eina per mirar de canviar les coses. No obstant això, hi seguirem insistint.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens tota la raó del món. I jo crec que l’esquerra independentista porta massa anys envoltada d’una aura d’autocomplaença i de pretesa superiortat moral, orgànica i ideològica. I així ens va. La realitat és molt tossuda i malgrat tot el Primer de Maig és una diada cada cop més despolititzada i això l’EI no ho pot obviar; hem d’admetre el nostre escas poder de convocatòria i treballar per capgirar-ho, ara per ara totes les fòrmules que hem assajat están fracassant però hem de continuar insistint a l’hora d’oferir una alternativa viable, eficaç i sobretot engrescadora.