Etziba Balutxo...

Al mestre Josep Guia, sempre on cal!

Abstract

Aquest escrit, amb una proposició final, certifica que la locució que, de manera habitual i majoritària, va definir històricament la pertinença de Catalunya i dels regnes de València i de Mallorca a una mateixa unitat política era Nació Catalana. Així va ser fins a l’any 1715 quan, per la força de les armes, Castella atià l’esquarterament dels territoris i ens usurpà la sobirania. Amb tot, els tres segles de submissió borbònica no han minvat la lluita a favor de la represa.

El nom no fa la cosa… però ajuda molt!

Sovint ens solem queixar, amb més raó que una manifestació de sants, de la manca de símbols unitaris que patim els catalans. Certament, tenim prou himnes, banderes i diades regionals, però encara ara, malgrat els intents, ni tan sols hem sabut unificar el nom de la nostra nació. Aquest fet incontestable és una mostra (una més però de les més rellevants) dels efectes de l’esquarterament que, a partir de juliol de 1715 arran de la caiguda de Mallorca i d’Eivissa, es va perpetrar per la força de les armes. Els diversos Decrets de Nova Planta, a més d’usurpar la sobirania de Catalunya i dels regnes de València de Mallorca, tenien com a objectiu no només la divisió dels territoris, sinó que animaven l’enfrontament, amb pretensions tan forassenyades i ridícules com negar la unitat de la llengua.

D’ençà de la victòria borbònica de las dos coronas (França i Castella), la submissió en tots els ordres (lingüístic, cultural, militar, judicial, polític…) que pateix la nostra nació (víctima de l’espoliació fiscal més alta d’Europa) mostra les característiques pròpies d’una colònia. La Guerra mal anomenada de Successió (d’Ocupació com li deia Eva Serra o de Submissió com vaig anomenar-la) és la gran fita històrica; el punt de referència clau per tal de rescabalar la sobirania política per assolir estructures d’estat i canviar l’esquarterament per la reunificació. Entre moltes conseqüències, aquella guerra va intentar esvair la locució nació catalana, habitual històricament en tots els nostres territoris; un nom que fins i tot també utilitzaren els nostres enemics d’armes castellans i francesos (vg. ANNEX-1).

…perquè això ja ve d’enrere

Tot els exemples de l’època de la confrontació bèl·lica, sigui en les veus catalanes, castellanes o franceses, verifiquen l’ús habitual i clar de la locució Nació Catalana per definir els territoris enfrontats a Felip V, però cal fer observar d’immediat que el terme venia de molt lluny i era comú i ininterromput des del s. XIV al s. XVIII (vg. ANNEX-2)

Modernament, l’aparició del terme Països Catalans (1876), en cap cas no va erradicar ni supeditar la centenària locució Nació Catalana que continua en ús i, darrerament, amb un impuls important que caldria potenciar al màxim. L’allau d’exemples ho posa en evidència (vg. ANNEX-3).

Com es pot verificar en totes i cada una de les citacions que s’aporten en els tres annexos (els referits al s. XVIII, als precedents i als més actuals), des del s. XIV fins avui i des dels diversos territoris, el terme Nació Catalana palesa de manera inequívoca la consciència de pertànyer a una mateixa unitat nacional.

I els Països Catalans?

La denominació Països Catalans és una fórmula, relativament de nova planta (no té ni 150 anys). La primera vegada que apareix aquesta locució és, en castellà i en minúscules, a l’obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa de Benvingut Oliver Esteller (1836-1912), editada l’any 1876 a Madrid. Concretament, deia: lo mismo en los países catalanes que en el resto de Europa. Això era tot i es referia als territoris detallats en el títol, però no com a un conjunt nacional, sinó com a comunitat jurídica, ateses les coincidències quant al dret civil entre el Principat i els antics regnes de València i de Mallorca. Tanmateix el nom no va quallar mai en vida de l’autor.

La Renaixença ja havia activat la represa de la llengua i de la cultura i, amb elles, l’assumpció de pertinença a la nació catalana. Abans del llibre de Benvingut Oliver, el 18 de maig de 1869 s’havia celebrat el Pacte Federal de Tortosa on, amb activa participació de mallorquins i valencians, s’esmenta la pàtria catalana per designar l’àmbit nacional. Els exemples, tant pel que fa referència al gentilici com a la consciència dels territoris de Catalunya són nombrosos:

Si trescada l’alterosa Catalunya, si corregut lo planer i delitós verger de la morisca València, us arribau fins a l’aimat estol de les Balears lo cor se us eixampla al primer mot que hi sentiu, veient que no per travessar les ones haveu eixit per açò de la Pàtria Catalana. Marià Aguiló (1867)

Cal donar molta d’importància al recobrament de la llengua com a passa per reconstruir la Pàtria Catalana. Josep Tarongí (1875)

No sé per què han adoptat a Catalunya lo nom bàrbaro de catalanistes, ja que als catalans basta ser catalans i no més; això és, fills i amants de la pàtria catalana. Josep Miquel Guàrdia (1889). Un any després, el 1890, el mateix autor, menorquí, publicava un article a L’Avenç amb una proclama inequívoca a favor de la independència: Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat, la prosperitat i l’avenç de la pàtria catalana

Cal dir que, històricament, sempre hi ha hagut més propostes d’anàlisi procedents de la perifèria (principalment Mallorca, Menorca i València, però també des de la Catalunya Nord).

La primera meitat del s. XX, l’ús del terme països catalans és inexistent i, quan no s’usava Nació Catalana per referir-se a tot l’àmbit nacional, s’utilitzava més l’expressió Catalunya Gran per diferenciar-la de la Catalunya estricta. La locució Països Catalans, en majúscula, no reeixirà fins ben entrada la dictadura militar de Franco. La represa de l’edició de llibres catalans a la meitat del segle XX, evidenciava la manca de concreció per definir l’àmbit nacional i, a partir de 1955, comença a circular tímidament el terme Països Catalans. En aquest context, des de la perifèria nacional i en ple franquisme, l’any 1962 Joan Fuster (1922-1992) rescata i reivindica el terme. Curiosament, fins aleshores, Fuster havia sostingut una altra tesi: Per catalans volem ser tinguts nosaltres i les nostres coses: en el mateix terreny que els homes i les coses de qualsevol comarca de la Catalunya estricta (Serra d’Or, 1960). D’altra banda, quan fa la crida a usar Països Catalans és ben conscient que no és el nom desitjable i que és provisional: L’ideal fóra adoptar, no ja la forma Catalunya Gran, sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d’ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè un dia sigui ja factible. Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. Fuster, fa 60 anys, va creure que Països Catalans seria una expressió que no provocaria el rebuig de l’anticatalanisme i respectaria la personalitat de cada territori: Més apta que la forma “Gran Catalunya” o “Catalunya Gran” és la de “Països de Llengua Catalana”. I millor encara, la de “Països Catalans”, que tant s’ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Fuster pensava que, tot i el caràcter provisional, Països Catalans podria ser integrador i reunificador.

