TocDeQueda

Un Enric Valor del s. XXI
Llorenç és una caixa de sorpreses, un bagul ple de màgia “oral”. És una mena d’Enric Valor del s. XXI amb un valor afegit: la seua increïble habilitat per explicar històries i fer riure i pensar a menuts i grans. És, certament, una mena de joglar modern i molt nostre, molt valencià: savi; amable; caòtic; irreverent; sarcàstic. Les seues històries avancen d’una manera anàrquica: ara endarrere, ara endavant; ara conta un acudit, ara explica una endevinalla. Són, talment, enllaços virtuals al bell mig d’una història; clics orals que transporten la nostra imaginació d’un lloc a un altre, tot enriquint-la d’una manera sorprenent. Tanmateix, Llorenç no és limità a parlar; com a bon narrador, també escoltà amb atenció. De fet, la jornada fou especialment emotiva perquè Llorenç va convidar tothom a parlar i explicar les seues experiències passades i presents amb els contes. Records ben remots començaren a brollar de la nostra memòria: el somriure dels iaios, les seues afables veus, la història del Cigronet… A cada intervenció, Llorenç afegia pinzellades del seu saber i connectava històries i contarelles, tot insistint en una idea clau: els contes populars no tenen ni “amo” ni patent i, per tant, cadascú els ha d’explicar a la seua manera: cadascú els ha de fer seus.

Una lliçó magistral
Se’m fa difícil de fer la crònica de la vetllada perquè precisament va tenir un alt component emocional: no és només la història; és l’amabilitat que destil·la Llorenç; és la seua veu; són les cares que fa; els registres; la tendresa que transmet; el seu somriure. Llorenç és únic, d’això no en tinc cap dubte. Com bé va dir ell però, tothom pot explicar contes: tothom té un contacontes dins seu. Tanmateix, els pares i mares no estaven d’acord amb aquesta afirmació perquè deien que ells mai podrien explicar una història amb el seu enginy i la seua gràcia. I Llorenç els va contestar amb una mena d’acudit: “Si després de vint anys no sapiguera contar històries, m’hauria de tirar pel barranc!”. No podem oblidar però, que en l’art de contar històries passa com en l’art d’escriure: es pot aprendre pràcticament tot i no es pot ensenyar pràcticament res. Per això, va animar tots i totes a contar històries i a perdre la por escènica. És qüestió de pràctica i més pràctica; de cansar-se a llegir i contar històries. I de passió. Sobretot, passió. És aquesta la lliçó magistral que ens va regalar Llorenç: has de viure les històries, has de contar-les com si tu mateix n’hagueres estat protagonista. Si estimes i vius allò què fas, no pots equivocar-te perquè, com bé va dir Llorenç, les equivocacions es converteixen en un element més de la narració, en un nou camí de la història. Cal creure’s els contes que s’expliquen; talment com si foren verídics. De fet, ho són. Fins i tot, els contes més estrambòtics i estrafolaris són absolutament reals i verídics. O és que no naixen de la nostra imaginació? Si nosaltres som reals, la nostra imaginació i els contes que expliquem, també ho són.

(Article publicat íntegrament al suplement educatiu AULA del diari Levante el dia 21 de novembre de 2012)