Etziba Balutxo...

El dissabte dia 27 de maig, dia de reflexió previ a la jornada electoral de les municipals i autonòmiques del 2023, es va presentar a l’Agrupació Cultural de Porreres la segona edició de Màtria, l’obra pòstuma de Pere Morey Servera. Amb una sala estibada, tal com ja havia passat a la primera presentació del Museu de Mallorca, l’editora Marga Serrano es congratulà per haver pogut editar el llibre i, després d’agrair la cessió del local, va donar pas als dos presentadors. Joan Barceló va fer el panegíric del seu amic Pere Morey i, tot seguit, com a autor de l’epíleg del llibre, vaig fer la mateixa intervenció que havia fet al Museu de Mallorca dia 14 d’abril. Tant una com l’altra es transcriuen al final.

Finalitzat el torn dels presentadors, convidàrem els presents a evocar Pere Morey Servera, amb la convicció que la seva personalitat havia deixat petjada a la memòria de tothom que el va tractar. Foren moltes i diverses les veus que feren aportacions a la tertúlia oberta (Maria Barceló, Gaspar Morey Servera, Joan Melià, Aina Dolç…). Totes les intervencions, amb detalls d’interès sobre els valors i la personalitat de l’autor, enriquiren l’acte i contribuïren a fer que la gent sortís ben satisfeta. Es va fer esment a l’empatia, a la pulcritud del llenguatge, a la influència del poble matern…

Pel seu alt interès, reproduïm el magnífic poema que va llegir Assumpta Suau, la vídua de Pere Morey, on s’expressa el pensament de l’autor davant de la mort:

Comiat d’Epicur a un jove deixeble

Estima allò que tens, quan ho tens, mentre ho tenguis

i quan te falti, no ho ploris

ni alcis els braços al cel

queixant-te de la teva desventura.

Regràcia, en canvi, els déus

per haver-te deixat portar als llavis

per un instant, el seu calze d’ambrosia

i agraeix-los el present de la memòria

l’últim do que ens resta als mortals

quan fins i tot se’ns ha esvaït l’esperança.

1. El panegíric de Joan Barceló

Pere Morey Servera. Porreres 27-5-2023

Des del 2013 i fins molt poc abans del seu traspàs vaig ser amic de Pere Morey i Servera. L’amistat va començar amb els viatges. Férem un total d’onze viatges junts. El primer el 2013 a Béjar i per terres de Salamanca. Vengué sempre amb la seva dona, l’estimada Assumpta Suau Noguera. Sempre apuntava amics seus. A Béjar va venir amb el seu germà. Després vengué a la Rioja i el Bergadà el 2014, a Ronda, a la Bretanya i Cantàbria el 2015.

Preparàrem junts el viatge a Almansa, precisament gràcies a una proposta seva, havíem de fer un viatge commemoratiu del 300 aniversari de la guerra de Successió que havia d’incloure València, Xàtiva, Villena i Almansa, de manera que fóssim a aquesta darrera ciutat el darrer cap de setmana d’abril, que és quan es recrea la batalla. El prepararem per al 2015, però el 2016 finalment reunirem 22 persones i partirem cap allà. Encara record la suada que duia aquell dia a Almansa després de trepitjar caminant tots els escenaris de la batalla. Finalment, ens vàrem fotre una paella -o un calderó- de gaspatxo manxec i també un arròs al forn a Xàtiva i una paella a can Pinet de Tàrbena. D’aquell viatge tindré sempre molt bon record. Començant perquè a cada viatger li donarem un llibre coincidint amb el Dia del Llibre, amb motiu de la festa de Sant Jordi, tots els inscrits tingueren un exemplar de La darrera canonada.

El 2016 encara anàrem a la França occitana perquè ell tenia molta il·lusió, d’ençà que va escriure Operació Verge Negra, d’anar a Rocamador. El 2017 va coincidir al nord de Portugal amb els poetes Ponç Pons i Josep Marí, el poeta-pintor eivissenc. No pogué venir aquell mateix any a la Toscana. Em fa molta il·lusió, i esper tenir prou temps a Pisa per veure la Seu i el Museu, on hi ha uns quants objectes que s’endugueren els croats el 1115 ens escrivia i deia: Em tem que els contaré quatre coses sobre la croada als passatgers, si em deixes. Ell sempre solia fer algunes aportacions al contingut dels viatges. Jo sempre li deixava el micròfon de l’autocar. Era un comptador nat i divertit. Finalment, el 2018 anàrem a Medina del Campo i el 2019 del 7 al 11 d’octubre a Palència, que va ser el darrer, ja que el 5 de novembre, 25 dies després, moria.

En Pere tenia una cama de Porreres, la seva mare era de Can Barreres, i tal com confessava n’Assumpta a la periodista i excompanya Neus Fernández al magnífic dossier de literatura Entorn de Calvià tots dos veníem de dues famílies de dretes, fins que ens vàrem informar. Pere Morey i Servera va situar a Porreres a la seva novel·la La darrera canonada-Mallorca 1715 un vespre de Santa Caterina, 24 de novembre de 1701. a Dalt del puig de Monti-Sion de Porreres, els seus personatges – i és un favor que sempre li haurem d’estar agraïts -. Vàrem presentar a l’Agrupació, el seu llibre.

– Pel camí hem trobat dos cavallers i un traginer amb una mula, hi va un criat davant amb un fanalet, i ens han enredat demanant-nos noves, quants estudiants som, el nom del mestre, si hi havia lloc on romandre ells dos i tot això.

– A què es deu l’honor de la vostra visita, senyor Joan de Torrella? Voleu compartir amb nosaltres la bunyolada de Santa Caterina? Cada any, els alumnes de les tres escoles de Gramàtica ens tanquen els mestres respectius dins de les nostres cambres i no ens deixen sortir fins que no els hem fet passar per davall la porta doblers per comprar oli, mel i farina al poble”.