Aquell mateix any, 1962, per iniciativa de Joan Ballester es va fer la primera edició (millorada el 1971) del Mapa dels Països Catalans, objecte d’una gran difusió. El mapa va ser molt ben acollit arreu. Abans, amb altres denominacions, ja hi havia precedents gràfics de la nació.

Dins del s. XX, hi havia altres mapes de tot l’àmbit nacional. El primer, referit a la llengua, es va fer arran del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, però se’n publicaren d’altres. En aquest conjunt d’edicions de mapes, cal destacar l’actuació de Pere Oliver i Domenge, com a responsable de propaganda de Nostra Paraula,  Palestra i l’Associació Promotora de la Llengua Catalana.

La gran difusió del mapa de Ballester no va fer assumir el terme a la majoria de la població. Països Catalans va romandre lligat a àmbits estudiantils, culturals, sectors catalanòfils, moviments polítics conscienciats i cercles acadèmics que l’introduïren com a veu enciclopèdica. En general, el nom no va ser acollit, amb normalitat, per la premsa. Pierre Vilar, conscient que el terme no arrelava, l’any 1976 llençà la proposta de substituir el plural Països Catalans pel singular Espai català, una proposta que tampoc no va reeixir. El Congrés de Cultura Catalana de 1977 no va ser capaç d’establir uns mínims criteris terminològics d’ús comú. El mapa, la bandera, l’himne o la festa nacional, per esmentar quatre elements bàsics, difereixen en funció del territori. Potser una conseqüència més d’haver substituït nació per països.

Fos com fos, dos grans poetes de Mallorca, amics de Fuster, posaven en evidència que no s’havia aconseguit un nom aglutinador:

Per anar bé necessitaríem un sol president de la Generalitat per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. Blai Bonet a Serra d’Or, gener 1981

La nostra revista seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya (aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou). Josep Maria Llompart a Latitud 39, agost de 1981, explica el naixement l’any 1952 de la revista Raixa. Posteriorment, el 1994, va voler titular un recull d’articles sota el títol Països Catalans?, amb l’interrogant al qual posava èmfasi el dibuix de la caràtula.

Va ser l’any 1985 quan, el matemàtic i filòleg Josep Guia (València, 1947) va tenir la gosadia de publicar És molt senzill, digueu-li Catalunya! La seva tesi consistia en anar directament, sense subterfugis, al nom que Fuster ja havia definit com el més coherent i el més desitjable. La proposta generà reaccions favorables (Nadal Batle, Gabriel Bibiloni, Blai Bonet, Pere Calders, Gonçal Castelló, Josep Maria Espinàs, Bernat Joan, Joan Triadú, Marc-Aureli Vila…), però també adversaris (Aina Moll, amb el catalanisme més més moderat, sempre autoproclamat pragmàtic). En contra del que es pugui pensar, Catalunya com a expressió del conjunt de la nació no va generar tants de problemes a la perifèria com al Principat, perquè encara ara una gran majoria, des d’una mentalitat reduccionista, assimila el nom amb les quatre províncies borbòniques.

Nació Catalana vs. Països Catalans?

Països Catalans no defineix ni descriu una nació sense estat. Països és el substantiu i la catalanitat actua com un adjectiu geogràfic similar al dels Països Bàltics o Països Escandinaus. Com a molt, és una locució idèntica als Paises Hispanos, com a marc exclusivament lingüístic.

El plural països, d’altra banda, estableix una diferenciació entre els territoris i, per tant, valida l’esquarterament nacional talment com ho fan les províncies o les autonomies. Per empitjorar-ho encara més, el terme no facilita el gentilici, perquè ningú no afirma ser “dels Països Catalans”, senzillament perquè som catalans.

És un nom de nova planta de 1876, rescatat en ple franquisme l’any 1962, a plena consciència de transitorietat per part dels impulsors.

De manera antagònica, Nació Catalana conté en el mateix nom una proclama contundent: Catalunya és una nació i, en singular, una sola nació. La definició provoca l’animadversió dels absolutistes i jacobins que no volen reconèixer la nacionalitat catalana. Sí, Nació Catalana molesta més que Països Catalans, una raó més per a usar la centenària expressió amb caràcter reivindicatiu.

Es tracta, d’altra banda, d’una locució en singular que ens uneix i no ens diversifica. A més Nació Catalana ha estat emprada històricament durant gairebé vuit segles i no durant 60 anys.

Una proposta final dins de l’Any Fuster

Enguany, 2022, declarat Any Fuster en commemoració del centenari del naixement de l’escriptor i ideòleg de Sueca, és un moment excel·lent per impulsar un canvi. De camí a la denominació Catalunya (la més plausible per a un futur estat independent), com a penúltima etapa, resulta ben recomanable, pedagògic i convenient abandonar ja els països i recobrar la nació.

Fuster va dir provem-ho! a Josep Guia quan aquest li plantejà anomenar directament Catalunya com a conjunt de la nació (tal com Fuster havia definit com a opció ideal, abans de recomanar l’ús transitori de Països Catalans). No és eixelebrat, doncs, reiterar ara el provem-ho! amb la substitució de Països Catalans per Nació Catalana. Em permet de convidar-vos a fer la prova. De part meva, si serveix de mostra empírica, després d’utilitzar durant molts d’anys la denominació Països Catalans i, més sovint encara, Catalunya, d’ençà del juliol del 2002 vaig optar per l‘ús de Nació Catalana. És entenedor i profitós; clar i català. Al llarg de més de vint anys, no m’he trobat mai en cap situació d’haver de justificar o aclarir l’ús del terme. No he estat mai objecte de rèplica ni de qüestionament ni, tampoc, he vist cap estridència en els qui m’escoltaven. No he vist mai, fins ara, cap inconvenient; tot han estat avantatges. No he trobat cap situació ni una de conflicte i, en canvi, he vist com moltes de persones entenien la denominació com una expressió de reivindicació.

No oblidem que un dels cavalls de batalla, segurament el més important, quan els diversos Estatuts d’Autonomia (des del de Núria fins al darrer) han estat objecte d’atac i de censura per part de les Corts espanyoles, és la negativa a acceptar que Catalunya és una nació. És possible que, en una futura república independent, Nació Catalana perdi el sentit de proclama que té el nom. Potser es retornarà al desitjable nom que pretenia Joan Fuster i que reivindicà Josep Guia, però ara per ara és una locució que agermana i no ens dispersa. És, en definitiva, un nom que combat els dos efectes desastrosos que patim de 1715 ençà: la usurpació de la sobirania i l’esquarterament. Nació Catalana vindica la sobirania nacional i reclama la reunificació.

