TocDeQueda

Feia temps que la perseguia però mai no trobava el moment per enxampar-la: fer papers, moure diners, obrir un nou compte, fer una nova llibreta… Sempre m’ha fet mandra la burocràcia financera. Mandra i fàstic: odie la formalitat postissa i excessiva dels banquers: sempre emana un maleït ferum a engany, a no ser aigua clara. Alhora, ni ara ni adés he necessitat mai una targeta de crèdit: sempre he funcionat amb dèbit i mai no he trobat a faltar el relleu de les lletres; ni per pagar, ni per viatjar, ni per comprar via Internet. Tanmateix, malgrat no necessitar-la per a res, un dia de juliol de l’estiu passat vaig entrar a una Caixa Popular, vaig esperar el torn per entrar al despatx del Director i, un cop hi vaig ser dins, em vaig presentar i li vaig dir:

“Mira, et seré franc: no necessite aquest compte ni aquesta targeta per a res. Me la vull fer, en primer lloc, per col·laborar amb Escola Valenciana. I, també, perquè pense que sou una entitat humil, menuda i diferent, que s’implica i dóna suport a la nostra llengua i cultura. Si em feu un bon tracte, us portaré una part important dels meus estalvis”.

En poc menys de mitja hora ens aclarírem: ni comissió d’obertura ni de manteniment, sempre i quan el volum de compres anual s’acoste a 3000€. Tot fou inusitadament senzill. Vaig insistir al director –o, d’alguna manera, advertir– que no volia cap “sorpresa” en forma de comissió; que no em defraudés. L’home em donà la seua paraula. I, des de llavors, cada vegada que pague alguna cosa, trec la targeta dissenyada per Mariscal i la mostre cofoi a les caixeres i caixers dels establiments. Alguns, fins i tot, em pregunten per la targeta tant original que tinc. I jo, mentre marque els numerets, els explique que cada vegada que faig servir la targeta done un 0’7% del valor de la compra a Escola Valenciana. Quina repercussió té tot plegat? Ben mínina, indubtablement. Però a mi, em fa sentir molt bé. Fins i tot, a l’hora de pagar, que sempre fa mal…