Preparant aquesta intervenció, aquest panegíric, m’he adonat que entre en Pere i jo ens enviarem fins a 190 missives per correu electrònic. No les podem citar totes, escrivia: “vulguin els déus que l’any vinent vegem el recobrament d’alguns dels drets que començàrem a perdre, precisament, a Almansa. La sabeu: “el mal d’Almansa, a tots alcansa”.

També va fer una xerrada sobre Vuit caires de Ramon LLull, amb més de 30 diapositives.

El de Palencia em fa moltes ganes; i si et sembla podrem parlar del Cantar del Mio Cid i la putada que feren els Infantes de Carrión a les filles del Cid a Corpes. Com que xerrarem de Castella no hi haurà problemes amb els masícanos. Els masicanos eren els de “Mallorqui sí, català no”.

Aquest era el Pere Morey Servera que coneixia, L’ésser polièdric a imatge de Ramon Llull. El que gaudia del present i sempre tenia l’ànsia pel coneixement. El Pere Morey que parlava cinc idiomes perfectament. Com a cap d’exportació de Can Buades, la fàbrica d’aixetes de Binissalem, per la qual cosa va viatjar per tot el món i que he descobert fa pocs que “Era traficant de centenars de condons en els anys setanta, quan a Mallorca era difícil trobar-ne».

Quan es va fer l’homenatge a Ciutat i estant a fora en un dels meus viatges, no podia consentir que a Porreres no féssim res en la seva memòria, perquè en Pere s’ho mereixia i perquè Màtria havia de sortir. Inspirat en el vers de Pessoa: «jo no tenc Pàtria: tenc Màtria». Per molts anys el puguem recordar.

2. La presentació de Bartomeu Mestre

Gràcies, Pere Morey

L’estiu del 2018 moriren Antoni Muñoz i Eva Serra, dos historiadors que ens havien ajudat en els actes commemoratius del Tricentenari 1715-2015. Dia 3 de juliol vaig informar Pere Morey del doble obituari i el mateix dia em va correspondre:

Els que quedam hem de seguir el combat. La meva darrera contribució és que estic acabant de redactar Màtria. He ofert els drets d’autor a l’Òmnium Cultural.

Cinc mesos després, dia 11 de desembre de 2018, Pere Morey remetia aquest nou correu:

Un bell dia de maig de 2017, dos estudiants d’excursió pel massís de Montserrat entren a una cova que un esllavissament ha deixat al descobert. A dins hi troben Kundry, una dona que va quedar dins d’un replec de l’espai-temps al segle IX (si coneixeu Parsifal ja sabreu d’on surt). La duen a Barcelona i viuen amb ella el Procés. Al final s’exposa una ucronia, que prou m’agradaria que succeís.

“Màtria” és una arma de lluita pacífica; és la meva contribució a l’esforç col·lectiu de recobrament dels nostres drets.

“Donec perficiamus”: fins que ho assolirem.

Era el desembre de 2018. El llibre, pacient, esperaria editor, però Pere Morey continuava amb la seva incansable activitat. Dia 1^r de març de 2019, a la Porta de Santa Catalina, en el lloc on va ser afusellat el menorquí Joan Mercadal, el patró Broma, Pere Morey va fer el parlament reivindicatiu oficial. Dia 23 de maig, a la llibreria EMBAT, presentava les Rondalles Calvianeres. El mes d’agost, feia el discurs de comiat del periodista Jacint Planes Santmartí i el mateix mes dinàrem amb l’historiador i il·lustrador Francesc Riart que m’havia escrit: la novel·la de Pere Morey és molt, molt, interessant. Serà un gust coneixer-lo. Posàrem fil a l’agulla per preparar la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, però aquell novembre luctuós ens esfondrà el projecte.

Màtria també va romandre a la sala d’espera dels llibres i els vells companys de la Comissió Cívica del Tricentenari (Cristòfol Soler, Jaume Mateu, Damià Pons, Pere Sànchez, Gori Mir, Manel Domènech…) romanguérem en els camps de cotó, amb la coral empetitida i el cor enyorós. Avui podem celebrar que Màtria ja és al nostre abast. Som davant del Pere Morey més autèntic i genuí. La pura essència destil·lada de l’autor més didàctic, pedagògic, imaginatiu i ocurrent d’aquestes florides contrades enmig del mar. Un Pere Morey nítid i en estat pur; tot això i un punt més del que ara jo diré. El guia. El viatger (que no el turista). El passejador per la geografia i la història. El professor. L’animador. L’activista cultural. Sempre positiu i divertit, amb una amenitat desfermada, irònic i a vegades sarcàstic, però mai cínic. El polissó dels conillons a amagar, amb les sorpreses i les argúcies literàries. El malabarista dels jocs de paraules i dels modismes de comparació. L’enginyós alquimista de les metàfores. L’amant de la música. El ciutadà compromès fins al moll dels ossos amb la llengua, la terra i la seva gent a qui tant estima i estimula, una gent a qui encoratja (ho diu amb paraules entremesclades de Lluís Llach i de Guillem d’Efak), amb el somriure, la revolta, a ser qui som!

El relat, a més d’una reivindicació de la llengua, la cultura, el territori i la identitat del nostre poble, ens explica una bella i tendra història d’amor. Al capdavall, l’obra és un himne a la lluita per les llibertats que es canta de la mà d’una relació afectiva. La trama està ben armada sobre un muntatge eficaç. El text és pulcre, ben escrit, mengívol, àgil, amb un vocabulari ric i un ritme que convida a llegir sense aturall, perquè passen moltes de coses i, sovint, a una velocitat de vertigen. Un altre dels eixos distintius de la narració és la defensa de la cultura matriarcal. El títol no és una simple concessió, sinó una activa defensa de la màtria en oposició a un patriarcat que representa la subjugació a unes imposicions foranes que ens han pertorbat les tradicions. L’exemple que apareix de les segones festes podria anar acompanyat d’altres distintius, però la definició del rol del pagès front al del pastor és tan eloqüent com quan explica la diferència entre el símbol del ruc i el del bou. L’autor, amb quatre metàfores, ens brinda una tesi doctoral sobre la nostra identitat.