Provem-ho! Proveu-ho i veureu com Nació Catalana és molt fàcil i més entenedor. Comprovareu com tot són avantatges i, com a poble, ens fa bon profit.

ANNEX-1

1701

El comte de Marcin (6-X-1701), cònsol de França, informa al rei Lluís XIV sobre el caràcter malfiat, lleuger i republicà de la Nació Catalana.

1703

Ramon de Rubí i de Boixadors, frare cartoixà i germà del qui serà virrei de Mallorca i de Sardenya, publica Discurso histórico-chronológico, una replica a la llegenda sobre Sant Bru del senyor marqués Dalmasses, illustre ornamento de nuestra nación catalana.

1709

N. Feliu de la Peña publica a Barcelona Anales de los progresos y famosos hechos de la Nación Catalana

1713

Manuel de Ferrer i Sitges, del Braç Militar de Barcelona, escriu: Quede desengañada la presunción de los ministros de Madrid, pues vean nuestro Valor, y experimenten que no ha decaído ni el Espíritu, ni el Honor de la Nación Catalana.

1714

El Comte de Montemar, comandant del setge de Cardona que arribaria a ser el capità general de “los reales ejércitos”, abominava de les ordres d’extermini. Conscient que l’odi contra Catalunya era atiat pels castellans, va rebatre les instruccions de Felip V d’acarnissar-se contra Barcelona: Dos propiedades innatas tiene la Nación Catalana que están contra V. M. porque hay imposibilidad para destruirlas pero no para vencerlas. Es la primera que los catalanes tienen con constancia el afecto que conciben. La segunda, son idólatras de sus privilegios como visos de República en su media libertad que si no la han logrado entera, no se duda que la han pretendido.

1715

El Secretario de Justicia Manuel Vadillo y Velasco se refería en 1715 a la mala calidad de la nación catalana i recomanava a l’Intendent Rodrigo Caballero Illanes que pusiese el mayor cuidado de no dejarles manejo en su propio País, aún a los que han sido buenos.

1716

Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado (…) pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer al arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre el castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. (De la Instrucción Secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, tramità als Corregidores del Principado de Catalunya dia 29 de Gener de 1716.

1725

Francesc de Castellví, exiliat a Àustria, escriu la seva magna obra Narraciones Históricas, on tracta en clau nacional l’enfrontament comú de tots els territoris contra Felip V. Entre moltes altres expressions, s’hi pot llegir (traduït al català): El ministeri anglès va declarar com a impracticable la demanda de l’Emperador d’erigir Catalunya en República. El designi anglès era sacrificar la Nació Catalana als seus capricis

ANNEX-2

1289

Ramon Llull signa la dedicatòria a un manuscrit al Dux de Venècia, Pietro Gradenigo, així: Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus

1292

A les Constitucions, Volum Corts I, s’afirma que no es podrà separar el regne de Mallorca i els comtats catalans del nord de la dominatione Catalonie

1309

Fragment de l’aprovació de la Doctrina lul·liana: ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis

1353

En les Ordinacions de l’hospital de Sta. Caterina s’estableix que, per a ocupar un càrrec, calgui ser dels nats del Reyne de Mallorques, e és en tota via entès que sia català e no d’altra nació.

1392

El Consell de València valora les actuacions de l’infant Martí de Sicília que fan honor e utilitat de la Corona reyal d’Aragó; encara a tota la nació catalana.

El mateix any, els regidors valencians s’adrecen als de Mallorca preocupats per la inseguretat marina: On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?.

1399

Els jurats de València agraeixen als diputats de Barcelona la galera que els armaren per infringir als berbers durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació.

1418

Anselm Turmeda es presenta de la manera següent: aquell fill d’Adam que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda.

1437

Els consellers de Barcelona es refereixen al conjunt de la nació amb l’expressió totam nationem cathalanorum.

1444

Els consellers de Barcelona distingeixen entre els membres de la Nació Cathalana i els altres súbdits.

1450

Ferrando Valentí tradueix les Paradoxes de Ciceró i, en el pròleg, reclama no oblidar els escriptors de nostra nació catalana per esmentar Ramon Llull, Bernat Metge i Nicolau Quilis.

1456

Els consellers de Barcelona es refereixen a Vicenç Ferrer com a membre de la nostra nació.

1539

A les edicions a València i a Sevilla de la traducció castellana de las obres de Ausiàs March, Baltasar de Romaní afirma que el poeta era caballero valenciano de nación catalán.

1566

Martí de Viciana a la seva Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia diu: En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones.

1579

Jeronimo Zurita a Los anales de la Corona de Aragón escriu: …conociendo la división de las partes, y el odio que comunmente se tenía a la nación Catalana, debaxo de cuyo nombre se comprendían todos los de la Corona de Aragón

1610

Gaspar Juan Escolano a Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: …por más de 300 años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos, sino que por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros por ser todos de una misma lengua y nación.

ANNEX-3

Per limitar-nos als exemples del s. XX, l’any 1905, Salvador Sempere i Miquel publicà El Fin de la Nación Catalana, i titulà dos dels capítols com Fuerzas y medios defensivos de la Nación Catalana i Llamamiento a la Nacion Catalana. S’hi pot llegir: Tan penosa y humillante retirada del símbolo de la Nación Catalana dice más que todo lo dicho para demostrar el abatimiento de la ciudad, Una descripció similar a la que havia fet el coronel Dalmau: La entrega de Barcelona no significaba sino la rendició de una ciudad, mientras la entrega de la bandera significaba la muerte de la Nación Catalana.

L’any 1907 Estanislau Aguiló escrivia a Antoni Maria Alcover: Això de què els naturals de Mallorca se deien a si mateixos i se comptaven com a catalans és ben positiu, i ho he vist mil vegades comprovat. Pere Oliver i Domenge, el 1916, escriu: La nacionalitat catalana no es limita al Principat de Catalunya; s’estén, a més, per les terres del Rosselló, Cerdanya i Conflent; per les encontrades de la Ribagorça i el Pallars; per les muntanyes lliures d’Andorra; pels vergers de la València i per les blaves i assolellades illes Balears». Cal posar de relleu el mal que el terme fa als colonitzadors. L’any 1918 El Heraldo de Madrid s’exclamava: En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente forasters y en Menorca espanyols. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España.

Aquell mateix any, 1918, des de València, Eduard Martínez Ferrando apel·lava a l’evidència històrica del concepte d’unitat per rebutjar els reiterats intents segregacionistes de blaveros i gonelles: La reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina… L’any 1920, Prat de la Riba publicava Història de la Nació Catalana. Des de València, ja a l’any 1931, l’historiador Emili Gómez Nadal (posteriorment contrari al terme Països Catalans) escrivia: Nosaltres els valencians no som més que els habitadors d’una regió de la nacionalitat catalana.

