Adam Majó

Entrenaments, equips, clubs, fitxes, pavellons, estadis, victòries, trofeus, lligues, federacions, espectacle, diners…. L’esport és tot això, però no únicament això. Al costat d’aquesta manera d’entendre l’esport, organitzat i competitiu, cada cop hi ha més gent que, espontàniament, agafa la bici,  se’n va a córrer, queda amb els amics per fer quatre xuts o practica la més recomanada de totes les activitats, caminar. L’esport federat i la seva xarxa de clubs i voluntaris fan una tasca bàsica en el foment d’hàbits saludables i valors positius, com  el treball en equip o l’espèrit de superació. És lògic, doncs l’administració ajudi les associacions esportives, ja sigui directament, a través de subvencions i patrocinatges, o indirectament, amb la construcció i manteniment d’instal.lacions diverses. Alhora, aquestes entitats juguen un paper clau d’integració i cohesió social i tenen, per bé o per mal, una influència política notable -només cal veure el trànsit constant de persones de l’esport a la política, o la presència d’autoritats a les llotges dels estadis-. L’esport federat, junt amb l’estrictament privat, el de pagament, té, com és lògic, una capacitat d’influéncia i pressió que no tenen els practicants d’exercici físic que no pertanyen a cap club, malgrat que representin, amb tota probabilitat, la majoria dels practicants habituals d’activitats físiques de lleure.

No poso en dubte que l’administració ha de recolzar i dotar d’equipaments a les entitats esportives, ara bé, fa la impressió que no es fa el mateix esforç per garantir la possibilitat de pràcticar exercici de forma lliure, autònoma i gratuïta; tot creant i condicionant els llocs adequats: parcs públics, pistes de barri, camps oberts a tot-hom i espais naturals adaptats per aquest ús. A Manresa n’estem clarament mancats. A la zona esportiva del Congost, per exemple, la construcció d’un nou pavelló i d’una carretera -oficialment, un carrer- que ha d’unir la rotonda de l’eix amb el pont de la farinera, eliminarà un camp de futbol7 molt utilitzat i un dels tres camps de sorra reglamentaris, destrossarà el circuït de footing i disminuirà, encara més, l’espai verd i enjardinat. Aquesta zona esportiva, que hauria pogut ser una gran àrea verda pel lleure i l’exercici físic, una alternativa al parc de l’agulla, es convertirà en una mena de poligon esportiu, separat de l’entorn natural, amb equipaments tancats, carrers i  aparcaments pels pràcticants i, sobretot, els espectadors.