La Creueta

La meua infància i adolescència està embolcada per la religió –com ja he dit algunes vegades– fins a l’avorriment. Aquella vida tenia sovint una certa semblança amb la de l’edat mitjana, impregnada de timor Dei.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Que no pense ningú que invoque cap musa per a la meua inspiració, com feia el poeta grec Homer per a escriure la Ilíada i l’Odissea. Jo conte el que em ve al cap. Eixa és la meua inspiració. Quan recórrec els carrers de la infància i adolescència, a cada cantó m’ixen veus i cares de persones que ens han deixat i també d’altres que encara viuen.

La memòria és capritxosa, i els records apareixen quan els apeteix. Moltes vegades brollen en ambients relaxats a la piscina o al jacuzzi, llocs on, com es poden imaginar, no tinc a mà una llapissera per prendre’n nota. En eixir de l’aigua, eixos pensaments quasi sempre s’han esvaït: quin fàstic més gran!

En la meua infància, la mort t’apareixia fàcilment al carrer o anunciat als pals de la llum o a la torreta d’Hidroeléctrica Española que hi havia al final del carrer de les Bodegues de l’Olleria, una via situada “darrere dels corrals”. Tots els pobles tenien un (o més) “darrere dels corrals”. No tocar: peligro de muerte, alertava el símbol amb una calavera i un parell de tíbies encreuades en forma d’aspa. Quina por em feia tot allò! Jo, per si de cas, sempre me n’anava a la paret d’enfront en passar per aquell carreró.

Com que la meua primera professió havia sigut “ser acòlit”, estava familiaritzat amb la vida, l’amor i la mort. A la vida, pels batejos; a l’amor, pels casaments; i a la mort, pels soterrars. Ser acòlit em va ensenyar a entendre ja de menut els misteris de la vida, de l’amor i de la mort: eren lliçons que interioritzava a poc a poc. Sentir i cantar el “Dies irae, dies illa” (Paco el sagristà feia tremolar les imatges de l’església quan ho cantava) o “Como el ciervo que a la fuente de agua fresca va veloz” (jo estava enamorat de la veu de la xiqueta que cantava eixe himne, i també d’ella) tenien significats molt diferents i jo els tenia ben contextualitzats. En el cantoral litúrgic  sabia ubicar sense cap problema himnes com ara “Ubi caritas et amor”,  “Salve, Regina”, “Oh, buen Jesús”, “Tantum ergo”, etc.

Açò que escric ara són instantànies, rememoracions infantils dels dies llunyans quan els xiquets jugàvem al carrer, podíem veure les estrelles al cel i no hi havia televisors. Jo mateix sóc una instantània d’un temps passat, i tot el que narre és un record d’instantànies. No hi cap ordre preestablert. No n’hi pot haver. Són simplement flaixos.

La meua infància i adolescència està embolcada per la religió –com ja he dit algunes vegades– fins a l’avorriment. Aquella vida tenia sovint una certa semblança amb la de l’edat mitjana, impregnada de timor Dei. Això no vol dir que tota la gent de la meua edat estiguera en eixa òrbita. Que va! També hi havia xiquets que no xafaven l’església ni per a la doctrina dominical (“Hogar de las almas, parroquia querida, morada paterna de nuestro pastor”). Recorde que en una d’eixes sessions dominicals de doctrina parroquial em vaig barallar amb un altre xiquet per agafar una cadira i fer un rogle al voltant de la catequista, amb la mala fortuna que en el forcejament li vaig fer un set a la tela de l’harmònium: em va entrar un tremolor de cames només de pensar quina em venia damunt. El diumenge següent, el set havia desaparegut i don Antonio  em va explicar que l’angelet que penjava de l’absis del presbiteri havia baixat una nit a cosir-lo. Bé, tornem al fil. En el meu cas particular tot està relacionat amb unes circumstàncies que canvien a onze anys, quan el rector del meu poble em pregunta, com havia fet amb molts altres abans, si vull anar al seminari i jo conteste: “Volo” (vull).