El mateix any 1931, però des de Menorca, Antoni Tudurí Garcia s’hi referia així: Seria profitós que ens posàssim d’acord per cercar un apropament vers aquells sectors que aspiren al reconeixement de la nacionalitat catalana a la que nosaltres pertanyem d’ençà que Menorca fou conquerida pels catalans. Gabriel Alomar, aquell 1931, utilitzava la mateixa expressió: Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. El 1934, amb un precedent entre 1898 i 1902, es publicà el setmanari La Nació Catalana.

L’any 1966, a Mèxic, el Consell Nacional Català dirigit per Josep Mª Baptista i Roca, aprovava la Declaració de Drets de la Nació Catalana. Quinze anys després, l’any 1982 i des de Mallorca, l’historiador Pau Cateura resumia el secular sentiment de pertinença: Los habitantes de Mallorca eran considerados «catalans». La documentación parece demostrar de forma fehaciente que los mallorquines se consideraban «catalans de nació». El també historiador Agustín Rubio ho corroborava: Els valencians d’aquell temps, jurídicament habitants d’un regne, es proclamen catalans i membres, juntament amb els pobladors del Principat i de les Illes, d’una nació catalana.

Molt més recentment, l’any 2020,  l’historiador alacantí David Garrido ho referma: Des dels temps de Jaume I la nació catalana abraça València i les Illes. Negar-ho, simplement, és amagar la realitat. Els exemples no acabarien mai, però cal recordar que el nom complet de La Crida (1981-1993) era Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana.

On fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos?

A Madrid, a la Península!

D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen la raó als qui governen?

De Madrid, de la Península!

La Veu de Mallorca, 1900

Resum

Enmig de la general ignorància que patim (una ignorància induïda des d’uns programes escolars dissenyats i imposats des de la metròpoli), el Procés Xammar és un dels més coneguts. Es tracta del judici que va patir Josep Mª Xammar Sala (1901-1967) dia 10 de setembre de 1934. Xammar, ara redescobert gràcies a Quim Torra, és una figura de referència prou reconeguda. Allò que no és tan conegut, ni de molt, són les tres vistes prèvia del juliol anterior que generà el nou judici contra Xammar i, molt menys encara, un precedent de 1902. Tampoc no s’han entrunyellat les baules amb els Fets d’Octubre i l’encadenada proclamació de l’Estat Català, l’assalt de la Generalitat per l’exèrcit espanyol i l’empresonament del govern legítim de Catalunya. Com que la Història és, per a qui vol aprendre, la millor mestra que tenim a l’abast, rellegir aquell conjunt d’episodis ens convida a evitar la repetició dels errors tal com, dissortadament, per insuficient previsió, escassa convicció i manca de valentia, ens va passar el 2017 i no ho hem sabut capgirar encara ara.

Cíclica història, la nostra!

Una de les pàgines que cal llegir (arrabassades dels nostres llibres escolars i cremades en el forn de l’oblit) és la de dues publicacions, ambdues amb el nom de La Nació Catalana, foren portades a la barra i represaliades en circumstàncies molt similars. La lectura dels fets, amb perspectiva, ens  fa concloure que no hi ha temps que no torn. És fals, per tant, allò que diu qualque polític que tot el que passa ara no s’havia vist mai. I tant que s’ha vist! I repetit! La situació actual, immersa en una repressió contra els catalans en tots els ordres (lingüístic, cultural, judicial, econòmic…), no és nova: manca de llibertat d’expressió, submissió política, multes, presó, persones exiliades, governs destituïts per manca de docilitat… Com que ens amaguen els episodis més alliçonadors de la nostra història, ens cal com el pa apel·lar a la memòria des de les hemeroteques. Tot allò que patim, com a resultat d’una justícia colonitzadora (presidents destituïts inclosos), té precedents que ens haurien de servir per aprendre i no pegar de morros en el mateix avenc on ens han empès.

La Nació Catalana a judici (1902)

L’any 1898 naixia a Barcelona el quinzenari La Nació Catalana de la mà de l’Associació Popular Regionalista¹. La publicació va patir denúncies, retirades, suspensions i fou objecte de moltes censures, fins al punt que el gener de 1900 va ser castigat quinze mesos a no publicar-se². El mes d’abril de 1901 reprenia la seva vida, sotmesa a una vigilància extrema, fins que just un any després, el 15 d’abril de 1902, en el número 78 que esdevindria el darrer d’aquella època, publicà l’article Pervindre de Catalunya. D’immediat es dictà ordre de detenció i empresonament del director del setmanari, i es clausurà la publicació.

Amb gran celeritat, dia 14 de maig de 1902 es va fer un consell de guerra contra Bonaventura Riera, en condició de director. El tribunal militar va escoltar i atendre, punt per punt, les indicacions del fiscal que, a partir de la transcripció íntegra de l’article denunciat, va revalidar el sumari instruït i qualificà l’hipotètic delicte com a rebelión y atentado a la integridad de la patria, per la qual cosa sol·licità la imposició d’una pena de diez años, ocho meses y un día de prisión mayor, más accesorias y la consiguiente responsabilidad civil. L’advocat defensor, Josep Permanyer i Ayats³, es mostrà en contra de la qualificació del delicte, comparant accions judicials benèvoles d’altres països, i posà èmfasi en ridiculitzar la pena sol·licitada i reclamar l’absolució de l’acusat. El consell de guerra va aixecar la sessió quan el tribunal anuncià que començaria a deliberar la sentència i la sotmetria a l’aprovació del Capità General.

Cinc setmanes després, dia 23 de juny de 1902, La Vanguardia publicava: Ha sido puesto en libertad, sobreseída definitivamente la acción penal que se le seguía, el director de La Nació Catalana, señor Riera, y por ello le felicitamos. Tanmateix, el mal major estava fet: el setmanari romandria clausurat⁴. L’acció judicial havia assolit el de sempre: humiliar, sotmetre, subjugar. Més que empresonar temporalment, la qüestió era i és atemorir. Trepitjant drets elementals com l’ús de la llengua o la llibertat d’opinió i d’expressió, la pretensió era i és fer por. Allò que pretén l’estat espanyol és disposar d’una població dòcil i domesticada. Exactament aquest és l’objectiu: convertir la societat catalana en esclava domèstica; en vernacla⁵. Calia posar en evidència qui té el poder i qui no té absolutament res; qui és l’estat i qui la colònia. Tanmateix, el ball de bastons no s’atura mai. Tres anys després d’aquella farsa de judici per tancar La Nació Catalana, dia 25 de novembre de 1905, els militars espanyols assaltaren i destrossaren les redaccions del Cu-cut! i La Veu de Catalunya⁶. Com a reacció, l’11 de setembre de 1906, quatre anys després d’haver estat silenciada, reapareixia La Nació Catalana de manera efímera (només fins l’abril de 1907). Els obstacles i l’endurida censura no permeteren la represa.

