Adam Majó

Xuts a pals

29 de juliol de 2008
1 comentari

Excloents-incloents

El nacionalisme espanyol és especialment paradoxal. Per una banda ataca als projectes nacionals amb els que competeix qualificant-los d’excloents, semblen incapaços d’admetre que no tot-hom s’identifica de bon grat amb el marc geogràfic que ells proposen –imposen- per a la nació espanyola.
Alhora, la nacionalitat espanyola, l’adhesió a aquesta nació, està vetada per a centenars de milers de persones, que malgrat viure en aquest espai físic, parlar correctament l’espanyol i tenir voluntat de formar-ne part, no ho poden fer plenament a causa del seu origen personal. Estic parlant, òbviament, dels immigrants que, vivint i treballant al regne d’espanya, no veuen reconeguda la seva condició d’espanyols encara que així ho desitgin. Dit d’una altra manera, mentres que el nacionalisme català accepta com a català a qualsevol que visqui aquí i tingui una actitud més o menys positiva cap al país i la llengua, sense mirar cognoms ni lloc de naixement, Espanya exclou de la nacionalitat a milions de persones que viuen en aquest territori a causa del seu origen geogràfic.

Però és que, i aquí ve la paradoxa, el nacionalisme espanyol és, alhora, inclusiu, molt inclusiu, però a la força, tan si es vol com si no. No suporten que alguns a qui sí que dirigeixen la seva proposta nacional, als catalans del sud dels Pirineus, per exemple, no s’hi adhereixin amb entusiasme. Sempre he volgut pensar que l’àmbit geogràfic dels Països catalans, el que sempre ha dibuixat l’independentisme, és, sobretot, una proposta, basada en criteris històrics, culturals i socials sòlids, però només això, una proposta, la viabilitat de la qual dependrà, en darrera instància de la voluntat d’aquells qui viuen en d’adherir-s’hi, o no. Tot el contrari de l’actitud del nacionalisme espanyol, que no tan sols no admet el dret a decidir, l’autodeterminació, de pobles amb un projecte nacional propi, com el català o el basc, sinó que ni tan sols perdona els que no senten la partinència a Espanya amb el mateix entusiasme que ells. Per això s’escandalitzen si a Manresa, ciutat que ells consideren part del seu territori nacional, hi ha gent que no tan sols no vibra amb la selecció espanyola de futbol sinó que, fins i tot, s’atreveix a preferir-ne la derrota, esportiva en aquest cas. I s’irriten ostentosament quan la seva llengua, l’espanyol, no és prou present als carrers catalans com per marcar, amb contundència, a quina nació està adscrit aquest territori.
És aquesta incapacitat del nacionalisme espanyol per esdevenir realment civil, repúblicà i democràtic, el què es fa impossible arribar-hi a un pacte just que ens permetés, si de cas volguéssim, una convivència còmode en una mateixa estructura política.
El conflicte universitari
30.03.2009 | 12.08
El país que ens quedarà
18.07.2017 | 10.35
Música gratis
17.11.2011 | 10.01

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Estic encantat de poder llegir les teves reflexions en un blog. Aquesta última, per cert, especialment interessant i al meu entendre molt certa, lamentablement.

    Aniré passant per aquí tot sovint, sens dubte.

    Amb el teu permís et poso un enllaç al meu nou blog.

    Salut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.