Adam Majó

Xuts a pals

28 de febrer de 2009
2 comentaris

Partits

Si haguéssim de caracteritzar la immensa majoria de partits polítics, tant aquí com a fora, tant els que es proclamen d’esquerres com els que no, segurament en podríem identificar quatre caraterístiques comunes. Són piramidals, amb líders forts que encarnen públicament el projecte. Opacs, tendeixen a ocultar el debat polític intern i a projectar cap a fora una falsa imatge d’unitat. Monolítics, confonen la diversitat de punts de vista amb debilitat. I sectaris, posant sempre per davant els interessos de grup, el partit, als de la comunitat o sectors socials als que es pretén representar. És allò que va dir un cop l’Alfonso Guerra: Què és el socialisme? El què fa el partit socialista.
Tres factors, com a mínim,  han determinat al llarg del segle XX aquesta manera de fer les coses. Per una banda, la tradició conspiracionista, present no només al socialisme revolucionàri, i magníficament teoritzada per en Lenin, sinó també a la Francmaçoneria, origen de la majoria de partits liberals, i en determinades organitzacions de l’església (els jesuïtes, l’Opus Dei…), molt influents en formacions polítiques diverses, sobretot de la dreta. Una altre factor important fou la configuració de la societat de masses, amb l’aparició dels mitjans de comunicació de gran abast que han accentuat la tendència als discursos tancats i a la construcció de líders carismàtics i internament indiscutibles. Finalment, també ha jugat un paper important l’exstenció arreu del món d’un determinat model de participació política en el que es dona un paper excessiu a les maquinàries dels partits, en detriment de la intervenció directa de votants i militants.

A començaments del segle XXI, en l’era de la comuncació multi-direccional i de la desonfiança generalitzada  cap a projectes liderats per minories salvadores i estructures excessivament rígides i tancades, aquest model de partit polític està, o hauria d’estar, en qüestió.
La CUP, com a organització política relativament nova, nascuda des del treball de base als municipis, amb una estructura assambleària, amb uns determinats òrgans de coordinació i execució, però sense presidents, ni secretaris generals ni res que se li sembli, ens dona una excel.lent oportunitat de construïr una alternativa política que, sense renunciar a participar i a influïr en tots els àmbits que calguin, ho faci des d’un model allunyat del que es descrivia anteriorment. Una CUP en la que no calguin líders destacats, en que no es vegi el debat transparent de propostes i idees com una amenaça i en que sempre es posin per davant els interessos del poble al que volem representar, als estrictament grupals, o sub-grupals.
La xarxa feixista
27.03.2012 | 12.22
Contra la timidesa
28.08.2014 | 1.58
Drôle de guerre
09.01.2017 | 9.08

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. El model CUP serà inviable a partir del moment en què agafi més embranzida: aleshores prou que es veurà que cal tenir president, i secretari general, i canalitzar el debat. L’exemple més clar d’aquesta evolució necessària ens la dóna ERC, que ha patit les sotragades de l’evolució des del model assambleari cap a una estructura, encara no consolidada, més ‘clàssica’.

    Això no vol dir pas que no tinguis raó amb el diagnòstic sobre el funcionament dels partits. Però determinar la malaltia no és prou garantia que asseguri encertar el remei adequat.

    El remei ha de venir probablement d’una conjunció de factors. Voldria assenyalar-ne dos. En primer lloc, cal un sistema electoral que, tot i respectar la proporcionalitat, asseguri que el votant escull persones, no pas llistes. Una bona aproximació és el sistema alemany.

    En segon lloc, cal suprimir l’espectacle grotesc del cap de files mostrant un, dos o tres dits als diputats per assenyalar-los què cal votar. Als Estats Units, per exemple, són freqüentíssims els vots dissidents (de fet no es perceben com a tals), i els partits nomenen un diputat i un senador que té com a missió ‘full time’ perseguir els companys legisladors per convèncer-los de la posició del partit, però en cap cas d’imposar-los-la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.