“Volo” era una de tantes paraules que havia aprés d’acòlit, en aquest cas de la litúrgia del bateig. Volo, vis, velle, volui: voler. Don Antonio Cerdá (Canals, 1909-l’Olleria, 1967) estava entestat que els qui entràvem al seminari tinguérem una bona base de llatí. Així que als estius els seminaristes majors s’exercitaven amb els menuts i posaven a prova les seues aptituds pedagògiques ensenyant-nos les declinacions i les conjugacions, traduccions directes i inverses. D’aquesta manera subtil se’ns ensenyava que, en compte d’estar bambant per barrancs i eres del poble buscant nius de pardalets, calia aprofitar el temps. La bona qüestió és que quan arribàrem al seminari de Montcada, els qui veníem del poble podíem viure de renda alguns cursos en eixa matèria, a més de ser l’admiració de molts professors.

En el ritual del bateig, per exemple, com que els padrins no sabien llatí -i els acòlits en sabien un poquet- i tota la cerimònia discorria en eixa llengua, els acòlits feien el paper dels padrins.

Capellà: N.,  quid petis ab Ecclesia Dei?
Padrí (acòlit): Fidem.
Capellà: Fides, quid tibi praestat?
Padrí (acòlit): Vitam aeternam.

(Els acòlits, tot això i més coses ens les sabíem amb de carrereta. Ara no hi ha ni acòlits!)

Després venien els exorcismes i les uncions amb l’oli dels catecúmens en el front, el pit i l’esquena. El senyor rector, molts se’n deuen recordar encara, fumava en pipa i la seua figura –sobretot el seu alé– estava envoltada per una aura pestilent de nicotina.

En el moment dels exorcismes alenava tres vegades sobre la cara de la criatura, mentre ordenava al dimoni eixir de la criatura a punt de ser batejada. Quan el veia fer tot això, pensava que si el dimoni estava dins del cos o dels bolquers del xiquet n’eixiria fugint i no se li ocorreria de tornar-hi per no aguantar aquella pesta.

El capellà continuava amenaçant: Exi ab eo, immunde spiritus, …

Tot seguit feia unes creus amb el dit polze al front i al pit de la criatura. Un dels moments més cruels d’aquell cerimonial era quan el capellà posava a la boca de la criatura un poc de sal i li deia: “Accipe sal sapientiae”. Jo mirava atent la cara de cada xiquet que batejaven i tots feien la mateixa cara de fàstic. No entenia quina saviesa hi podia haver en la sal. A continuació, amb un poquet de saliva que li posava a les orelles i al nas, el capellà deia: “Éfeta, quod est adaperire”. Déu sap quantes vegades, a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, vaig repetir  “abrenuntio” a les paraules del celebrant quan preguntava si renunciava a Satanàs i a totes les seues obres i pompes.

Recorde que quan vaig tindre l’edat legal vaig ser padrí de dos cosins. Devia ser dels pocs padrins que contestava al capellà en llatí, per a orgull de don Antonio. Un dels batejats va ser el meu cosí José Alfredo Úbeda Albiñana, fill de ma tia Consuelito, i nét del meu oncle Joaquín Albiñana Quilis.

El que més m’agradava després d’un bateig era quan el padrí entrava a la sagristia i donava a don Antonio unes quantes monedes (cèntims i alguna pesseta) i un grapat de caramels. Si em tocaven dues pessetes em podia comprar un exemplar del cómic Sinmiedo (un “tebeo” que jo em col·leccionava), un pirulí, o una poma ensucrada el diumenge següent en els carros del tio Figa o del tio Rafael Mollà. A l’hivern em podia comprar un dels margallons que un home portava crec que de l’Orxa. De Sinmiedo, durant el curs 1962-63 vaig passar a lectures més edificants el curs següent, entre altres coses perquè a Montcada els còmics (ni Vidas Ejemplares) estaven permesos. Amb els caramels que el padrí ens donava, els acòlits ens estalviàvem de pegar rebolcons i manotades per terra i trencar-nos la crisma contra alguna paret o rastell per a arreplegar quatre gallets mentre cantàvem el “Padrí pollós, si té diners o no, que tire la confitura o que muiga la criatura”.

Ara a penes vaig ja a cap bateig. Els meus fills i la major part de nebots ja no s’han casat per l’Església, ni bategen els fills, ni prenen la comunió, ni es confirmen, ni creuen en res. Quin món! On anirem a parar?

Això sí, em sorprenen algunes innovacions com que els rectors ara diguen: “Yo te bautizo en el nombre del Creador” en compte de “Yo te bautizo en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo” de tota la vida, i que els assistents aplaudisquen cada dos per tres. Molts aplaudiments.