Adam Majó

A l’altra banda del riu, al sud de la ciutat de Manresa, hi ha una estació de tren que fa por. Ningú sap exactament com es diu. Temps enrere li havien dit del Nord, perquè la companyia que l’explotava, fins als anys trenta del segle passat, es deia precisament “del Norte”. També li hem dit, durant molts anys, i encara ara, la RENFE, un nom preciós que la distingeix de les altres estacions i baixadors vinculats als FGC, els catalans; el cert, però, és que des de fa uns anys ja no és RENFE la titular d’aquestes instal.lacions, sinó ADIF, una empresa estatal d’infraestructures ferroviàries. En els horaris i plànols hi consta simplement com a Manresa, però tenint en compte que, com ja hem dit, a la ciutat hi ha tres punts més des d’on es pot agafar el tren (a més d’una estació de mercaderies!), sembla evident que aquest nom, sense cognom, resulta inapropiat i confús. 

Però no és per la manca de nom que és tenebrosa l’estació, ni per la boira i la humitat que se li enganxa, tot l’hivern, ni perquè els lavabos estan bruts i al quiosc no hi tenen diaris, ni perquè en determinats racons de l’andana i del recinte de l’estació s’hi acumula runa, bidons vells i deixalles, no. El què la fa tenebrosa, el què dissuadeix a molts manresans i manresanes d’utilitzar-la, és la presència d’uns sinistres individus   durant les hores de màxima afluència. Pretenen vestir com si fossin gent normal, porten l’arma amagada i el walkie–talkie  a la butxaca; no porten marques, però tothom sap que són policies. Es tracta d’agents de la policia espanyola encarregats d’observar les persones que arriben a la ciutat i, fixant-se sobretot en el color de la pell, el pentinat, la forma dels ulls o la manera de vestir, aturar-los i demanar-los la documentació. No són allà per impedir cap mena de delicte, ni per ajudar ningú, són allà per caçar persones, veïns i veïnes de la ciutat, o visitants, a qui falten uns determinats papers per poder fer coses tant elementals com guanyar-se la vida treballant, llogar un pis o anar al metge quan estan malalts (ara el PP els ha pres, també, aquest dret). Si els enxampen, els poden enviar als CIE, als Centres d’Internament per Estrangers, unes presons per a gent que no ha comès cap delicte, que existeixen molt a prop de casa nostra gràcies als nostres diners i a la nostre silenci.

Fixeu-vos-hi, mireu-vos-els, s’amaguen en aquella mena de rebedor incòmode que hi ha abans d’entrar al vestíbul de l’estació.  No són gaires,  dos o tres, normalment homes. A l’estiu porten una bossa o una ronyonera, que els pesa, i ulleres de sol. Es guanyen la vida desgraciant la dels altres.