Malgrat la deriva “espanyolista” i neoliberal que el diari “El País” ha patit els darrers anys, sóc -encara- un lector habitual d’aquest mitjà de comunicació, sobretot en la seua versió digital. He de reconèixer però, que cada vegada se’m fa més difícil mantenir aquest hàbit: hi ha certes coses que són, senzillament, inacceptables per a
La gangrena corrupta que pateix la política espanyola i, molt especialment, el Partit Popular, amenaça de fer volar pels aires la precària situació econòmica i social en la qual estem immersos. El cas Bárcenas és la gota que, de segur, farà vesar el got: tinc el convenciment absolut que l’escàndol dels sobresous acabarà, més prompte
Feia temps que la perseguia però mai no trobava el moment per enxampar-la: fer papers, moure diners, obrir un nou compte, fer una nova llibreta… Sempre m’ha fet mandra la burocràcia financera. Mandra i fàstic: odie la formalitat postissa i excessiva dels banquers: sempre emana un maleït ferum a engany, a no ser aigua clara.
Dues setmanes abans del Festival de Nadal de la nostra escola, al bell mig de tota la feinada que teníem entre mans, Altea -la xica amb qui comparteix la vida des de fa vora dos anys- em va donar una idea ben divertida per concloure el nostre espectacle sobre la fi del Món. La proposta
Covalta Fiction és un muntatge audiovisual que vàrem projectar durant el darrer Festival de Nadal de la nostra escola, el CEIP Covalta d’Albaida. Malgrat que la nostra festa tenia la fi del Món com a fil conductor, les retallades i la crisi també estigueren presents durant la gala. De fet, aquest muntatge audiovisual és una
Entrevistes apocalíptiques és un muntatge audiovisual en clau d’humor que tractava d’esbrinar l’opinió dels i les alumnes de la nostra escola al voltant de la fi del Món que, segons el calendari maia “Del Compte Llarg”, havia d’esdevenir el 21 de desembre de 2012. Aquest vídeo fou projectat el passat 20 de desembre de 2012
En el transcurs d’una setmana, l’atur a l’Estat espanyol s’ha enfilat fins als cinc milions de persones; les associacions de discapacitats s’han manifestat per denunciar la seua situació límit degut als impagaments de la Generalitat Valenciana; una altra persona s’ha suïcidat abans d’ésser foragitada de sa casa pel banc; el conseller d’Economia del País Valencià
La imatge animada que podeu veure a l’encapçalament d’aquest escrit me la féu arribar un amic ara fa un parell d’anys. En el seu moment, vaig riure d’allò més: mai abans m’havien explicat la història de l’Imperi espanyol amb tanta ironia. No cal dir però, que un dels elements més divertits del document era la
La setmana passada la nostra escola va tenir l’honor de rebre la visita d’una llegenda viva de la cultura popular del nostre País: el contacontes Llorenç Giménez. Tanmateix, el bo de Llorenç no féu volar la imaginació dels i les alumnes sinó la dels pares, les mares i els mestres de la nostra escola. És
Durant l’última vaga general del passat 29 de març, vaig fer un escrit anomenat “Article en vaga”, en el qual, no és podia llegir una sola paraula: l’article només tenia un punt. Com que no m’agrada repetir-me, durant la vaga general d’avui he decidit de fer un petit experiment literari: el meu bloc farà serveis
Juan Negrín, últim President del Govern de la República Espanyola, va deixar escrita una frase per a la Història; un petit discurs on explica perquè calia lluitar fins al final contra el feixisme, malgrat la desigualtat de forces i les poques possibilitats de vèncer. En unes poques paraules, Negrín justifica la lluita d’una manera incontestable:
Ahir per la vesprada, vaig tenir una petita revelació “existencial”. Tot va ocórrer en un supermercat d’Albaida. Després de fer la volteta rutinària pels passadissos –sempre en la mateixa direcció i sentit– i d’agafar els productes de sempre –sóc molt poc original alhora de comprar–, vaig fer cap a la caixa. Quan hi vaig arribar,
Juan Carlos Alfaro, l’home de trenta nou anys que dilluns passat va assassinar una noia de tretze a El Salobrar, era moltes coses alhora: era un canalla; un miserable; un feixista; un pedòfil; un bèstia; un cafre; un salvatge; un malparit; un assassí. No hi ha paraules suficientment gruixudes per explicar el menyspreu que sent
És del tot comprensible el descrèdit galopant que pateix la política i, sobretot, l’animadversió popular que generen els i les que s’hi dediquen professionalment. De nou, els valencians som líders –com li agradava dir a Camps–; líders en aquest descrèdit: segons una enquesta recent els valencians consideren la corrupció política com un problema molt important,
L’enuig paralitza les meues paraules; neutralitza la meva capacitat literària que, d’altra banda, tampoc no és gran cosa en circumstàncies normals. És, talment, com si la ràbia m’obstruís els canals cognitius que permeten la precisa conversió d’idees i pensaments en llenguatge. Quan intente vèncer aquesta paràlisi tinc sempre una sensació certament frustrant: tot allò què