Podeu dir qualsevol lletra de l’alfabet i sempre trobarem una definició, perquè el diccionari no deixa cap inicial que no pugui descriure les habilitats narratives de Pere Morey Servera: A d’Amenitat, B de Bonhomia, Creativitat, Diversió, Encoratjament, Fantasia, Generositat, Humilitat, Imaginació… No hi ha persona que l’hagi tractat que no agafi la mà d’una teringa de tot el carrer per fer-ne un emotiu panegíric.

A l’epíleg, encarregat per la família amb generosa confiança, vaig exposar les imatges que més m’abelleixen de l’autor i de la seva empenta. Valorar les lliçons que, amb aquesta obra pòstuma, ens ha lliurat com un salt d’aigües d’un torrent de curolles, dèries i il·lusions, les seves, que haurien de ser també les nostres. Aquesta patriòtica i matriòtica rondalla, la darrera de la seva prolífica imaginació, és una instància a viure en plenitud i sense restriccions, una convidada a no afluixar, perquè si és ver que qui lluita pot perdre, és molt més cert que qui no lluita ja ha perdut.

Què n’hauria pogut sortir de la conjunció de Pere Morey i les seves narracions amb la mirada d’Agustí Villaronga? No hauríem hagut de mester anar gaire lluny a cercar sèries de senyors i d’anells; ni de llops ni d’anyells. Una de les escenes més reeixides i cinematogràfiques del relat és la investidura del president, gràcies a l’enginy i les argúcies per burlar les clavegueres i els intents de repressió d’un estat bastit de dèficits democràtics. El desenllaç, assolit l’alliberament del poble, ens fa present del gaudi i ens encoratja.

Màtria ens endolceix la vida. És poció màgica. Per arrodonir-ho, en aquest llibre l’autor ens confessa la raó de ser de la seva escriptura: la paraula és més forta que l’espasa. Per això escric!, ens diu. També per això l’hem de llegir, Pere. Moltes gràcies per haver estimat tant aquesta terra; els animals, els ocells i les plantes d’aquesta terra; les pedres, tant les que suren com les que no, d’aquesta terra; la llengua d’aquesta terra; el paisatge d’aquesta terra; la gent d’aquesta terra… Moltes gràcies, Pere Morey Servera, per haver viscut!

MÉS FOTOGRAFIES DE LES DUES PRESENTACIONS

Els quid pro quo de Quadrado amb Menéndez Pelayo

De tan i tan repetit, l’elogi que dedicà Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912) a Quadrado ha esdevingut gairebé una sentència. En concret, s’hi va referir així: Las Baleares, cuya historia literaria es tan larga y gloriosa, no han producido escritor tan eminente desde los tiempos del iluminado Dr. Ramón Lull. Una afirmació més extravagant i exagerada sembla impossible. El simple fet de posar-se a la boca el nom de lo foll com a referent posa en evidència l’erudit espanyol. Però… va ser espontània i lliure tan gegantina comparança? Gens ni mica! Fer un seguiment de com va anar la gestació desemmascara la vinculació i la dependència entre els dos.

Dia 25 de novembre de 1891 Quadrado informa a Menéndez Pelayo de la penosa y larga enfermedad de mi hermana política, con su fallecimiento diez meses hace en 28 enero y con la extincion completa de la familia, vése sumida mi esposa en amargura. Després d’aquesta exposició victimista, a la mateixa carta, trabuca la petició: V. que es tan galante. Así como así, ya me lo dijo V. con reserva; ¿pero no será una exorbitancia que me repita en público los requiebros que me escribió en privado? V. mismo: si cree V. que he de sonrojarme no me lo diga. Resulta prou evident que Quadrado s’aprofita de l’elogi desmesurat que havia rebut en una carta personal i li sol·licita que el repeteixi en públic. Així va ser i l’any 1893 Menéndez Pelayo signava la introducció als Ensayos Religiosos, Políticos y Literarios de José María Quadrado.

Menéndez Pelayo no tenia escapatòria. Havia comès la insensatesa de fer-li la gegantina lloança per escrit i Quadrado, simulant una aparent modèstia, va pidolar transformar la ditada de mel en una exaltació pública. Tanmateix Menéndez Pelayo no s’hi podia negar, perquè estava en deute. I no un deute qualsevol, sinó prou onerós. Cal acudir a la biografia de Menéndez Pelayo per recordar que, gràcies a Quadrado, va ser diputat cunero per les Balears¹. Efectivament, després d’una intensa campanya, dia 27 d’abril de 1884, Menéndez Pelayo va ser elegit per Balears dins del Partit Conservador i així va iniciar la seva ambiciosa carrera política. Quadrado va activar totes les influències per guiar i promoure el nouvingut. El presentà a Antoni Maria Alcover, Gabriel Llabrés, Tomàs Forteza, Mateu Obrador, Joan Lluís Estelrich, Josep Lluís Pons i Gallarza… Està documentat que el gran promotor del volksgeist espanyol (l’exaltació de l’esperit nacional) va parlar en català sobre Ramon Llull a Llucmajor (els diaris destacaren en perfecto mallorquín) i a l’Institut de Palma².

Al darrera de la candidatura, hi havia la mà poderosa i determinant de Quadrado. Ambdós compartien militància a la Unión Católica³. Gràcies al seu promotor i avalador polític, Menéndez Pelayo va ser diputat per Balears entre 1884 i 1886⁴. L’elogi que tributà a Quadrado, analitzada com cal la relació, no era altra cosa que un quid pro quo; un favor per un altre.

Fent esment a la mort, uns anys enrere, de Tomàs Aguiló Fortesa (1812-1884), quan Quadrado veu venir la seva decrepitud, dia 23 de gener de 1890 informa Menéndez Pelayo que disposa de més de 200 cartes creuades amb l’amic difunt i que guarda altres correspondències (amb Balmes, Llorens, Lafuente…) que li fan passar pena por su suerte cuando me sobrevivan, lo que no puede tardar mucho, ocurrióseme y lo dejaré consignado, que se V. el heredero y quedo consolado y tranquilo. Així seria. Quadrado, a qui tant s’ha atribuït la defensa a ultrança del patrimoni cultural de les Balears, va llegar el seu arxiu a Menéndez Pelayo i aquest a la ciutat de Santander⁵. Ho veurem més endavant, amb la conducta de la vídua del donant, practicant com el seu marit de pidolar favors.

