Adam Majó

Xuts a pals

25 de gener de 2014
1 comentari

Estructures d’estat

Entre els independentistes que ens pensem que ho som més que els altres ens agrada riure’ns una mica dels nouvinguts a la causa i del seu llenguatge sovint eufemístic. Una de les expressions que més conyeta ha generat és la de les Estructures d’Estat proposada per l’Artur Mas i el seu partit. Se li critica sobretot la manca d’oportunitat, precisament ara que les retallades i la mala gestió estan deteriorant alguns dels que haurien de ser els pilars de la futura república (la sanitat, l’educació, les institucions culturals, els mitjans de comunicació públics, el transport ferroviari, la seguretat…) .

Sorprèn, en canvi, el to burleta amb el qual s’hi refereixen alguns partidaris de la unió amb Espanya. Sobretot perquè les estructures d’estat realment existents, les de l’opció per ells defensada, són més aviat per posar-se a plorar. Repassem-les breument:

El cap de l’Estat, un figura de transmissió hereditària que en aquests moments recau en un estret col.laborador del dictador anterior, un senyor amb una família que fa una bona temporada que són notícia per qüestions tals com l’enriquiment il·legítim i il·legal, l’exhibició barroera de luxe i mal gust o el comportament privat contradictori.

L’alta política, sotmesa i conxorxada amb les elits econòmiques i financeres que els dicten les polítiques a seguir –sense pagar-ne mai les conseqüències- i que acaparen unes concessions milionàries a càrrec de l’hisenda pública que dibuixen un territori centralitzat en una capital centrifugadora d’infraestructures, recursos, funcionaris, poder, ostentació del poder i abús del poder.

El sistema judicial, feixuc i inoperant, encapçalat per un Tribunal Consitucional que és corretja de transmissió dels partits estatals i les seves majories polítiques.

Un exèrcit i unes policies estatals que no van trencar mai amb el passat franquista, provinents d’una llarga tradició de repressió contra els habitants del territori que juren mantenir unit i amb un present d’avions tant cars com inútils, de submarins que no floten o de tanques mortals a la frontera amb el nord d’Àfrica.

O qüestions més menors, com unes llicències televisives atorgades directament per l’Estat –la TDT- amb uns continguts que -comptades les excepcions- oscilen entre l’ultra-dreta desacomplexada, l’exhibició de misèries emocionals o la banalitat repetitiva i estèril.

I podríem continuar, però tampoc cal, actualment el desprestigi del Regne d’Espanya com a institució és evident no només entre els seus dissortats súbdits sinó també entre observadors internacionals de totes les tendències. Per això resulta xocant un cert to condescendent amb el qual els unionistes nostrats solen, o solien, afrontar el debat independentista.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.