Adam Majó
Xuts a pals
Treballar
L’any 1936 quatre organitzacions polítiques marxistes s’ajuntaven per fundar un partit socialista unificat de Catalunya i una de les primeres coses que feren fou editar un òrgan oficial -una publicació periòdica- que anomenaren Treball. Un nom carregat de motius: la força de treball és (o era) la principal bandera dels que no tenen res més que les seves mans i la seva descendència (la prole), a més, en la visió del món d’arrel judeo-cristiana l’esforç i el sacrifici són conceptes ben valorats per gairebé tothom i, per últim, aleshores, arran de la crisi iniciada l’any 1929, l’atur era un dels grans drames de les societats industrialitzades com la catalana. Aconseguir feina per tothom no era només la obsessió dels partits i sindicats d’esquerres, era també un objectiu prioritari per a règims tan diferents i antagònics com el soviètic, el nacionalsocialista o el Nord-americà de FD Roosevelt.
Mig segle més tard, als anys 80, quan el món industrialitzat tornava a patir una altra sotragada simbolitzada per les cues a les l’atur, la feina –la manca de feina- tornava a ser al centre del debat polític i social. Des de l’esquerra es plantejava de forma insistent la necessitat de treballar menys per treballar tothom i a ciutats com Manresa, per exemple, els aturats s’ajuntaven en plataformes com l’AJCA (l’Associació de Joves Contra l’Atur). L’atur (el paru) era la paraula del moment i protagonitzava portades i noticies dia sí i dia també. Igual que a principi de segle, treballar es considerava la única forma digne de vincular-se a la societat i accedir a una certa qualitat de vida.
Així doncs, recordem les dues crisis econòmiques més traumàtiques del segle XX per la dificultat de milions d’homes i dones per guanyar-se la vida de la forma com ho havien fet els seus progenitors, treballant. En canvi, i aquí és on volia anar a parar, la paraula que ha pres tot el protagonisme en la crisi que arrosseguem des d’aquell fatídic 2008 no té res a veure amb la feina ni el món laboral, sinó amb l’estat i la protecció pública. I és que la idea que segur que a tots ens vindrà al cap quan d’aquí vint anys pensem en els estralls de l’actual crisi no serà altra que les tristament famoses retallades en serveis públics i atenció social. És com si tots plegats haguéssim assumit que a la nostra societat una part important de les persones en edat de poder treballar ja no trobaran mai més feina ( o la trobaran de forma esporàdica i sense perspectives) i que, per tant, l’únic que podem fer és lluitar perquè visquin la pobresa amb un mínim de dignitat i benestar. Ja ningú o quasi ningú parla de repartir millor la feina i ja no confiem a redistribuir la riquesa amb el mètode tradicional, a través dels salaris, sinó via impostos que paguen, sobretot, els assalariats .Ja només exigim –i ben fet que fem, per descomptat- que encara que no tinguis feina ni perspectives de trobar-ne, almenys puguis anar al metge, portar els nens a l’escola, engegar la calefacció, posar un plat a taula i fins i tot disposar d’un mínim de líquid per accedir a les escorrialles de la societat de consum made in China. I si, malgrat això, l’ètica de l’esforç i el sacrifici persisteix i t’impedeix dormir, calça’t unes bambes i surt a fer running.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…sinó via impostos que paguen, sobretot, els assalariats…
Potser aquesta és la mare dels ous. L’impost de renda, o les cotitzacions de la seguretat social, no són, en darrera instància, més que una part de la producció que es vehicula mitjançant uns mecanismes «còmodes» de cobrar per part de l’estat?
Sempre penso que l’espurna de la independència dels Estats Units, va ser un impost sobre el te. Realment dins l’economia global de l’època el te era gaire significatiu? No. Però era fàcil de controlar perquè venia d’ultramar.
Actualment es cobren uns impostos determinats, bàsicament perquè en un determinat moment van ser els fàcils d’establir, sense que amb la lògica actual siguin els més raonables ni molt menys. Però estan tan interioritzats, que és molt difícil proposar, o fins i tot especular, sobre un sistema diferent de redistribució de riquesa i feina basats en uns impostos diferents, sense caure en el paradigma salarial que impera actualment.
El repartir la feina també, per a uns i altres, té un problema similar: hom pensa en situacions massa semblants a les passades.
Tinc prou edat, i al menys crec que capacitat de càlcul, per veure que la productivitat possible per persona, aquí i en els darrers cinquanta anys, al menys s’ha multiplicat per cinc. Repartir la feina, en conseqüència, no voldrà dir passar de les 35 o 40 hores a la setmana a 30. Els números em surten molt diferents; i molt diferents, en conseqüència, els sistemes salarials i impositius coherents amb la realitat. Potser el que costa de veure, és que després de mil·lennis on el primer factor limitatiu de la riquesa era la disponibilitat de força de treball, hem passat en poques dècades a uns límits imposats per l’energia, la disponibilitat de matèria primera o límits ambientals fins i tot molt per davant de qualsevol consideració financera.
Jo no sé si la solució serà treballar tots 10 hores a la setmana, o que treballi una minoria i pagar a la resta —una part de la producció expressada en diners, no una part dels «salaris» dels que treballin—. Encara menys sé qui seria el millor sistema per abordar la transició. No sé com es podrà fer perquè qualsevol «invent» que augmenti la productivitat —i disminueixi de passada les necessitats materials, energètiques o ambientals— no sigui un drama per compensar la gent de menys que caldrà per produir el mateix. Però el que sí sé, és que és urgent obrir el debat social, fer penetrar el tema a la societat en general, i reconèixer que les fórmules passades, de l’època on la mà d’obra era el factor clau, ja no són vàlides.