D’apadrinaments, recomanacions i favoritismes

Quadrado, tot i ser 37 anys major, s’adreçava a Menéndez Pelayo com a mi respetable y bondadoso padrino. Molt més que una ironia si tenim en compte que atribuí el seu doble fracàs a Madrid al apadrinamiento que hi havia a la capital quan, justament a Madrid, hi va acudir amb les mans plenes de cartes de recomanació. Quadrado va ser un practicant a ultrança de l’amiguisme i va reclamar favors arreu al llarg de tota la vida. Així va obtenir gairebé tots els càrrecs, distincions i privilegis, almenys els més importants. Ho detallarem en futurs capítols. De moment, un breu repàs documental ens mostra alguns exemples.

Era yo niño cuando llegó a Madrid recomendado a nosotros eficazmente, por mi tío D. Bartolomé Sureda, D. José María Quadrado. Antoni Frates Sureda (1829-1908) a Recuerdo necrológico, La Almudaina, 1896

Si éste pudiera ser un medio para entrar en el seno de tan ilustre corporación y si pudiera apoyar, con su influencia, mi pretensión, exhorbitante en sí, aunque justificada por el ejemplo, le quedaría reconocidísimo. Amb la tramesa de dos exemplars de Forenses y Ciudadanos, carta a Miquel Salvà Munar (1792-1873), aleshores censor de l’Acadèmia de la Història, el novembre de 1847. Un mes després, Quadrado entrà a l’Acadèmia

…si concretaras tus pretensiones, no me sería difícil recomendarlas a un conocido mío, oficial del Ministerio de Instrucción (…) de quien ya nos hemos valido en el assumpte de tu primo Mariano. Carta de Quadrado a Tomàs Aguiló (11-X-1848)

En la Sección de Letras de nuestra ínclita Academia (…) ya metimos toda nuestra «república draconígena», imponiendo a los gobernantes no sólo nuestras ideas, sinó nuestro personal⁶. Carta de Quadrado a Tomàs Aguiló (6-VI-1849)

El 1850 reclamarà a la reina que centralitzi l’Arxiu i el designi a ell com a arxiver. Així va ser i l’arxiu passà a ser de l’estat, amb ell al capdavant.

…después de tan buenas esperanzas, de tan poderosas recomendaciones, de la convicción formada por los oficiales de la mesa sobre la justicia y conveniencia de mi pretensión, robustecida ahora por el muy favorable informe de Gobierno Civil (…) sobra para sacar airoso mi empeño. Carta de Quadrado a Santiago Fernández y Gómez de Negrete (1799-1875), ministre de Comerç, Instrucció i Obres Públiques (gener de 1851)

Muy señor mío y veneradísimo Presidente: No como presidente del Consejo particular de Palma, sino como amigo mío muy querido, paso a recomendar al señor don José Quint Zaforteza, que viene a reforzar la representación ya bastante numerosa de nuestra sociedad en el seno del congreso. Carta de Quadrado a Santiago Masarnau Fernández (1805-1882), 11 de maig de 1857

Dia 25 d’agost de 1857 Quadrado reclama a la reina que recomani la compra de Recuerdos y Bellezas de España. Una RO instà els ajuntaments a incorporar la publicació a totes les biblioteques.

Haré cuanto pueda por D. Bartolomé Constant, veré de corresponder a la recomendación que V. me hace. Carta de Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872) a Quadrado, novembre de 1858. En aquella ocasió la cosa no va anar bé: Tomo la pluma un momento para decirle que no es possible conseguir lo que desea el cirujano por quien V. se interesa. Això no obstant, molts d’altres favors reclamats per Quadrado a Llorenç (el seu superior i inspector) eren atesos: A Bauzá le permití ausentarse antes de tiempo mediante certificación del médico. Octubre de 1863

Escribo a mi hermano y le transcribo íntegro el párrafo que contiene la recomendación que hace V. del Sr. Mola y Martínez. Espero que si al Capitán General le hacen el mismo efecto que me ha hecho a mí dicho párrafo, se logrará lo que V, desea. Carta del marquès de Viluma a Quadrado, setembre de 1867

Que yo recomiende con mucha eficacia al Sr. Mola y Martínez no lo debe V. dudar como cosa que viene de V. Mi hermano sólo me hizo saber, que procuraría acortar y dulcificar la suerte penosa de aquel desgraciado. Después no ha vuelto a decir más, y sigue siempre en un completo silencio conmigo en todo lo que se relaciona con la justicia. Carta del marquès de Viluma a Quadrado, gener de 1868

Mi hermano el General sigue en Bíarritz sufriendo con resignación la emigración a que se halla forzado, y yo continúo esperando sólo del favor divino el alivio de los terribles males, en que estamos sumidos. Carta del marquès de Viluma a Quadrado, març de 1869⁷

PER A SABER-NE MÉS:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

continuarà

NOTES

El segon retorn a Mallorca

Decebut definitivament de Madrid i reincorporat a l’arxiu a finals d’abril de 1846, Quadrado va fer bandera del secretisme fent ús patrimonial de la documentació. Cal tenir present que aleshores els arxius no només no eren públics, sinó ni tan sols consultables. Una Reial Ordre d’abril de 1844 establia els restrictius requisits que es podien exigir als estudiosos. Es permetia accedir (sense poder treure apuntes ni sacar copias de ningún papel) als llibres puramente literarios, però es prohibia expressament accedir als documents històrics posteriors a 1700 i, fins i tot, si a la documentació anterior hubiese algunos que por su importancia o transcendencia sean capaces de comprometer los intereses nacionales, cuidará el archivero de colocarlos en paraje reservado para que en ningún caso puedan ser examinados.

