La Creueta

Vista de l’Olleria, anys 1960 (Arxiu Col·lectiu l’Olla)

«No em sorprén que, a més del rector, hi haguera més persones dedicades a publicar reflexions de caràcter religiós; una prova més de l’aire parroquial que desprenien moltes de les notícies de la revista»

Per Bartolomé Sanz Albiñana

En la portada del número 4 de la revista local hi ha alguns titulars que criden l’atenció. En destaque dos: “A la revista Els Grisons le faltan páginas inútiles que no planteen problemas prácticos ni les busquen solución” i “Franco, Alcalde Mayor y Perpetuo de España”. El primer titular sembla una invitació a plantejar assumptes que no siguen transcendentals. Quant al segon, tenint en compte que són els últims anys del règim franquista, un es pregunta si encara quedava algun poble que no haguera nomenat encara el dictador “alcalde honorario perpétuo”, sobretot per no desentonar i no eixir-se’n ni un mil·límetre de la línia traçada pel règim. [Que conste que en aquell moment jo no era gens espavilat i, criat en un ambient on molts ministres eren generals, considerava que l’estat havia de ser governat per militars. Si mirava a l’esquerra del mapa europeu hi havia el dictador Salazar Oliveira, i si mirava al nord, el general de Gaulle. Hi havia algun espavilat que a dèsset anys pensara o diguera en aquella època que Franco era un dictador? Pregunte. Si hi havia algú que a eixa edat o fins i tot més gran pensara (ja no dic diguera) que Franco era un dictador, ja anava ben espai que la idea o la sensació no se li escapara ni verbalment ni per escrit].

Editorial.- No pareix que l’editorial poètic de l’exemplar de què parle estiga en consonància amb el primer titular. L’editorial diu “Hacer y decir cosas porque sí, que no sirvan, no útiles, es patrimonio exclusivo de las personas”. Pareix que se’ns hi convida a fer la seguida de sempre: treballar, anar al bar, anar o jugar a futbol, etc. No crec que el poble es prodigara en activitats més enllà dels “Cursillos de cristiandad” tan de moda aquell temps, a part de les que oferira l’Església (Acció Catòlica, Adoració Nocturna, Scouts, Júniors) o l’ajuntament (les activitats de l’OJE). [Tanque els ulls i a més de la banda de música, de la rondalla Loreto Honoratina, la banda de cornetes i tambors, futbol, trinquet, algunes confraries, filaes de moros i cristians. potser la societat de caçadors… què més hi havia? Teníem, això sí, moltes fàbriques de vidre i tallers de cistelleria de vimen i plàstic, i una agricultura i ramaderia en franca regressió.

No recorde haver tingut, en aquells anys, cap conversa profunda amb ningú del poble que no fóra don Fernando Cardona: moltes reflexions, a algunes de les quals jo no feia gaire cas, perquè era un adolescent com un altre. La paraula “adolescent” ve del participi present del verb llatí “adolesco” (créixer) i, per tant, significa “que creix”, “que està creixent”, en contraposició al participi passat (acció acabada) “adult” (crescut). De tota manera, encara conserve les seues cartes, escrites a màquina, on intentava d’aclarir els núvols que pertorbaven eixa etapa meua].

Tornem al fil. L’editorial, al capdavall, proposa “programar para El Grisons unas páginas inútiles que nos muestren el alma de nuestro pueblo”.

No crec que cap mestre d’aquell temps s’emportara els treballs escolars dels alumnes a casa per a corregir-los, fer els comentaris pertinents i orientar-los per tal que ningú no es quedara arrere. Siguem clars: els mestres tenien altres ocupacions després de les cinc de la vesprada. Quant als alumnes, no teníem més reforços que eixos repassos que el mateix mestre feia a l’aula de dotze a una i que cada família pagava religiosament. La política educativa que vaig viure en l’escola era molt clara i fàcil d’entendre: els qui valguen aniran avant, i els qui no, a la fàbrica de vidre, als tallers, a l’obra o on hi haguera faena. Eixa era l’orientació escolar dels anys cinquanta i seixanta. Si algú tenia un pare que havia fet el batxiller, li havia tocat la loteria. Jo estava bovo a deu o onze anys, però veia clarament qui aniria avant i qui es quedaria pel camí. L’editorial no marcava línies clares sobre “qué nos lleva y qué no nos lleva a una Olleria mejor y más humana”.

