La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

24 de novembre de 2022
0 comentaris

Últim curs a la Facultat: Franco, més greu

Si algú es pregunta com s’aprén a investigar, és molt fàcil: investigant. Llegint, llegint, llegint per tal de no descobrir la Mediterrània: m’entenen?

 

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Quan me’n vaig adonar, ja era l’últim curs de carrera, és a dir, el cinqué i tercer d’especialitat. L’estiu que acabava l’àvia Teresa s’havia mort tranquil·lament al llit, sense donar gens de castic. La recorde amb el mocador negre al cap i l’espardenya del peu dret amb un foradet per donar alleugeriment a l’ull de poll que no parava d’incordiar-la; i cosint, sempre cosint. Que Déu la tinga en la glòria. Mon pare va patir una depressió que a poc a poc va superar. Ma mare va continuar sempre valenta, fent front a les dificultats, i la meua germana va estar al seu costat. La meua era una família prou normal.

Eixe últim curs, el 1975-76, al setembre, la dictadura franquista s’acomiadava executant els últims afusellaments: tres membres del FRAP i dos de la banda terrorista ETA.

En començar eixe curs jo estava enganxat a la música que m’agradava, com ara el disc doble titulat Ciclos, versió particular que el grup Canarios havia fet de les Quatre Estacions de Vivaldi, i que seria la seua última obra. (Parèntesi nostàlgic: qui no recorda la seua cançó “Get on Your Knees” de 1967?).

Continuem. El primer d’octubre, després dels afusellaments franquistes i de la reprovació internacional consegüent, hi va haver una manifestació pro franquista a la plaça d’Orient de Madrid. Tinc fixades al cap eixes imatges en blanc i negre com si les haguera vistes en el telediari de despús-anit. En l’obertura solemne de l’últim curs des del seu paranimf particular, Franco es va referir per última vegada a eixe fantasma obsessiu que el perseguia feia temps: la conjuració judeo-maçònica-comunista-internacional. Cada vegada que jo sentia la paraula “maçònica” em venia al cap una companya de curs cognomenada Massoni i pensava, en mirar-la de reüll a classe, que allò no podia tindre cap connotació dolenta. He buscat la seua fotografia en l’orla de la promoció, però no hi apareix, ni ella ni uns altres companys. En fi, segurament no devien estar al cas del dia de la fotografia o, potser, a alguns els entraria desfici només de pensar-ho, que de tot n’hi ha. Bé, fóra com fóra tot allò de la “conspiració judeo-maçònica” que a Franco no li deixava pegar un ull, crec que eixe dia va ser l’últim que va sentir en persona el “Cara al sol”, l’himne de la Falange. Per cert, quan jo era menut, la Falange, per a mi, era simplement un local a la plaça de la Vila del meu poble on jugàvem a escacs, a dames i a ping-pong. “Els de Falange” eren determinades persones que també recorde.

Els últims dies d’octubre, la salut de Franco s’agreujava: insuficiència coronària i més complicacions. Del seu estat, n’estàvem informats pels informes mèdics en els informatius de cada hora. De fet, el príncep Juan Carlos de Borbón havia assumit interinament la direcció (la jefatura) de l’estat espanyol.

Abans que acabara eixe mes, un artefacte va fer explosió a la Facultat de Filosofia i Lletres. Sort que ser de matinada, quan no hi havia ningú a l’edifici. Pels diaris vam saber que el degà en funcions, el senyor Vicenç Rosselló, s’hi va desplaçar per a esbrinar què havia ocorregut i informar-ne el senyor rector, don Rafael Báguena Candela (1922-1990). La destrossa es va quantificar en unes 600.000 pessetes, i al cap de dos dies es van reprendre les classes. Açò és un simple detall perquè es facen una idea de com estaven les coses.

Com que m’havia compromés a fer la tesi de llicenciatura (coneguda aleshores com tesina) amb el Dr. don Ángel Raimundo Fernández y González, catedràtic de llengua i literatura castellanes, aquell curs vaig xafar el seu despatx ben sovint. Calia acordar, delimitar i perfilar el tema, tot i que tots dos ja el teníem clar des del curs anterior. Si he de ser sincer, jo no solia posar els peus en altres departaments: només ho feia quan no em quedava més remei. Què volen que els diga? No m’apetia gens d’anar-hi, i prou.

En el cas de don Ángel la cosa era diferent. Hi havia certa complicitat: compartíem l’admiració per l’obra de León Felipe, de qui jo només n’havia llegit l’Antología rota (Editorial Losada). Don Ángel s’havia comprat un pis pel barri de Campanar, prop del col·legi de doctors i llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències, i allà anava jo ara i adés a demanar-li i a tornar-li llibres que no es podien trobar enlloc, i sense els quals m’hauria resultat impossible de dur a terme la meua investigació.

Si algú es pregunta com s’aprén a investigar, és molt fàcil: investigant. Llegint, llegint, llegint per tal de no descobrir la Mediterrània: m’entenen? Un dia don Ángel em va endossar un patracol de cinc quilos i mig, i quan vaig aplegar a casa tenia el braç esquerre encondolit: era la tesi doctoral de Francisco Díaz sobre la poesia de Miguel Labordeta (1921-1969), germà major del cantautor i polític José Antonio Labordeta. No em va servir gaire per a allò que jo pensava fer, però alguna idea em va donar. Ah, un altre detall: don Ángel era reticent a dirigir cap tesi sobre Blasco Ibáñez perquè suposava que, com a valencians que érem, tots coneixíem la seua obra.

El meu curs va ser dels primers que feia els estudis en la nova ubicació de la facultat al passeig del Mar (hui avinguda de Blasco Ibáñez), així que a la universitat vella del carrer de la Nau a penes hi anàvem, a no ser que fóra per tràmits burocràtics i administratius o per lliurar les sol·licituds de beca. No hi vaig anar mai a cap obertura solemne de curs, entre més coses perquè ni ens n’assabentàvem. Dic açò perquè a mitjan gener hi va haver una exposició de llibres britànics i el meu curs va tornar al lloc on havíem fet cinc anys abans les Proves de Maduresa del Curs Preuniversitari.

Pel meu compte llegia les obres completes de Shakespeare (dos volums en paper bíblia en l’editorial Aguilar, en traducció d’Astrana Marín). Ho feia perquè en les classes de literatura anglesa del Dr. Conejero i en les diverses celebracions dels Encuentros Shakespeare (des del curs 1971-72) ens parlaven de les obres del dramaturg anglés, passant de les tragèdies a les comèdies i de les obres històriques als sonets, donant per fet que ja les havíem llegides. Shakespeare era i és una religió, però això ho explicaré amb més detalls més avant. Ah, abans que se m’oblide: en aquell temps jo coneixia la Bíblia molt millor que les obres de Shakespeare; més tard descobriria, però, que no tindria mai un coneixement tan profund del llibre sagrat com en tenia el cigne de l’Avon.

També pel meu compte, sense que ningú m’ho manara, trobava temps per a veure La naranja mecánica i sentir meravellat el disc de Bruce Springsteen Born to run,

Perquè, si he de ser franc, tot això del surrealisme de les cançons en anglés em resultava molt més atractiu que no seguir el curs de lingüística indoeuropea impartit pel doctor don Antonio Melero amb temes tan encisadors i entretinguts com el sistema consonàntic oclusiu en l’indoeuropeu.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!