Tornem-hi torna-hi! (1934)

Ja entrada la República, el març de 1932 es fundà el Partit Nacionalista Català que ressuscità el nom de La Nació Catalana i en va fer la seva publicació setmanal⁷. És palès que el nom té una clara connotació, perquè la locució ja és tota una proclama que, forçat, molesta als qui no accepten la condició nacional dels catalans. Possiblement per això mateix, com havia passat amb la predecessora homònima, seria objecte d’especial vigilància i víctima de tots els entrebancs possibles. Tant és ara com abans. Aquesta vegada, no sota un govern monàrquic com el 1902, sinó sota un de republicà, serien dos els judicis que s’abocaren sobre la publicació i que, com 32 anys abans, acabarien amb ella. El relat és per prendre llum de na Pintora⁸.

Dia 30 de juny de 1934, s’ordenà la detenció i empresonament de Josep Aimà i Sellarés, director de La Nació Catalana, i de Camil Bofill i Torrens, columnista de la publicació. El primer per un article de dia 23 de juny i el segon per un del dia 30. Dia 21 de juliol, amb inusual celeritat, en el Palau de Justícia es veia la vista contra el segon dels detinguts, amb una gran presència de públic, convocat per cartells del Partit Nacionalista Català, i forta presència militar, amb dues companyies de guàrdies d’assalt i una de la guàrdia civil.

Quan la policia acompanyava Josep Aimà a declarar en condició de testimoni (tot i estar detingut i pendent de judici per un article anterior), enmig dels crits de Visca Catalunya lliure!, el públic el va protegir, el va treure al carrer i el va fer pujar a un cotxe que, finalment, va ser obstaculitzat per la policia que retornà el detingut a la sala. Els incidents s’anirien multiplicant. En constituir-se el tribunal, l’acusat Camil Bofill es posà la toga i anà a seure al costat del defensor, Josep Mª Xammar. El president ordenà que Bofill fos desposseït de la toga, però aquest al·legà la condició d’advocat i s’hi negà en rodó. Iniciat el judici, el secretari va llegir les acusacions. El processat s’havia declarat autor d’un article, publicat dia 30 de juny, que el fiscal considerava de injuria a la autoridad judicial y de excitación a la rebelión, per la qual cosa relamava quatre mesos de presó. En el torn de la defensa, quan Xammar va començar a parlar, el president el va tallar perquè, en haver-se posat la toga, s’entenia que l’acusat procediria a la seva pròpia defensa. Xammar va replicar que el processat es defensaria del delicte d’injúries, però que ell ho faria del de rebel·lió. El públic escridassà al president per l’exhibició barroera de ser jutge i part, fins al punt que ordenà buidar la sala i fer el judici a porta tancada. L’escàndol creixia a les totes, mentre la policia obligà violentament els assistents a sortir del Palau de Justícia, mentre cantaven Els Segadors.

A porta tancada, l’enfrontament del jutge amb Xammar i el processat va continuar. Xammar protestà per les arbitrarietats i el president l’acusà ordenà que fos detingut, acusat de desobediència. L’abús de poder era tal que el president va haver de suavitzar l’ordre i commutar-la per una multa de 500 pessetes. Xammar qualificà l’actuació judicial d’il·legal i abandonà la sala. Atesa la situació, el president indicà a l’acusat que indicàs el nom d’un altre advocat o que n’hi assignaria un d’ofici. En negar-se Bofill, el judici es va suspendre. Enmig del caos, el públic va aconseguir treure l’acusat del Palau de Justícia. Ja al carrer, la policia va aconseguir evitar l’evasió i retornà Bofill a la presó. De la seva banda, Xammar anà a explicar els fets al degà del Col·legi d’Advocats i, amb el suport d’altres col·legues, formalitzaren una protesta contra la parcialitat, prepotència i abús del tribunal.

Tres dies després, dia 24 de juliol, s’iniciava la segona vista, ara adreçada contra Josep Aimà, en condició de director de La Nació Catalana, per un article publicat dia 23 de juny. Aquesta vegada, en previsió de nous incidents, el judici es va fer a porta tancada. Atesa la gran concentració de públic que protestava a l’exterior del Palau de Justícia, la guàrdia a cavall va fer una càrrega per dispersar la gent. Just constituir-se el tribunal ja començaren els incidents. El primer va ser quan l’acusat designà Camil Bofill com a defensor, el qual romania a la presó. En negar-se-li, Aimà va designar Josep Mª Xammar, el qual va fer constar la protesta per fer el judici a porta tancada quan no hi havia cap disposició prèvia. Protestà també per no haver permès l’assistència de Camil Bofill. A continuació el secretari passà a descriure l’acusació contra Aimà, com a responsable subsidiari en condició de director del setmanari, per uns articles contra los funcionarios de Justicia y excitando a la sedición y a la rebelión. El fiscal afegí que los setenta y seis números de «La Nació Catalana», merecían ser denunciados. L’informe acabava amb la petició d’una sentència exemplar: para uno de los delitos, la pena de destierro del procesado a tierras españolas, no como castigo, sino para que aprenda a amar a sus hermanos, a apreciar su caballerosidad, y para que sin perder Cataluña un hijo, lo ganara España. Xammar replicà que l’article publicat a La Nació Catalana no era delictiu i que, cas que ho fos, no l’havia escrit el director. Negà que existís cap crida a la sedició o a la rebel·lió, perquè l’article no feia cap esment a les armes i es limitava a fer-se ressò de la protesta dels diputats catalans contra la Justícia espanyola. Finalment, negà les hipotètiques injúries als funcionaris en general, perquè l’article es referia als enemics del règim republicà. En un insòlit gest, el president va interrompre i donà per finalitzat el judici, amb l’anunci que el tribunal sotmetria la sentència a deliberació. No havia passat mitja hora quan, també a porta tancada malgrat les protestes de l’advocat, es va llegir la sentència. Josep Aimà va ser condemnat a dos meses y un día de prisión mayor por excitación a la rebelión i a tres años, seis meses y un día de destierro a doscientos kilómetros de Barcelona, y al pago de una multa de quinientas pesetas, por injurias a una determinada clase de funcionarios. Quan el públic que era al carrer va ser informat de la sentència, es varen aixecar crits de protesta que foren reprimits amb una càrrega de les tropes a cavall.