Resulta prou evident que l’arxiver esdevenia el controlador, amo i senyor de la documentació. D’ella Quadrado va extreure i va editar Los nueve libros de la Historia de Herodoto traducidos del griego al castellano per el P. Bartolomé Pou. En aquest cas, va respectar l’autoria. No obstant, també aprofità l’arxiu al seu abast per enllestir altres llibres. Així va néixer Forenses y Ciudadanos, una transcripció rellevant que, segons Quadrado, li generaria enemics poderosos, publicada el 1847. Álvaro Santamaría va destapar que Quadrado havia trobat el document original a l’arxiu i que havia reconegut que es tractava de un legado precioso, el «Proceso general del levantamiento foráneo» que, aislado y hecho ya, se me vino a las manos y me deparó por modelo la suerte. Igualment va fer la transcripció d’una altra obra trobada a l’arxiu. El document que Quadrado manyuclà es titulava originalment Llibre en llatí i en mallorquí qui tracte de la vinguda del Rei D. Jayme el Conqueridor a estas islas per el P. Pera Marsili, Dominico, son Cronista i, adjunta al manuscrit, apareixia un Llibre 2, com el passat en llatí, traduït al mallorquí, compost un y altre per fr. Pere Marsili del orde de Prehicadors, de nació catalana, el qual essent Cronista del Rey de Mallorca, Don Jayme el 2ⁿ vingué ací en lo any 1317 pera fer esta història de la presa de Mallorca. Quadrado, com faria habitualment, optà per afegir-hi altres documents, notes, opinions i castellanitzar l’obra que es publicà l’any 1850 sota el títol Historia de la conquista de Mallorca. Crónicas inéditas de Marsilio y Desclot en su texto lemosín, vertida la primera al castellano y adicionada con numerosas notas y documentos por D. José María Quadrado, Archivero del Antiguo Reino. Aquests exemples serveixen per destacar una conducta que practicarà Quadrado tota la vida i, per això mateix i com han assenyalat altres autors, no es pot parlar en rigor d’un historiador, sinó d’un arxiver. Un arxiver que copià i publicà a nom seu obres històriques rellevants, amb censures i afegits. Ell deia «complementades» quan eren manipulades.

Un bon arxiver?

Tot i l’evidència que Quadrado era més publicista i opinador que cap altra cosa, per descomptat molt més que no historiador, cal demanar-se si va ser, com s’ha dit i repetit, un bon arxiver. Hi ha massa proves que assenyalen el contrari. D’entrada, l’ocupació de la plaça va ser per digitació i va comptar amb la protecció de Jaume Pujol Ginard, Secretari de la Diputació. Quan s’incorporà, l’arxiu estava perfectament catalogat, amb un inventari complet de 1829. Entenc com assenyala Antoni Mut que la primera dedicació consistí a familiaritzar-se amb la riquesa documental que tenia la fortuna de poder manejar sense limitacions i a descobrir l’abundós cabal de notícies ignotes que s’hi ocultaven.

Quant a la dedicació, des del primer moment va gaudir d’unes condicions laborals d’excepció. Així, l’agost de 1844, demanà permís per fer un viatge a Aragó de tres mesos. Gràcies als seus protectors li fou concedit, mantenint el sou. Repetí l’experiència el juny de 1845, quan va atendre la cridada de Balmes i, novament se li va concedir autorització, amb el sou fins a finals de l’any. Amb l’obligació de proveir un substitut, en aquella ocasió va designar el seu amic Tomàs Aguiló. Des d’aleshores foren moltes més les autoritzacions rebudes, sempre respectant-li el sou, per atendre les absències i, a partir de 1848, d’ençà que Tomàs Aguiló va obtenir plaça a l’Institut de Tarragona, amb substituts ficticis. L’octubre de 1852 demanà llicència per estudiar Navarra i se li concedeix de tres mesos (que serien ampliats en dos més) amb tot el sou. El 1864 nova llicència retribuïda. L’obra en curs aleshores, Recuerdos y Bellezas de España, tenia la protecció de la reina que ordenà la compra d’exemplars a totes les biblioteques. El 1865, el 1876, el 1880 i el 1882 va obtenir noves llicències documentades, però no varen ser les úniques. Tenia les espatlles ben cobertes. El seu inspector, Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872) de la Universitat de Barcelona, l’agafà en falta en una de les absències, però en comptes de denunciar l’abandó de la feina, dia 31 de maig de 1864 va escriure a Quadrado: Dígame V. qué he de poner en el informe de visita acerca del oficial Arias o como se llame. Estuve dos veces en el Archivo y lo encontré cerrado.

Quant al rigor en la custòdia documental, Miquel dels Sants Oliver descriu el despatx de la casa de Quadrado, del qual podria fer-vos exacte inventari: cadires mallorquines encavellades de papers y volums d’arxiu, relligats en pergamí¹. Ho justifica Antoni Mut Calafell els arxivers se’n duien a casa papers i volums per continuar la tasca² El cert és que hi ha constància de la desaparició de documents rellevants que custodiava Quadrado. A La carta de poblament d’Eivissa i Formentera de 1236, Antoni Planas Rosselló indica que José María de Quadrado va transcriure en la seva obra Islas Baleares (1888) cinc capítols del text llatí de la reforma del monarca, a partir d’uns fulls solts, esqueixats d’un antic registre de cartes reials, en els quals es contenien únicament els darrers capítols de la carta. Aquest únic testimoni de l’original llatí, que li va ser proporcionat per un canonge eivissenc aficionat a la història, probablement va quedar entre els papers de l’erudit, mort en 1896, i no s’ha pogut localitzar des de llavors.

La centralització

Amb tot, la dedicació de Quadrado a l’arxiu es va posar en solfa i la protecció dels padrins no va ser prou quan, a la sessió de dia 11 de novembre de 1848, la Diputació va entendre que el encargo de Archivero nada tenía que hacer más que custodiar los documentos, per la qual cosa s’assignà la funció a l’encarregat del Cadastre. L’acord, de facto, significava l’extinció de la plaça que ocupava Quadrado, encara que fins a finals de 1850 se li continuà retribuint el sou.

