TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Estat de tenebra
Com he dit però, continue comprant “El País”, especialment si l’he de llegir en paper. Tinc el costum de comprar-lo tots els dilluns de bon matí per llegir-lo al tren mentre vaig cap a Albaida, on visc i treballe entre setmana. Diumenge també solc comprar-lo, encara que abans era un acte reflex; ara, si no el compre, tal hi fa. Insisteix però: mantinc una certa fidelitat a “El País” malgrat el seu posicionament polític, cada vegada més escorat al “centre”, i el seu indissimulat tracte de favor al PSOE -a les pàgines d’informació del País Valencià, Compromís no hi surt pràcticament mai; hi està interessadament vetat-. I doncs? Per què continue llegint i comprant aquest diari? Bàsicament per un motiu: els i les seues columnistes. David Trueba, Juan José Millàs, Javier Cercas, Manuel Baixauli, Rosa Solves, Joan Francesc Mira, Almudena Grandes… A l’edició impresa d’avui, he trobat una joia en forma d’article, precisament d’aquesta última columnista. En ben poques paraules, Almudena descriu amb una clarividència pasmosa la complexitat social i política del moment actual. I allò més important: n’explica el seu origen. Chapeau! Quina contundència, quina claredat, quina progressió! I també quina sonoritat; fonètica i conceptual. Són aquesta mena de troballes les que expliquen perquè, malgrat tot, encara compre “El País”.
Entre tinieblas
Lo que pasa en España es más grave de lo que parece. No se trata de un escándalo de corrupción, ni de dos, ni de tres, ya no. Estamos ante el fin de una época, el desmoronamiento de un Estado, una crisis tan honda que desborda todas las cifras. Y lo importante no son las respuestas, sino las preguntas. Da lo mismo cómo escriba Bárcenas las aes mayúsculas, lo que costara el cumple de la hija de la ministra, o si el juez embarga o no a Urdangarín. Lo relevante es cómo y, sobre todo, por qué hemos llegado a balancearnos al filo del abismo.
Me van a perdonar que vuelva a remachar mi clavo favorito pero, en mi opinión, estamos asistiendo a las consecuencias de la fragilidad congénita de la democracia española, el desarrollo lógico de una Transición que, a despecho hasta de su propio nombre, pretendió erigirse en un régimen permanente. La pestilencia que respiramos a diario es la podredumbre de aquel clamoroso silencio al que confiamos nuestro destino tras cuatro décadas de dictadura sangrienta, la herencia de unos años en los que todo —la Monarquía, la Constitución, las Autonomías, el bipartidismo— se acordó entre tres o cuatro señores que fumaban puros después de comer, tomando decisiones entre las que la principal era, casi siempre, que los ciudadanos nunca llegaran a enterarse de lo que habían pactado después del postre.
No nos engañemos. La opacidad es un ingrediente fundacional de nuestra democracia. No tiene sentido exigir transparencia a unas instituciones que nacieron entre tinieblas. Ha pasado el tiempo de abrir las ventanas y ventilar una porquería que nos llega a la cintura. La regeneración debe ser literal, completa, porque los parches se corrompen más deprisa que los silencios. Y ya que no podemos legar a nuestros hijos una España próspera, dejémosles al menos en herencia un país que haya dejado de apestar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els darrers mesos estan apareguent nous periòdics que tot i no tenir una trajectòria consolidada com “El País”, es presenten com una bona alternativa, oferint articles i anàlisis de la situació actual ben profunds i amb mirades i línies editorials independents que no responen a interessos ocults.
Un exemple seria “La Marea”. Un periodic mensual pertanyent a una cooperativa i que es presenta a sí mateix com el periòdic 100% propietat dels seus lectors i treballadors.
Entenc que per a aquests grans columnistes no és el mateix escriure per a un periodic amb el prestigi (cada cop més dubtós) de “El País” que escriure per a un periòdic mensual que està començant i que segurament no té pressupost per pagar-los.
Però pot ser açò és només el principi i aquests nous mitjans de comunicació aniran consolidant-se i tindrem el plaer de llegir a grans columnistes a les seues pàgines.