Adam Majó

Xuts a pals

22 de març de 2012
0 comentaris

Cas Casino: Les lleis s’assemblen a les teranyines

Les lleis s’assemblen a les teranyines: aturen el què és feble i lleuger, però es desfan davant el què és fort i poderós. Aquesta sentència s’atribueix a Saló d’Atenes, un dels anomenats set savis de Grècia que va viure entre els segle VII i VI abans de Crist, ara fa 2600 anys!, i és evident que encara avui ens resulta perfectament comprensible.  La podríem aplicar a molt diverses situacions, però és particularment adequada per descriure allò que passa en el camp de les expropiacions de terrenys i immobles per part de l’administració pública. Si el propietari té poc poder econòmic (l’amo d’un hortet per sobre del qual volen desdoblar una carretera, per exemple) és segur que té les de perdre. S’haurà de conformar amb el què li donin i difícilment podrà assumir els costos i les dificultats d’acudir als tribunals. Ara bé, si el propietari és una societat poderosa, ben proveïda de fons econòmics i accés al crèdit, que es pot permetre el luxe de dipositar fiances i pagar advocats i procuradors, d’esperar els anys que calgui, aleshores, massa vegades, és l’administració, i sobretot els Ajuntaments, qui té les de perdre i ha d’acabar negociant unes condicions beneficioses per la part privada i no tant per als veïns i veïnes del municipi.

Això és així, inevitablement? No ben bé. Les lleis són millorables i les estructures judicials també i si, per exemple, Casino SA ha pogut arribar fins on ha arribat i s’endurà la quantitat indecent de diners públics que s’endurà és perquè hi ha una legsilació que li ho permet. I això és així perquè els que han manat on malauradament es decideixen aquestes qüestions, a Espanya, no han volgut modificar tota la legislació sobre expropiacions per tal de protegir millor l’interès públic. Si ho haguessin fet,  segurament es seguirien donant situacions injustes, però serien menys i menys ofensives.

I és que el debat sobre què calia fer amb el plet del Casino és doble: polític (ideològic) i jurídic. En el primer cas és evident que la resolució final no és justa, perquè es premia l’especulació, el comprar barat per vendre car. Però això, en la societat i l’estat on vivim és, desgraciadament, perfectament legal. L’altre debat és el jurídic: Tenim unes normes del joc que no són justes i uns arbitres (l’aparell judicial) que molt sovint s’acaben decantant a favor dels interessos particulars i en contra dels col.lectius. I tenim , també, uns suposats experts que ens diu que el partida la perdrem, molt probablement. En aquesta situació ens ofereixen unes taules que no ho són però que ens permeten aixecar l’amenaça sobre l’hisenda municipal futura i ens donen un respir de 300.000 euros. I  com que estem parlant de diners públics, quan no es pot assolir una solució justa, cal optar per la menys dolenta. I un altre dia, si cal, parlarem dels errors comesos al llarg de més de 22 anys.

Suïssa
01.02.2013 | 10.09
Drôle de guerre
09.01.2017 | 9.08
En un sol país?
11.04.2016 | 11.37

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.