Páginas municipales.- En el ple municipal de 30 de gener de 1968 es va aprovar, a proposta del batle, per unanimitat, nomenar el general Franco “Alcalde Mayor y Perpetuo de España”, distinció justificada pels sis lustres “que lleva ya de hecho como verdadero alcalde de todos los españoles”. Pel que fa a l’enllumenat públic, els propietaris dels immobles beneficiats per aquest servei pagaran una contribució especial dels 2.337.529 pessetes no subvencionades per la diputació provincial. L’ajuntament, d’altra banda, ha adquirit un solar de 4.723 metres quadrats per a la ubicació del col·legi nacional d’ensenyament primari, prolongació del grup escolar Isabel la Catòlica. Així mateix, els edificis millorats per l’obertura del passatge del carrer de sant Cristòfol pagaran una contribució especial.

Entrevista con nuestro alcalde (Consejo de redacción de Els Grisons).- De l’entrevista deduïm que el batle ocupa el càrrec des de gener de 1963. L’entrevista tracta del temps de dedicació variable en les funcions del càrrec, i del fet que a vegades ha d’atendre assumptes espinosos en un poble que creix en tots els àmbits. “Créame, no es nada agradable ser alcalde”; amb aquestes paraules es referia a la dificultat en l’exercici del treball de governar el municipi; la gent a voltes planteja problemes asèptics, sense massa compromís per la seua part. És conscient que “la construcción de una Olleria mejor es obra de todos”. Em crida l’atenció quan el batle es refereix a “las multas que imponíamos a los padres de los niños que no asistían a clase”. “Hoy en día pasa de un millar el número de niños que asisten diariamente a la escuela”. Per últim, es refereix a la subvenció aprovada pel Ministerio de la Vivienda per a la construcció de vuitanta-quatre habitatges del grup Santa Maria Magdalena. [No recorde molt bé com es van construir, però sí que en aquells terrenys hi havia una era de batre, rodejada per un bosc de garbullers, on els xiquets del meu barri anàvem a jugar. També recorde el camí que transcorria des del final del carrer de l’Escultor Benlliure, passant pel final del de la Puríssima fins a aplegar al final del carrer de la Font Nova, on hi havia un anouer, i prop d’allí una bassa plena d’aigües fecals amb tarquim que provenien del llavador del costat de la font. Aquell antic camí de terra l’ocupa ara la carretera de l’avinguda de la Diputació. Alguna vegada baixàvem al barranc de Grau per on ara hi ha la passarel·la d’accés a l’institut. Recorde l’antiga casa del metge on vivia don Rafael Palop i on, algun estiu, vaig fer classes d’anglés als seus fills: Borín i el germà menut. Prop d’allí, en el pis nou del pare del meu amic Vicente, el Platero, vaig veure el campionat mundial de futbol de 1966, en televisió en blanc i negre. La final, disputada en l’estadi de Wembley, va acabar amb el triomf d’Anglaterra sobre Alemanya (4-2); els vencedors van rebre el trofeu Jules Rimet de mans de la reina Isabel II. Aquell era el territori dels xiquets que vivíem pels Quatre Cantons, carrer Nou, carrer de l’Escultor Benlliure (conegut per carrer dels Forns), carrer de la Puríssima, carrer de la Lloba, carrers de Sant Miquel i de Sant Rafel. No he sabut mai els noms dels carrers paral·lels a aquests dos últims].

Comentarios (José Moscardó).- [No em sorprén que, a més del rector, hi haguera més persones dedicades a publicar reflexions de caràcter religiós; una prova més de l’aire parroquial que desprenien moltes de les notícies de la revista]. Aquesta col·laboració em sembla la més poètica de les rellegides fins ara. A mitja exposició ix la pregunta: “¿Por qué los hombres no van a misa? Pocos van. Muchos no van. Algunos van y dejan de ir…”. I a partir d’ací vénen les explicacions.

Entrevista con el Presidente de la Associación de Padres de Família de Ollería.- De l’entrevista a Manuel Martínez Gras, destaca que la finalitat de l’associació és la defensa dels fills en tots els camps en col·laboració amb les autoritats i les associacions. Una vegada més es planteja la necessitat de “la creación o reforma del campo de deportes”, a més de les escoles de primer ensenyament, ampliació de la casa del metge i parcs infantils. El senyor Martínez Gras diu que els primers passos per a la constitució d’aquesta associació, aprovada oficialment, es van fer amb l’ajuda del pare José [imagine que es refereix al caputxí P. José de Vinalesa], amb el nomenament d’una comissió gestora per a redactar els estatuts corresponents i triar una junta directiva, una vegada elegit el president. Entre les activitats programades se citen “conferencias, coloquios, círculos de estudio, etc.”. El president és conscient de l’apatia que regna a l’Olleria i que són freqüents els comentaris que “en este pueblo ni se hace nada ni se hace bien”; això no obstant, reconeix que tenim aigua potable i clavegueram, i que si es plantegen problemes el 1968, probablement es resoldran abans que no si es plantegen el 1969, el 1970 o el 1971.