Aquell festival no havia acabat. Dia 26 de juliol es va reprendre el judici contra Camil Bofill que s’havia suspès la setmana abans. Els incidents generats serien superiors als anteriors. El Partit Nacionalista Català havia convocat una concentració i, convidat, a un nodrit grup d’advocats catalans per tal que es fessin presents a la sala amb la toga posada, ja que novament s’havia decretat que el judici seria a porta tancada. Les forces policials a cavall protegien l’entrada a l’audiència i controlaven rigorosament l’entrada d’advocats i procuradors i posaven traves als periodistes. Les forces policials varen fer diverses càrregues i efectuaren algunes detencions, de manera singular la de Ramon Xammar, germà de l’advocat. Els passadissos estaven ocupats militarment. A la sala, la constitució del tribunal va generar noves irregularitats i greus incidents.

El processat, entrà a la sala amb la toga posada i va deixar constància que el fiscal estava desautoritzat, perquè era part interessada ja que un dels delictes que se li imputaven era per un escrit contra ell, com a membre dels funcionaris criticats. Així mateix, Bofill va renunciar a l’advocat d’ofici que li pretenia imposar el tribunal i notificà que el seu defensor era Xammar. El secretari tornà llegir les imputacions i el president va fer-se traduir els articles periodístics denunciats i les respostes de l’acusat. Xammar va aprofitar l’evidència per fer constar que romania palès que ni el president ni els magistrats entenien el català i, per tant, estaven invalidats per continuar amb un judici en que el processat, els testimonis i ell mateix utilitzaven el català, llengua dels articles a judici. Quan el president va cridar l’atenció de l’advocat, aquest recusà formalment la sala i persistí que el tribunal no podia continuar. Les rèpliques derivaren en un diàleg violent i el president imposà una multa de 250 pessetes a Josep Mª Xammar, el qual va expressar que era evident la persecució que patia i l’arbitrària conducta. El president va perdre els papers i ordenà la detenció de Xammar que, amb la toga posada, va ser detingut i tret de la sala per una parella de la guàrdia civil.

A continuació, el president ordenà que assumís la defensa l’advocat d’ofici, però l’acusat s’hi negà en rodó al·legant que disposaria de dos acusadors: el fiscal i un defensor imposat pel tribunal. El president perpetrà un nou abús judicial, ordenà que l’acusat també fos expulsat de la sala i l’acusà de desacatament. En solidaritat amb l’acusat i el seu advocat, el procurador anuncià que desistia i, quan intentava abandonar la sala, el president n’ordenà la detenció per impedir-ho, ja que d’haver sortit el judici s’hauria suspès novament.

Altres togats presents, coneixedors que en el Palau de Justícia hi havia el diputat Josep A. Trabal, el requeriren per fer sortir el procurador. Trabal entrà a la sala i el president ordenà la detenció del diputat. Aquest acredità la seva condició de representant de les corts republicanes i va anar al jutjat de guàrdia on denuncià al president de la sala i va deixar constància que havia estat colpejat per un oficial de la guàrdia civil.

Malgrat tots aquests aldarulls i les evidents irregularitats, el tribunal va continuar amb la vista de la causa. Cridat Aimà com a testimoni, es negà a respondre i posà en evidència no tenir l’assistència jurídica que requeria. El fiscal reiterà l’acusació i, malgrat la protesta del procurador per haver estat obligat a romandre a la sala i, fins i tot, de l’advocat d’ofici que denuncià que el tribunal havia negat la compareixença de dos testimonis, el tribunal condemnà Camil Bofill a tres mesos i un dia de presó. S’havia fet evident una persecució acarnissada contra el sobiranisme i una judicialització estrident de la política.

En sortir de l’Audiència Camil Bofill per ser retornat a la presó per la guàrdia civil, la gent que encara hi havia concentrada davant de l’edifici, intentà el seu alliberament que va ser impedit per noves càrregues policials. Aquell mateix dia, també es produïren dos intents d’incendi del Palau de Justícia. Les protestes no s’aturaven. Miquel Badia, comissari de la Generalitat, recollí informació dels fets, s’entrevistà amb els afectats (Aimà, Bofill i Xammar) i visità el president del tribunal a qui instà a deixar les detencions que havia ordenat sense efecte i a retirar l’escrit contra Xammar i el diputat Trabal. El president va dir que no podia fer res, ja eren a disposició judicial. Encara que el jutge de guàrdia els posà en llibertat tant a ells com a Ramon Xammar, germà de l’advocat, la persecució judicial no s’aturaria. Xammar, amb la seva ciència jurídica, havia posat en evidència la frivolitat i la parcialitat de la justícia espanyola, la qual es posà en el punt de mira.

Des de les detencions del mes de juny, la premsa informà puntualment dels esdeveniments i, molt especialment, dels incidents ocorreguts a les tres vistes. El mes de juliol, abans del primer judici, La Nació Catalana ja explicava a la primera pàgina la detenció de Bofill i d’Aimà. En lletres destacades al costat de la capçalera s’afirmava: aquesta justícia és una Celestina que es ven a qui a més la paga. El mes d’agost, també en portada, hi havia una carta editorial Als jutges i funcionaris autènticament catalans del Palau de Justícia. Tota la premsa catalana, fins i tot la menys catalanista, criticaven l’absolutisme judicial.

El bé negre i La campana de Gràcia (sort que vivim temps de llibertaat!) publicaven acudits de burla contra la justícia i deixaven clar que el traspàs de competències a la Generalitat era paper mullat. Malgrat les crítiques publicades, la maquinària repressiva no va recular gens. El mes d’agost va ser especialment laborable pels jutjats. Dia 8, es feien interrogatoris sobre els fets ocorreguts en el judici de dia 27 de juliol. Dia 12, el fiscal de premsa ordenà a la policia la retirada de La Nació Catalana que s’havia publicat aquell mateix dia. Dia 18, el jutjat requeria el nom de l’autor d’un article, amb l’avís que de no rebre resposta, es procediria de nou contra el director. Dia 24, el jutjat adreçava un ofici al conseller de governació per tal de saber el domicili del director de La Nació Catalana perquè los alguaciles no encuentran manera de entregarle una citación.

El procés Xammar i el final de La Nació Catalana

La causa judicial oberta a Josep Mª Xammar, derivada dels judicis contra La Nació Catalana, desembocà en la vista celebrada dia 10 de setembre, revetlla de la Diada, enmig d’una grandiosa expectació. Per no entrar en detalls, el fet essencial tornà a ser l’enfrontament de l’advocat quan recusà al tribunal per prohibir-li declarar en català. El president li imposà una multa de 250 pessetes que augmentà fins a 1.000 per la reiteració de les protestes de l’acusat. Enmig de l’escàndol i la cridòria del públic contra els magistrats, els mossos d’esquadra desallotjaren la sala on fins i tot hi va haver un ferit lleu de bala. Miquel Badia, cap dels serveis de la Generalitat, va entrar i ordenà detenir el fiscal a qui acusà dels desordres públics. L’enfrontament entre el poder polític i el judicial es feia evident de manera notòria, enmig de la satisfacció general de la multitud que s’hi havia concentrat.