L’afectat, va moure cel i terra per combatre l’acord i, amb maniobres i intrigues, va activar tots els fils que havia deixat per Madrid, principalment a l’entorn de la reina a la qual s’adreçà directament el mes de maig de 1850: Don José María Quadrado, archivero del antiguo reino de Mallorca, puesto a los Reales Pies de V.M. rendidamente… suplica colocar dicho establecimiento bajo la protección del estado. Suplica se digne concederle el nombramiento Real que solicita como una nueva garantía de conservación y como una señalada merced para el esponente, estimulándole con tan honrosa distinción a continuar sus históricas tareas.

La súplica va rebre reial recompensa. Dia 14 de gener de 1851, una reial ordre, va expropiar l’Arxiu, el declarà adscrit a l’estat i designà Quadrado com a titular a partir de dia 1^r de febrer amb una paga de 6.000 reals que en dos anys pujarien a 8.000³. Els seus interessos personals havien servit per una espoliació cultural a les institucions illenques i ell esdevindria amo i senyor absolut. Ell establiria a qui obrir els arxius, ell decidiria els horaris, ell disposaria d’una canongia sense control directe.

Als peus de la reina

Quadrado va agrair la recompensa rebuda i va impulsar i liderar la visita de la reina a Palma l’any 1860. La mostra de vassallatge va ser absoluta. Li dedicà el llibretó A S. M. La reina doña Isabel II: recuerdos del Real Palacio de Mallorca, amb notes històriques sobre l’Almudaina. És en aquesta publicació quan, per primera vegada, atribuirà la mort de Joan Crespí, de manera críptica, a Joanot Colom: el mismo jefe del actual tumulto Juan Crespí perecerá en esa Torre del Ángel a manos de otro dictador mas sanguinario y más violento. El 1870, sense cap prova, traslladarà l’acusació a Francesc Colom, germà de Joanot.

Tanmateix, les fastuoses festes a l’entorn d’aquella visita, amb arcs de triomf arreu de la ciutat i amb la inauguració d’un gran monument, no perdurarien gaire en el temps. No passaria una dècada quan, l’any 1868, Quadrado seria testimoni de la decapitació de la imatge de marbre d’aquella reina borbona de qui Pius IX va dir e putana, ma pía.

Continuarà

PER A SABER-NE MÉS:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

NOTES

L’Institut d’Estudis Catalans ha tengut la bona iniciativa d’elaborar un Diccionari Històric de Periodistes Catalans que serà presentat al públic interessat al llarg d’una Jornada prevista per dia 5 de maig a l’edifici de la Riera a Palma (vg. programa). M’han fet confiança per a redactar, dins d’uns paràmetres generals, la veu corresponent a Jacint Planes i Santmartí. Complagut per l’encàrrec, aquest és el retrat que he elaborat de qui fou un influent i incisiu periodista, compromès amb els ideals republicans.

JACINT PLANES i SANTMARTÍ

(Sanmartí, Cinto Planes)

Barcelona, 7 d’agost de 1935 – Palma, 19 de juliol de 2019

Gèneres periodístics: Articulisme. Reportatge. Corresponsal. Crítica. Cròniques. Entrevistes. Editorials.

Seccions: Cinema. Cultura. Esports. Gastronomia. Opinió. Política. Societat.

Mitjans: Última Hora, Diario de Mallorca, La Tarde, Diari de Balears, La Vanguardia, Destino, Triunfo, Tele Exprés, Informaciones, Associated Press, Ràdio Mallorca, Radio Popular, Antena 3, TVE, Premsa Forana de Mallorca (Manacor Comarcal, Cala Millor, L’Estel de Mallorca, Sa Pobla, De Franc, Sa Plaça…)

L’orientació professional de Jacint Planas va ser guiada per son pare. Jaume Planas Ferrer, quan retornà de l’exili, després de passar pel camp d’Argelers de la Marenda, va ser desterrat a Mallorca i tancat a la presó dels Caputxins de Palma l’any 1942. En assolir la llibertat, el 1945 va obtenir autorització per obrir el Gimnasio Baleares a la plaça del Temple, des d’on organitzà combats de boxa i, amb gran acceptació de públic a la Sala Olímpia, al Frontón Balear i a la plaça de toros, vetllades de lluita lliure amb els germans Antoni i Jaume Oliver, Jim, campió d’Europa. Així mateix, va ser l’administrador de les empreses Roses-Tous i va gestionar diversos teatres i cinemes de Palma com el Líric, el Progrés o el Teatre Balear i, a Barcelona, el Poliorama. En aquells escenaris, especialment en el Líric i el Balear, s’hi feia cinema, òpera, sarsuela, concerts, teatre, varietés, revistes, espectacles folklòrics, ballet, patinatge sobre gel i, per Nadal, amb la tradició mallorquina de les títeres, convertien el teatre en un circ.

A meitat dels anys 60 va ser president de l’Atlètic de Balears (a Barcelona, el 1936 i 1937 havia presidit el Club Esportiu Europa) i encara ara, el trofeu d’estiu del club porta el nom de Jaume Planas. Coincidint amb la presidència del club de futbol, també presidí la Casa Catalana de Mallorca. Durant el seu mandat, es potencià el caràcter cultural i benèfic de l’entitat. Es programaren cicles de cinema així com les aules de Poesia, de Novel·la i de Teatre, amb accions solidàries a favor de l’hospital de Sant Joan de Déu, la presó dels Caputxins, el sanatori de Caubet i les Minyones. La peripècia humana i l’activitat professional de Jaume Planas va incidir en la vida del seu únic fill, amb qui va mantenir sempre una estreta i positiva relació.