Vida local.- Les parelles de nóvios van celebrar una série d’actes en honor del seu patró sant Valentí, com ara la projecció de la pel·lícula En el Umbral de la vida, d’Ingmar Bergman, a més d’una xarrada, ball i cercavila acompanyada per la banda local de tambors i cornetes. La reforma de l’altar major està en marxa i prompte s’exposaran els projectes en un lloc adequat.

El 2 de febrer es va fer la junta parroquial de catecisme per tal d’organitzar la catequesi per als xiquets i xiquetes en edat escolar i de primera comunió.

La Societat Escola Musical Santa Cecília féu el 4 de febrer una junta general per a tractar l’afiliació de la banda a la Federació Regional de Societats de Bandes de Música Amateurs. La junta directiva nomenarà el soci que hi representarà la societat. [Com que sembla que no es trobaven fotos il·lustratives per a totes les notícies i esdeveniments anteriors, s’inclouen en la pàgina 7 dues fotografies de dos equips locals de futbol: el de Vidrios Levante i el del Banco Popular Español].

Noticias de la calle.- El 4 de febrer no es va poder fer la reunió de l’associació de pares de família perquè no van acudir els pares. A vegades, les notícies són tan breus que no arriben a entendre’s del tot, com ara: “El poblado dels ‘VINTICINC’ desaparecido, no es problema municipal. Pero la ‘Brigada VEINTIUNA’ actual, tampoco”.  En la “carretera de desviación” no hi ha senyals de velocitat límit, amb la qual cosa els aficionats a les curses ja tenen circuit. Ningú fa cas a la placa de prohibició d’aparcar en la “plaza del Caudillo”: ara fins i tot ho fan en bateria. Destaquem algunes notícies en valencià en clau humorística: “Rector, vicari, diaca, orgue i ajudant d’orgue. Només falta un manxador”.

¿Por qué una monja se encierra en clausura? (Hna. Agustina descalza).- “Una monja oferce su trabajo por todos los que no han sabido encontrar su camino y viven amargados, sin el consuelo que Dios proporciona”. Així, una monja de clausura pot ajudar a tots els que treballen perquè els seus sacrificis es vegen recompensats i no arriben a Déu amb les mans buides.

Hace falta deporte (Vicente Boluda).- L’autor de l’article fa referència al lema “Contamos contigo”, encunyat per l’aleshores president del Comité Olímpic Espanyol, Juan Antonio Samaranch, disposat a ajudar econòmicament i moralment tots els espanyols i pobles que volgueren promocionar l’esport. L’autor també creu que no tot consisteix a fer hores extraordinàries a les fàbriques de vidre i tallers, hores que en eixos moments ja no considera imprescindibles. I, segons ell, no es practica l’esport per “ese afán que domina todo el pueblo de montar industrias y ganar dinero en abundancia”, sense temps per a haver format encara la Junta Local de Deportes. Conclou: “A los jóvenes nos gustaría poseer algún pequeño estadio, algún club Deportivo que nos distrajera de esta vida mecanitzada que llevamos”.

Feliz viaje (cuento de Navidad). (Vicente Albiñana Engo, estudiante de 5 ͦ  curso de Bachillerato).- S’inclou el conte premiat a què es referia el número anterior de la revista i que per falta d’espai no s’hi va poder inserir. En la fotografia il·lustrativa veiem el premiat, Vicente Albiñana Engo, entre Pepe Casanova Ferrando, aleshores estudiant de tercer de Teologia († 2021, a 76 anys) i Joaquín  Camarena Reig († 2009).

Enseñanza de alimentación y nutrición (continuación) (Emeterio Albiñana).- L’article tracta la varietat en l’alimentació, els set grups d’aliments, ració, model, obesitat i primesa, etc. S’emfatitza la importància de la variació en l’alimentació. “Observo la costumbre de muchas madres que preguntan al niño lo que quiere comer. Tremenda equivocación”. Conclou que cal acostumar els xiquets a menjar adequadament i de tot. “(…) el mayor alimento que se le puede dar a un niño para creer y desarrollarse es la leche, pues de todos es el alimento más completo”.

[Comentaris. El número de la revista de què parle es fa ressò de moltes frustracions ollerianes, denuncia situacions en clau surrealista. Hi ha alguna pàgina mig buida que s’hauria pogut omplir amb alguna fotografia al·lusiva als temes tractats. Em crida l’atenció que les tres úniques que s’inclouen són les d’alineacions d’equips locals de futbol. Els temes religiosos i els esportius, sobretot el desig d’un nou camp de futbol, s’emporten la palma en aquest número].