Les cròniques publicades a tots els diaris (amb gran desplegament en el cas de La Vanguardia, El Diluvio, La Humanitat i El Día Gráfico) desemmascararen l’autoritarisme judicial. A més de la premsa, en general l’opinió pública se situà al costat de Xammar i contra el fiscal i el president del tribunal. El desenllaç, però, no va ser el que s’esperava. Lluny d’aprofitar la indignació popular contra la justícia espanyola, lluny d’aguditzar el conflicte entre les institucions i defensar amb coherència les competències en matèria judicial, el president Lluís Companys, no només no brindà suport a Badia, sinó que l’obligà a dimitir el càrrec.

Amb tot, dia 22 de setembre, lluny de rendir-se, La Nació Catalana publicà un sucós escrit que representa tot un exemple de dignitat. En un requadre en portada sota el títol Amb el vostre permís, es podia llegir: Senyor jutges i fiscals espanyols: Aneu-vos en! No veieu que el poble no us vol? (…) No ens vingueu ara amb que la justícia és cega ni que està personificada en vosaltres, perquè una justícia portada per l’odi mai podrà ser justa. (…) Aneu-vos-en! Catalunya no us vol! Marxeu d’una vegada i aneu a Espanya! El setmanari encara va anar més lluny i, al costat de la capçalera i ben destacat en negreta, en clara al·lusió al dimitit Miquel Badia, deia: Diumenge els nacionalistes homenatjarem l’home que fou destituït perquè volia netejar el «Palacio de Justicia». Com no podia ser d’altra manera, cinc dies després, dia 27 de setembre, la premsa informava que el jutjat n. 11 havia dictat nous processaments contra el setmanari.

Els esdeveniments es precipitaven al galop. No havien passat deu dies quan, dia 6 d’octubre a Barcelona, Companys (amb el suport, entre d’altres, de Miquel Badia i, amb un epígon a Felanitx de la mà de Pere Oliver i Domenge) proclamava l’Estat Català. L’endemà les forces d’ocupació espanyoles assaltaren la Generalitat i empresonaren el govern.

Entre moltes més conseqüències, el Partit Nacionalista Català fou suspès i La Nació Catalana va ser clausurada, encara que dia 14 d’abril de 1937, en commemoració de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el mateix dia de 1931, publicà un exemplar extraordinari en ple conflicte bèl·lic derivat de l’aixecament feixista-militar de l’exèrcit espanyol. Amb la victòria franquista, ja instaurada la més llarga dictadura militar de l’Europa contemporània, dia 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys va ser afusellat. El president de la Generalitat que, quan accedí al càrrec, havia cridat Per la República i per Catalunya!, just abans de l’afusellament es limità a cridar Per Catalunya! El seu nou crit, ras i curt, clar i català, esdevenia gairebé un testament que llegava el seu testimoni a les noves generacions: amb Espanya, tant amb les esquerres com amb les dretes, no hi havia res a fer. Companys havia descobert massa tard allò que havia presagiat Francesc Macià, el seu predecessor, quan va dir allò de Monarquia? República? Catalunya!

La història alliçona. N’aprendrem qualque dia?

NOTES:

DOS ACTES REEIXITS SOBRE LA GERMANIA

Anit passada, 18 de setembre de 2022, a la Casa de Cultura de la Vila, varen fer-se dues presentacions que s’afegeixen al conjunt d’activitats que Felanitx ha dedicat a la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca.

En primer lloc, es procedí a la signatura del conveni de cessió d’una pintura que recrea la imatge de Joanot Colom, Instador del Bé Comú i fill predilecte de Felanitx, entre el batle, Jaume Monserrat, i l’autor de l’obra, l’historiador Guillem Morro.

https://www.youtube.com/watch?v=r95epjD57Bw&t=10s

Tot seguit, per iniciativa del col·lectiu Felanitx per la Igualtat, es va emetre la projecció del documental El crit de les dones, amb guió, dramatúrgia, realització i direcció d’Antoni Mª Thomàs, amb les intervencions de l’autor i d’Apol·lònia Serra, una de les sis actrius que encarnen sis històries colpidores¹.

FELANITX, PRIMER POBLE AGERMANAT

Cal tenir present que Felanitx va ser el primer municipi en adherir-se a la crida feta per la Comissió Cívica Germania 500. Amb el compromís de l’aclaparadora majoria dels grups polítics, dia 18 de gener de 2021, el consistori va adoptar un conjunt d’acords que, d’aleshores ençà, manté en curs exitós de realització.

Dia 7 de febrer, el dia que feia 500 anys en clau de l’aixecament popular, tal com varen fer tots els municipis de Mallorca (amb epígons a València i a Girona) a Felanitx, amb les precaucions forçades per la pandèmia, es va llegir el manifest.

Mesos després, el novembre de 2021, Melanie Mesquida, la regidora de Cultura, presentava un cicle cultural monogràfic dedicat a la Germania sota el títol Felanitx fa memòria.

El primer acte del cicle va ser l’estrena del documental Germania, silenci trencat del realitzador Pere Sànchez, sota els auspicis de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. L’èxit de la convocatòria va obligar a fer dues sessions, amb la casa de cultura estibada de públic.

La segona activitat del cicle va ser l’exposició La germania i les revoles que la precediren, amb visita guiada de l’historiador i autor de les pintures, Guillem Morro.

El cicle va continuar amb les conferències d’Albert Cassanyes, Margalida Obrador, Bartomeu Mestre i Margalida Bernat.

El mes d’abril es va fer efectiva la declaració de Joanot Colom com a fill predilecte de la Vila i, en un acte públic, en presència de la pràctica totalitat dels regidors, de Bàrbara Sagrera del setmanari Felanitx i l’historiador Ramon Rosselló, es presentà el retrat que en va fer Miquel Sebastià Llambies per penjar a la galeria de la Sala.

Ara per ara, de tots els compromisos acordats per l’Ajuntament el mes de gener de 2021, només roman pendent de gestió i execució instal·lar en un lloc emblemàtic del poble, possiblement la plaça Pax (anomenada altre temps de Joanot Colom), una escultura del felanitxer Jaume Mir que representi l’Instador del Poble i del Bé Comú. Serà la culminació d’una commemoració que ha estat motiu de satisfacció i orgull. Efectivament, en relació a la Germania de Mallorca, Felanitx ha sabut estar a l’alçada i ha demostrat que té memòria i sap fer justícia.

Visca Felanitx! Visca la Germania!