Jacint, arribat a Mallorca als nou anys, va anar a escola a La Salle de Palma. Recordava que, durant el batxillerat, va guanyar diversos premis de redacció. Des de ben jove, col·laborà amb les activitats de son pare. Atret per l’escriptura, amb divuit anys, va publicar la seva primera gasetilla, sobre boxa, en el diari Baleares. Aquell mateix any, 1953, començà a publicar regularment en el diari La Ultima Hora, primer a la secció d’esports i, després, a un espai de creació pròpia, Día a día, una miscel·lània de cròniques socials, i a Gente en zapatillas, dedicat a les entrevistes, per on desfilaren Jean Seberg o Peter Ustinov, entre d’altres. Inicià estudis de periodisme que va interrompre, arran de fer el servei militar a Aviació, per fer el professorat mercantil a l’Acadèmia Cots de Palma. Durant aquella etapa, signava Sanmartí. El gener de 1994, Biel Massot i Muntaner es feia ressò de la prohibició d’usar la conjunció entre els cognoms i felicitava Jacint Planes i Santmartí, per haver estat l’únic que s’havia revoltat contra la imposició. Des d’aquella data, incorporà la i llatina entre els dos llinatges a la signatura dels diaris.

El seu estil, àgil i directe, el convertí en un dels periodistes més populars i llegits. L’any 1967 va rebre el Premi Ciutat de Palma de Periodisme (el Miquel dels Sants Oliver) concedit per Palma, la ciudad y sus hombres. Tres anys després, tornaria obtenir el mateix guardó per la col·lecció d’articles publicats a La Vanguardia. L’any 1973 Diario de Mallorca va fer una substanciosa oferta econòmica a Jacint Planes, aleshores casat i amb un fill i dues filles. Josep Tous, director d’Última Hora i gran amic, va ser qui l’animà a canviar d’empresa. Aviat la nova columna, Rayuela, es convertiria en l’espai amb més lectors de la premsa illenca.

Els anys 1976 i 1977 s’implicà en el Congrés Cultura Catalana. Va fer part del grup de treball de Mallorca de l’Àmbit de Turisme, del qual era responsable a les Illes l’activista Miquel Àngel Riera Ximenis, amb qui col·laborà en la redacció de les conclusions i amb qui assistí a la reunió plenària, amb Joan Ortí com a secretari de l´Àmbit.

Josep Melià, nomenat Secretari d’Estat per a la Informació i portaveu del govern d’Adolfo Suarez, convidà Jacint Planes a incorporar-se al seu equip de mallorquins a Madrid, juntament amb Celestí Alomar, Francesc Quetgles i Guillem Puerto. Durant dos anys, el 1979 i el 1980, va realitzar tasques de relacions amb els mitjans de comunicació, redacció de comunicats, articles i discursos.

De retorn a l’illa, Diario de Mallorca va considerar prescrita l’excedència i Jacint retornà a la redacció d’Última Hora, on escriuria la columna Gente i bona part dels Editorials del diari que, en dos anys, passaria a ser el més venut i llegit de la premsa illenca. Encara que escrita en castellà, incorporà a la seva secció un espai dedicat a combatre els barbarismes i a ridiculitzar, amb èxit, el que ell anomenà castellorquín. L’any 1996 col·laborà de franc per impulsar l’edició en català del Diari de Balears fins que, el 1999, retornà al Diario de Mallorca, on es va jubilar el 2003, amb 68 anys i mig segle de carrera a l’esquena. En dues dobles etapes, a UH hi va estar prop de 40 anys (1953-1973 i 1981-1999) i al DM 10 anys (1973-1979 i 1999-2003). Malgrat acomiadar-se del periodisme professional, continuà col·laborant, des d’aleshores sempre en català i amb la signatura Jacint Planes i Santmartí, tant al Diario de Mallorca com a diverses publicacions de la Part Forana.

Cridava l’atenció, com a entrevistador, que no fes ús de l’estilogràfica i es fiàs de la seva bona memòria per afavorir l’espontaneïtat de les converses. Jacint va ser un periodista tan admirat com temut. Els malnoms que assignava eren molt celebrats i esdevenien un estigma mal d’esborrar. Així, el president (1983-1994) del govern Gabriel Canyelles, era conegut com the tractorman, la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, sa princesa, i Antonio Alemany, el periodista amb qui va mantenir enfrontaments, l’emmerdeur.

Molts dels seus articles, especialment els dels darrers anys del franquisme i els primers d’ençà de la restauració borbònica de 1975, figuren al Archivo Linz de la Transición Española de la Fundació March. L’any 1983, arran del primer discurs d’investidura de Gabriel Cañellas, escrit per Antonio Alemany, va aplicar el bisturí per desemmascarar els centenars de faltes d’ortografia i aixecar bandera en defensa de la llengua. Trenta anys després i ja jubilat, el 23 de maig de 2012 Diario de Mallorca no va trobar pertinent l’article El fill del baríton desafina, contra la política lingüicida del govern presidit per José Ramón Bauzá. L’escrit es va escampar com una taca d’oli per les xarxes, va obtenir un rècord d’audiència i constituí una crida a la mobilització en defensa de l’escola en català. El setembre de l’any següent, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera varen viure la manifestació més nombrosa de la història de les Balears.

A una de les seccions de més èxit, Mis inolvidables, va evocar alguns dels personatges que entrevistà. Entre d’altres, Jeroni Albertí, el president de l’època preautonòmica, a qui definí com a model d’eficàcia, honradesa i netedat, o Josep Tarradelles a qui havia entrevistat a Saint Martin-le-Beau dia 11 de setembre de 1977, el mes abans del seu retorn a Catalunya. Tarradelles es desmarcà de Francesc Macià per afirmar que els Països Catalans no tenien cap sentit polític, possiblement una concessió pactada del seu retorn que reiteraria el 1978 a l’acte de constitució del Consell General Interinsular.

