TocDeQueda

Ahir per la vesprada, vaig tenir una petita revelació “existencial”. Tot va ocórrer en un supermercat d’Albaida. Després de fer la volteta rutinària pels passadissos –sempre en la mateixa direcció i sentit– i d’agafar els productes de sempre –sóc molt poc original alhora de comprar–, vaig fer cap a la caixa. Quan hi vaig arribar, hi havia un parell de persones al meu davant de manera que vaig haver d’esperar una mica per pagar. I, durant aquesta petita espera, un home major que conec de vista es va col·locar al meu darrere. És un veí del barri. Ens vam saludar protocolàriament i, encuriosit per la peculiaritat de la seua compra, vaig encetar una petita conversa: l’home anava carregat de tota mena de llepolies.

-Què? Preparant l’aniversari d’algun nebot?, li vaig dir jo.

-No, és la cosa eixa del Halloween! I què has de fer! Els xiquets toquen a la porta i volen caramels! Fa lleig no tenir-ne!

Vaig pensar: “Hem perdut la batalla…”. No cal dir que és un pensament tocat d’ironia. Tanmateix, tothom entén la metàfora: ens agrade o no, la implantació massiva d’aquesta festa entre els més menuts –i els no tan menuts!– és una realitat inqüestionable. Consumada la “derrota” però, caldria analitzar-la i extreure’n alguna conclusió. Molts de nosaltres tenim, inevitablement, un sentiment de rebuig i menyspreu envers aquesta invasió cultural que, en un període relativament curt de temps, s’ha estès com una taca d’oli pels nostres pobles i ciutats. En el fons però, no és més que una invasió més: el cinema, la música rock, els texans, el footing… Vivim envoltats d’invasions culturals que, d’una manera o altra, hem assumit i fet nostres amb el temps, algunes resignadament i d’altres de bon grat. Què fem amb Halloween? Ens hi oposem? Per què?

He de reconèixer que, com he dit adés, tinc una certa animadversió envers aquesta celebració anglosaxona. Tanmateix, sóc conscient que es tracta d’una animadversió visceral, poc consistent i no gens fonamentada. Ben mirat, d’entre totes les invasions culturals que hem patit al llarg de les darreres dècades, no crec que la de Halloween siga de les pitjors. Tampoc no crec que siga especialment greu o denigrant. De fet, la nostra Nit de les Ànimes té, indiscutiblement, un vincle conceptual amb els esperits de Halloween, per bé que nosaltres mai no hem tingut el costum de disfressar-nos i anar per les cases a demanar caramels. En tot cas però, no és tracta d’una tradició radicalment aliena a la nostra –si més no, en el fons– i, vist l’èxit aclaparador d’aquesta, més valdria assumir-la i fer-la una mica nostra. Tot amb tot, què hi ha de dolent? Què això de disfressar-se i anar per les cases no és un costum molt mediterrani?

Siguem honestos: el problema no són les disfresses. La festa de Halloween pot conviure amb la de Tots Sants: per la nit, disfresses i disbauxa; al sendemà, pastissets, trobades familiars i visita als cementeris. No dramatitzem. Si entre tots i totes aconseguim de fer estimar i transmetre les nostres tradicions i la nostra cultura, podrem convertir les invasions culturals en triomfs i les batalles perdudes en petites victòries.

NOTA: Un dia després d’escriure aquestes paraules -precisament, la vespra de Tots Sants- vaig considerar oportú d’usar el primer quart d’hora de la classe d’Educació Física per parlar amb l’alumnat al voltant d’aquesta polèmica celebració i transmetre’ls la meua opinió. Els vaig dir que mentre no oblidaren que la nit del 31 d’octubre era la Nit de les Ànimes i que el dia següent -festivitat de Tots Sants– era un dia per recordar els éssers estimats que ja no eren amb nosaltres, em semblava bé que es disfressaren i anaren per les cases a demanar caramels. També vaig aprofitar per dir-los que, posats a celebrar Halloween, ho feren en valencià, i digueren “Broma o tracte!” -traducció correcta de “Trick or Treat!”- i no l’erràtica traducció castellana de “Truco o trato!”. Per últim, els vaig demanar que foren educats i respectuosos durant les seues visites nocturnes. Com sempre, fou molt interessant escoltar les opinions i els pensaments dels xiquets i les xiquetes. I he de reconèixer que el comentari d’un alumne de 3r de primària em féu dubtar sobre la meua renovada i oberta opinió envers Halloween. En un moment del debat, Marcos va dir: “Jo no me disfressaré perquè la meua iaia diu que és com si ens burlàrem dels morts”. Vaig respondre a Marcos que la seua iaia tenia molta raó i que l’entenia perfectament.