La Creueta

Aquell curs jo era un fan empedreït i devot declarat de Bob Dylan, i sentia ‘Planet Waves’, ‘Blood on the Tracks’, ‘Before the Flood’ i ‘The Basement Tapes’

 

Per Bartolomé Sanz Albiñana

I mentre tenia malsons sobre com ens examinaríem de la història de la llengua anglesa (matèria que les generacions en deien lingüística anglesa), eixe curs i el següent, en el poc temps lliure que tenia pel volum de lectures que s’amuntegaven, vaig continuar veient cine a les sales “de arte y ensayo”, a les quals ens referíem com a “salas de cama y ensayo” (Aula 7, Xerea). En recorde algunes pel·lícules: El séptimo sello, La soledad del corredor de fondo (basada en el llibre d’Alan Sillitoe del mateix títol, i sobre el qual havia de fer un treball), Sábado por la noche domingo por la mañana, La prima Angélica de Saura, Woodstock, 3 days of love, peace and Music (fugint del dia de la cremà de les falles), Tocata y fuga de Lolita (on començaven a veure’s algunes mamelles a les pantalles espanyoles com les d’Amparo Muñoz, que no recorde si ja era Miss Univers), etc.

Perquè es facen una idea del grau de llibertats assolides quan Franco estava a punt de deixar aquest món, resulta significatiu aquest detall: la major part dels actes organitzats per a commemorar el centenari del naixement de Machado es van prohibir. Un altre exemple: a finals de 1975, el setmanari Triunfo va estar quatre mesos sense publicar-se per una sanció acordada en el Consell de Ministres —la més greu de les previstes en la Ley de Prensa e Imprenta per als setmanaris—, i tot per un article firmat pel doctor José Aumente (1922-1996) titulat “¿Estamos preparados para el cambio?” (número 656, 26 d’abril). No sobraria llegir-lo ara, per a veure com les gastava el règim els últims mesos dels trenta-nou anys en què Franco havia governat Espanya com una caserna.

En el pla econòmic creixien els símptomes de crisi, i l’atur superava el mig milió de persones. L’única indústria que augmentava era la turística, amb l’arribada de trenta milions d’estrangers.

En la primavera de 1975 es va morir a Bulgària don José Lluch Vidal, un home bo a qui estimava i director de la residència de Burjassot on m’havia hostatjat els tres primers cursos. La mort el va sorprendre mentre preparava un viatge d’estiu. En el soterrar a Alboraia es va congregar gent de l’Olleria, el seu poble natal, i també d’Altea, Alboraia i Burjassot, on va exercir la seua pastoral. En aquestes dues últimes poblacions va crear els patronats Pius XII i Joan XXIII. A l’enterrament vaig retrobar antics companys de la residència de Burjassot i molts preveres coneguts, com don Alberto Biosca (de Fontanars dels Alforins), don Vicente Estevan (de Vilallonga) i don Juan Borrás (de l’Olleria).

De tant en tant hi havia vagues solidàries a la Facultat pel tancament d’universitats com les de Valladolid, Sevilla o la que vinguera a tomb: ja es pot veure que hi havia molta unió contra les mesures repressores franquistes. A eixes altures ja estàvem acostumats a la presència de jeeps de la policia pel campus de l’aleshores avinguda del Passeig al Mar (hui de Blasco Ibáñez); és més, ens havíem criat en eixe ambient “protector” i paternal, i també estàvem posats a l’aparició de la cavalleria pel carrer que separava la Facultat d’Econòmiques de la de Dret, així que calia mirar a dreta i esquerra abans d’abandonar la de Filosofia i Lletres.

Eixe any, per tal d’animar la festa un poc més i pujar la temperatura de l’ambient, als Guerrilleros de Cristo Rey se’ls va ocórrer de posar al hall de la meua facultat un pamflet enorme amb un llistat de noms d’alumnes seguits pel del partit polític a què pertanyien. Recordem que aleshores estar afiliat a un partit polític era una cosa exòtica, perillosa i que et podia ocasionar alguns disgustos: els partits polítics no existien (almenys no estaven legalitzats) i tot es veia amb les ulleres del règim (franquista).

Entre maig i juliol hi va haver nombrosos atemptats contra policies atribuïts al FRAP, i a principis d’agost un nou grup terrorista, el GRAPO, va cometre el seu primer assassinat en la persona d’un guàrdia civil.

En el pla familiar, l’àvia Teresa era conscient que el temps se li acabava. “Jo a pocs llocs he d’anar ja” em deia, mentre jo li notava a les mans la tremolor de qui sent la mort prop. Cada vegada estava més obsessionada perquè creia que seria l’última vegada que m’havia de veure i m’estrenyia les mans fort, com volent-se agafar a alguna cosa sòlida. Mon pare em solia repetir que aprofitara el temps: jo ho entenia perfectament sense gaires paraules. Sovint pensava en la meua sort si la comparava amb la d’ell, qui a setze anys va ser sorprés amb la visita inesperada d’una guerra civil, fet que va alterar els somnis i plans de la seua generació i de tantes altres.

Aquell curs jo era un fan empedreït i devot declarat de Bob Dylan, i sentia Planet Waves, Blood on the Tracks, Before the Flood i The Basement Tapes. I també tenia un grapat de llibres amb les lletres del cantant de Minnesota. Des del principi, Bob Dylan em va captivar, sobretot per les lletres, a vegades molt senzilles:

Si la veus, saluda-la.
Tal vegada estiga a Tànger.
Se’n va anar d’ací a principis de l’última primavera.
M’han dit que viu allí.
Dis-li de la meua part que estic bé
Encara que les coses van espai.
Potser pense que l’he oblidada.
No li digues que no és així

“If you see her, say hello”

Hui en dia Bob Dylan ja n’ha vist de tots colors, i en els concerts es dedica a destruir les seues pròpies cançons; cançons que en una primera etapa eren prou decents i que ara és impossible de reconéixer-les. En el procés d’experimentar-ho tot, sembla que ara estiga desconstruint el seu cançoner per a donar-lo a conéixer a les noves generacions amb uns nous paràmetres.

L’estiu de 1975 vaig tornar a Londres. Aquesta vegada amb dos amics del pis i de la facultat: Enric Lloret (d’Alcoleja) i Pep Arnal (d’Oliva). Eixe estiu les coses no ens van eixir bé. A la duana de l’aeroport de Gatwick, després de diversos interrogatoris per separat, la policia va creure que érem traficants de drogues i ens va espedaçar el rastre de botifarres i llonganisses que portàvem per a sobreviure mentre trobàvem treball. Havíem estat tan ocupats durant el curs que ja no ens recordàvem del permís de treball per a anar a aquell país. La policia ens va empomar ben empomats i només ens hi va deixar estar un mes, advertint-nos que no podíem treballar enlloc. A la setmana ja havíem torna a Espanya, després d’haver vist tot el que calia veure a Londres.

Segurament van passar més coses i de forma un poc diferent, però així és com recorde les que vaig veure i viure. I així vull deixar constància en aquest conjunt de recorreguts vitals descrits en ordre cronològic, fent menció d’algunes persones que constitueixen referents per als qui estudiàvem filologia moderna fa quasi cinquanta anys.