TocDeQueda

És del tot comprensible el descrèdit galopant que pateix la política i, sobretot, l’animadversió popular que generen els i les que s’hi dediquen professionalment. De nou, els valencians som líders –com li agradava dir a Camps–; líders en aquest descrèdit: segons una enquesta recent els valencians consideren la corrupció política com un problema molt important, tant o més que l’atur, que ja és dir. El tsunami de corrupció i despotisme que han provocat vint anys de poder absolut del PP ha generat una gran desconfiança de la població envers la classe política: la gent del carrer, lluny de veure en ella un camí per resoldre les problemàtiques socials i econòmiques que ens assolen, hi veu una colla de sàtrapes aprofitats que només cerquen enriquir-se a costa del contribuent. I és difícil lluitar contra aquesta percepció en el cas valencià perquè, sense anar més lluny, ara mateix hi ha 10 diputats de les Corts Valencianes –i un nombre indeterminat d’alts càrrecs– imputats per delictes de corrupció. Curiosament però, tots els imputats pertanyen al mateix partit: PP. Hi haurà algun parlament democràtic al Món, en el qual, el partit que governa tinga un 20% dels diputats encausats per corrupció i esperant judici? La paraula “descrèdit” és un eufemisme amable per descriure la nostra histriònica realitat política. Ara que està de moda parlar d’Estats fallits, podríem manllevar l’expressió i parlar d’autonomies fallides: la nostra n’és un clar exemple.

El Partit Popular però, sempre tan hàbil per tergiversar la realitat al seu gust, té la jugada preparada. Si per justificar les mentides electorals, les brutals retallades en serveis públics i la vergonyosa submissió germànica davant la crisi, el PP espanyol al·lega que no hi havia cap altre camí, per justificar i atenuar l’espectacle corrupte en què s’ha convertit el PP valencià tracten de desacreditar a tots els polítics, com si tots foren igual que ells. Eixa és la premissa: tots fan igual, tots són iguals; per tant, ja està bé com estem. Clar… Com si tots hagueren estat imputats; com si tots s’hagueren aprofitat dels seus càrrecs per enriquir-se; com si tots s’hagueren dedicat a saquejar les empreses públiques. No; afortunadament, tots els polítics no són iguals i no ho faran creure a ningú. Aquesta vegada se’ls ha acabat el crèdit definitivament: són massa anys de mentides i de política “fallera”: molta aparença i res de contingut. Afortunadament, la societat valenciana ha despertat definitivament de la seua inòpia i ha començat a qüestionar seriosament el model neoliberal i escanyapobres del PP. I un dels motius indiscutibles d’aquest despertar és l’incansable treball de polítics de base com Mònica Oltra, que porta molts anys denunciant, sense pèls a la llengua, les pràctiques corruptes del PP i el balafiament dels diners públics en projectes ruïnosos que ens empobreixen a tots menys als seus “amiguitos del alma”. Escoltar les intervencions de Mònica Oltra a les Corts és, certament, un petit bàlsam enmig de tanta putrefacció política. Jo vull polítics que defensen amb claredat i sense ambigüitats un projecte de País que tinga present els seus arrels, la seua història i la seua llengua; vull polítics que defensen una societat igualitària, oberta i acollidora; vull polítics directes i clars, que parlen amb sentiment i es deixen la pell en cada intervenció; vull polítics que diguen les coses pel seu nom i s’estiguen de metàfores; vull polítics que no s’arruguen davant les injustícies i planten cara als prepotents. Vull polítics com Mònica Oltra. Els vull jo i els vol la majoria de valencians: en una enquesta recent Mònica Oltra apareix com una de les líders polítiques més conegudes del País Valencià. Allò més significatiu però, és que és la líder més ben valorada, a una distància considerable de tota la resta. I, per si fora poc, després de molts anys, l’enquesta revela que, si es celebraren eleccions ara mateix, el PP perdria la majoria absoluta i seria possible un govern d’esquerres gràcies al gran creixement de Coalició Compromís i Esquerra Unida.

Gràcies Mònica, per dignificar la política i demostrar-nos dia a dia, intervenció rere intervenció, que no tots els polítics són iguals.

PD: En aquest enllaç teniu una altra prova irrefutable de la gran diferència que existeix entre alguns polítics. És un diputat valencià del PP defensant la despesa militar. Veure per creure…