TocDeQueda

L’enuig paralitza les meues paraules; neutralitza la meva capacitat literària que, d’altra banda, tampoc no és gran cosa en circumstàncies normals. És, talment, com si la ràbia m’obstruís els canals cognitius que permeten la precisa conversió d’idees i pensaments en llenguatge. Quan intente vèncer aquesta paràlisi tinc sempre una sensació certament frustrant: tot allò què escric em sembla d’una mediocritat insuportable. És un sentiment angoixant: allò que transmeten les paraules que escric és molt lluny d’allò que realment voldria explicar la meua ànima. La distància entre la idea que vol transmetre el text i allò què emana d’aquest és insalvable: paper mullat. Revise, canvie, modifique les paraules i el resultat no varia: sóc incapaç de trobar una combinació literària mínimament fidel al meu estat d’ànim. I aquest desfasament, aquesta incapacitat literària, em persegueix cada cop que vull anar més enllà dels mots i del significat, cada cop que m’empaita l’enuig, l’ira, la pena més profunda. Avui s’ha cremat la serra d’Albaida però aquest escrit no volia explicar un incendi: no volia ser una notícia. Aquestes paraules no volien descriure un fet: volien transmetre una sensació: la indescriptible i paralitzant sensació que he tingut després d’obrir la finestra de casa i descobrir les muntanyes del voltant en flames; les muntanyes que tantes vegades he passejat.

Tristesa, còl·lera, impotència… No hi ha mots ni filigranes literàries que puguen transmetre amb una mínima veracitat allò que he sentit després d’obrir la finestra: no hi ha paraules per explicar un esguard tant dantesc.