L’any 1978, amb altres autors, Jacint Planes publicà Hombre y arquitectura en Mallorca. L’any 1983 presentà a Manacor En nom del pare de Jaume Santandreu (El Turó), amb el seu pròleg Càntic d’acompanyament. L’any 1997 presentà Balada d’en Guillem d’Efak de Bartomeu Mestre (Documenta Balear). El 2000 Aquell hivern de Chopin a Mallorca d’Aránzazu Miró (El Far). Amb Tomeu Calafell, publicà Cuina de caça (Consell de Mallorca, 2003). Apareix, com a entrevistat, en el llibre Suggeriments de Pere Estelrich (Documenta Balear, Palma, 2007). Abans, el 1994, havia participat en el llibre Els mitjans de comunicació a debat d’Arnau Company i Sebastià Serra. El 1999 signava la introducció de Xeremies, el volum 9 de les Obres Completes del popular actor Xesc Forteza.

Atesa la seva gran popularitat i simpatia, era requerit arreu per participar en molts d’actes. El 1985, arran de la polèmica derivada d’haver-se aprovat la urbanització de la Punta de n’Amer, davant més de quatre-centes persones, va dirigir una taula rodona a la Sala Rigal de Sant Llorenç que incidiria en la salvació d’aquell emblemàtic espai de la costa. L’any 1991 va fer el Pregó de Sant Roc a Porreres. El desembre de 1994 va compartir taula amb Josep Maria Xirinacs a l’Escola de Tardor de les JERC, amb el tema De la transició a la traïció, per palesar la renúncia dels polítics de les reivindicacions nacionals. El 2001 moderà la jornada Llengua, Treball i Societat, al costat de Tomeu Martí, Damià Pons, Cosme Bonet i Miquel Àngel Llauger. L’any 2011, tot i mantenir la condició d’independent, ocupà el darrer lloc de la llista d’ERC a les eleccions municipals a Palma. A la Casa Catalana de Mallorca ocupà la vicepresidència i l’any 2010 va ser guardonat amb el premi Ars Magna d’aquella entitat, el darrer que es lliuraria abans de tancar el casal.

En l’àmbit cultural, va mantenir bones relacions amb músics (Antoni Parera Fons, Joan Moll…), escriptors (Blai Bonet, Guillem d’Efak, Maria Antònia Oliver, Miquel Àngel Riera…) i pintors (Jim Bird, Xim Torrens, Rafel Amengual, Nils Burwitz, Riera Ferrari, Ritch Miller…). Va fer molts de catàlegs i, fins i tot, alguns llibres: Ellis Jacobson (amb Alexandre Ballester), Orell (amb Rafel Perelló Paradelo), Xam, Gaspar Riera, Vicenç Ochoa, Francesc Iraola, Ramon Canet, Maria Carbonero, Joan Bennàssar… Amb Joan Miró compartia amistat i afecció al cinema i, periòdicament, coincidien a les estrenes.

No amagava que els seus colors eren els del Barça i els de l’Atlètic de Balears. Bon gastrònom, gaudia d’un gran sentit de l’humor i presumia de les amistats. El desembre de 2016 va trobar l’arxiu de l’antiga Associació de Premsa de Balears, amb les fitxes de 52 periodistes, amb noms tan rellevants com Pere Serra, Octavi Aguilera, Gina Garcias, Sebastià Verd, Lamberto Cortès, Pau Llull, Antoni Pizà… Els darrers anys, va mantenir una tertúlia amb Maruja Alfaro, Miquel Sagrera, Cathy Sweeney, Pere Noguera, Rosa Galarza, Guillem Pomar, Sebastià Salom (pare i fill) i Rafel Lladó, entre d’altres. En una de les darreres entrevistes, explicava les peripècies patides durant la dictadura. Carlos de Meer, el coronel de cavalleria que ocupà el govern civil de les Balears entre el 1974 i 1976, va afirmar a una reunió amb testimonis que trobarien el cadàver de Jacint Planas i no se sabria mai l’autor. Malgrat això, assegurava que s’havia guanyat la vida fent allò que més li agradava i que havia estat molt feliç.

Va morir el 19 de juliol de 2019. Dia 1^r d’agost se li va fer un acte de comiat. Es llegiren uns versos que ell havia escrit l’any 1996: Escolteu, amics,/ us vull dir adéu, ara,/ quan encara hi som a temps./ Desitgeu-me un llarg i bon viatge,/ si us plau, us ho prego,/ quan encara hi som a temps. L’escriptor Pere Morey Servera va cloure aquell emotiu comiat.

Els elogiosos obituaris posaren en relleu la seva empremta. Els dels dos diaris on va fer la major part de la seva vida professional coincidiren en destacar la seva influència: «Desaparece uno de los periodistas que durante varias generaciones marcó estilo e influencia en la prensa mallorquina. Desaparece parte de una época en la que el ingenio y la imaginación se ponían al servicio del periodismo para burlar a la censura franquista» (Última Hora) «Dotado de grandes habilidades para el análisis político y la crónica social, Cinto Planas i Sanmartí fue una firma periodística muy influyente durante la transición y la constitución de la autonomía y la llegada de la democracia política en Balears» (Diario de Mallorca).

Atenta i amatent, Maribel Asenjo, amb qui s’havia casat en segones núpcies, custodia el seu llegat, el qual, entre d’altres documents inèdits, conté enregistraments d’entrevistes (Llorenç Serra Ferrer, Maria del Mar Bonet, Felicià Fuster, Maria Antònia Munar, Antoni Parera Fons, Josep Pinya, Jeroni Albertí, Rafel Estaràs del grup Els Valldemossa…).

Referències: Gran Enciclopèdia de Mallorca, Volum 13, p. 174.

Articles: https://www.march.es/es/coleccion/archivo-linz-transicion-espanola

https://archive.ph/20181007222558/https://www.diariodemallorca.es/opinion/2009/10/28/carta-gabriel-canellas-tot-comenca-amb-zeus-i-torcal/516527.html

El cinema, història d’una passió (serial) a Temps Moderns 1997

El ‘newspaperman’ mallorquín a La Vanguardia Española (25-04-1972)

Exposición de Joan Miró en Palma a La Vanguardia (14-X-1970) 
Los ochenta años de Joan Miró a Diario de Mallorca (20-IV-1973)
Joan Miró. El mestre a Diario de Mallorca, Dominical La Almudaina (21-X-2001)