La Creueta

A finals de febrer tenia el cap en les oposicions que s’havien convocat i a les que no em podria presentar. Sort que en acabar la mili tenia el lloc de faena assegurat.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Dilluns, 21 de febrer de 1977. Molt de fred. En la teòrica l’alferes “Meteoro” ha preguntat els angles de tir, la seua obsessió; ha arrestat uns quants reclutes amb “cuines”, i després ha seguit amb l’explicació sobre presoners de guerra i el Conveni de Ginebra. El pàter ens ha parlat de la missió dels catòlics segons l’ensenyament del Vaticà II: missió santificadora, ens ha dit, i també que hem de procurar de fer el treball tan bé com siga possible, cadascú des del seu lloc. Mentre parla, hi ha molta remor perquè hi ha gent que no vol veure un capellà ni en fotografia. La xarrada sanitària ha estat sobre el motiu pel qual no ens van vacunar l’altre dia: resulta que hi ha molta faringitis i maldecap al CIR; també ens ha dit que ens trauran sang per a veure si tenim sífilis.

Aquesta vesprada, a les 18:30, estàvem formats amb les botes lluents perquè tocava arriar la bandera a les companyies del IV batalló. L’acte ha eixit prou bé.

He notat que la qualitat del “rancho” ja no és la que dels primers dies: ho devien fer per a impressionar-nos i que diguérem en les nostres comunicacions com de bé mengem. No sé com s’ho fan els “rancheros” perquè no falte mai menjar. En conec un que és cuiner en la vida civil: quina sort la seua la de poder fer una cosa útil ací; m’ha dit que es va presentar voluntari per al lloc quan van demanar cuiners.

He perdut l’apetit. Procure cuidar-me i no caure malalt: tinc des de menut l’instint de supervivència molt desenvolupat. Veig que ací els malalts estan molt desatesos. Sonen cançons de Lluís Llach. Segons “ràdio macuto” sembla que prompte reduiran la mili a un any: això, si més no, ha dit un que han dit a la tele. Segur que a nosaltres no ens afecta.

La gent que ha eixit a Madrid o a Alcalá en torna molt contenta i eufòrica, contant les conquestes i lligues que han fet aquesta vesprada.

A vegades feia tant de fred que no es podia fer res, sobretot quan es girava aire provinent dels turons d’Alcalá.  Un dia vam fer una marxa amb la idea de fer ordre de combat (simulacre sobre com avançar pel camp com si anàrem a emprendre una batalla), però vam acabar amuntegats com borrecs en les trinxeres i calfar-nos mútuament. Ja regressàvem al campament quan va aparéixer el comandant amb l’ordre de fer instrucció. En tornar ens vam rentar amb l’aigua de les cantimplores. Ningú no es queixa, ni tampoc ens donen cap explicació de res. En la instrucció, el sergent Castillo s’ha apuntat el meu número perquè a una distància considerable m’ha guipat amb la culata del cetme recolzat sobre la punta de la bota dreta per a no embrutar-me les mans de fang. Com més fred fa, més mal em fa el genoll, i el liniment Sloan que tinc no em fa efecte. L’arrest que m’han posat és la tercera imaginària.

Hui el tinent ha passat revista a les nostres motxilles: cantimplora, marmita, coberts i got de vidre. Als qui no ho tenien tot els ha caigut un arrest. La qüestió és emprenyar com siga.

A finals de febrer tenia el cap en les oposicions que s’havien convocat i a les que no em podria presentar. Sort que en acabar la mili tenia el lloc de faena assegurat.

Ahir em vaig deslliurar de fer la tercera imaginària. Resulta que hi va haver molts arrestos: aquesta vegada ho van pagar els qui s’havien apuntat a sopar i no hi van anar. Els han castigats amb les imaginàries i els servicis de cuina. Ahir també ens van llavar els llençols i a mi em van encarregar de repartir-los quan ja estaven nets. Vaig aprofitar l’ocasió per a proporcionar-me’n uns de bona qualitat i no esquilmats com els que tenia.

Hem assajat als barracons l’himne d’infanteria un parell de vegades: encara no me’l sé. “Ardor guerrero vibre en nuestras voces. Y de amor patrio henchido el corazón, …”, encara que hi havia gent que havia canviat el començament per “Ardor guerrero me toca los huevos, ….” Part de la meua companyia se n’ha anat a fer exercicis de tir, és a dir, a posar en pràctica les lliçons del tinent “Meteoro”, així que la instrucció l’hem feta conjuntament amb la companyia número 41. Al camp de tir han anat aquells als que la setmana passada no els funcionava el cetme adequadament, és a dir, quasi la meitat.

Unificació a la plaça de Bailén amb fred i vent que m’afecten el genoll. En els barracons ens han passat unes filmines de la instrucció del combatent. El tinent portava una vareta per a despertar els qui s’adormien. Era soporífer.

Estic endormiscat. Un imaginària de la nit passada tenia el transistor bramant a les tres del matí. Tots cridant “¡Imaginaria, ese transistor!”, però ell ni cas. Hi ha qui no està bé del cap. I veges què fas!

En la instrucció de hui han amenaçat de no jurar bandera als qui no acaben de dur el pas si no posen més interés. Aquest mes he cobrat 270 pessetes: les trenta que falten són per a comprar entre tots un casset i poder sentir música. Si s’encanten un poc, eixe casset ens el posen el dia de la jura de bandera.

Telefonar a casa i a la nóvia era una missió impossible en aquell CIR. Era la cosa que més mal funcionava allí. S’hi feien unes cues tan llargues que se te n’anaven les ganes de perdre el temps de plantó. Cada companyia hauria de tindre les seues cabines telefòniques.