MÉS IL·LUSTRACIONS

NOTES:

…però el cant, si t’arriba.

pren-lo com un bes!

A Margalida Joan Isaac

Aquesta setmana passada, concretament dia 15 de setembre de 2022, s’ha jubilat Margalida Solivellas Lladó, després de 36 anys com a corresponsal de TV3 a les Illes Balears i Pitiüses. El comiat ha estat rebut amb mostres d’agraïment i de significatives valoracions per la bona feina feta. Entre moltes d’altres manifestacions, el glosador Mateu Xurí li dedicà aquesta dècima:

Amb la veu, emocionada,

del teu final, Margalida,

ens mostres tota una vida,

detalladament contada.

36 anys a l’alçada

dels somnis que volem dur.

Et jubiles, i és segur

que gaudir et serà permès,

però en veure TV3

seguirem pensant en tu.

Vull afegir-me a la llarga llista de persones agraïdes que han volgut fer un reconeixement públic a la periodista jubilada. Vull fer-ho, a partir d’alguns dels meus amarcords, com una evocació personal per definir a la meva Margalida Solivelles, convençut que n’hi ha moltes més, segons la perspectiva de la gentada que hi ha tengut relació i estima.

Una història desconeguda: la periodista que mostrà cara

La primeria dels anys 90 del segle passat, un conjunt d’esdeveniments propiciaren l’inici d’una llarga i costosa lluita sindical a la Caixa de les Balears Sa Nostra (1882-2009). La publicació d’uns opuscles de denúncia contra la desfilada per l’entitat de tots els escàndols del PP (Brokerval, Bon Sosec, Calviagate, Fundació Illes Balears…) va derivar en una irracional demanda del Consell d’Administració contra el sindicat.

La direcció va impulsar un gabinet de premsa inquisitorial que no amagava l’objectiu de «guanyar la guerra de la comunicació» contra la representació laboral. Els lacais visitaren els diaris, amb amenaces subtils a retirar publicitat. Als domicilis dels membres més destacats del sindicat denunciat, en horari laboral, es presentaren uns taxadors per intimidar i atemorir les parelles dels denunciats a qui, sense cap escrúpol, els informaven que aviat se’ls embargaria el seu habitatge. Tot plegat, ni la demanda (ep, de 100 milions de pessetes de 1995!), ni els intents de silenciar els fets a la premsa, ni les amenaces d’expropiació varen tenir l’èxit que pretenia un Consell d’Administració polititzat, amb el president Joan Forcades (també president de la Junta Electoral del PP) al capdavant i un colla d’amendic i totmhobec, a l’entorn d’una Junta de Patrons reaccionària que havia abandonat els principis humanistes de l’entitat, fundada a finals del s. XIX pels republicans federals.

La persecució i les amenaces animaren els representants laborals a crear un Comitè de Defensa per a la Llibertat d’Expressió i Sindical que, en un tres-i-no-res, va arreplegar més de vint mil signatures de suport i va capgirar com un calcetí la criminalització dels treballadors que rebotà a la cara dels repressors. Tot i la feina bruta dels lacais del gabinet de comunicació, la pressió sobre la premsa no va reeixir. Els escàndols eren tan evidents que, excepte El Mundo, tant el Diario de Mallorca com Última Hora, conferiren generosos espais als representants laborals on s’explicaren els fets i s’assenyalaren els responsables. També, en els dos darrers diaris esmentats, el Comitè de Defensa publicà setmanalment les llistes de persones i entitats que se solidaritzaven amb el sindicat demandat. Una de les sorpreses va ser veure com, a una de les primeres relacions, apareixia del nom de Margalida Solivellas. No era (no ho és encara ara) veure com un periodista en actiu es comprometia en públic brindant suport a una reivindicació. Aquella va ser, per a mi, una demostració clara del compromís cívic de la corresponsal de TV3, amb qui no tenia cap relació personal i just la coneixia com a espectador de les seves cròniques televisives. La mobilització popular va ser un èxit. Tots els partits polítics (excepte el PP, naturalment) es posicionaren al costat dels representants laborals i contra l’abús empresarial del Consell d’Administració. No havien passat cinc mesos de la demanda quan, el mes de març de 1996, l’Assemblea General de Sa Nostra forçava la dimissió del seu President i la retirada de la demanda interposada. L’equip sindical d’Unió Obrera Balear s’enfortí i, durant més de tres dècades, ha estat la força hegemònica en el seu àmbit d’actuació.

Han passat més de 25 anys d’aquella acció sindical, però sempre he valorat els suports que determinaren l’objectiu del títol dels opuscles demandats: el redreçament del prestigi de la Caixa de les Balears. De totes les solidaritats que ens arribaren, la de Margalida Solivelles, ocuparà sempre un lloc dins de la meva memòria agraïda. No era el nom més popular, ni el més rellevant de quanta gent es va adherir al Comitè de Defensa, però per la singular significació que representà va ser un dels que més impacte va suposar. Vaig veure ben clar que Margalida Solivellas era una efakiana de ronyó clos (de pedra picada si ho voleu més entenedor), perquè feia efectiva aquella frase contundent de Guillem d’Efak: La dignitat consisteix en no deixar mai de prendre partit!

Puc dir que, d’ençà del seu gest, vaig entrunyellar amb ella una amistat d’acer inoxidable. El 2019, arran de la publicació de Blues amb dones, vaig tenir la gosadia de demanar-li que fes de padrina jove del llibre. I així ho va fer, per partida doble, a Palma (amb la prologuista Carme Vidal) i a Barcelona (amb les també efakianes Laura Borràs, Teresa Clota i Mercè Lorente).

Sis espipellades de la seva feina

Especialment a partir de la meva jubilació, he tengut ocasió de col·laborar en la confecció d’algunes notícies que han merescut l’interès de TV3. Ni que sigui a tall d’exemple, amb mitja dotzena d’espipellades, crec que s’ho paga repassar-ne algunes de les compartides, en més d’un cas amb el rerefons de Guillem d’Efak.

Dia 11 de gener de 2010, TV3 (IB3, no n’ha parlat mai) es feia ressò de la reedició de La Nostra Terra: https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/154873081212355/

El novembre de 2010, informava de la presentació a Palma de la segona edició de la Balada d’en Guillem d’Efak, https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/163742146992115

El 15 de febrer de 2015, el dia que feia 20 anys de la mort de Guillem d’Efak, TV3 va fer aquest reportatge de l’escenificació a l’Auditori de Manacor del Siau qui sou! https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Telenoticies-migdia/Concert-homenatge-Guillem-dEfak/video/5468674/?fbclid=IwAR1x70y2ezOycJ2UDyHiy01jySYushaWbPaP6uzzgpOBqoz4ebLJTms0IRI

Després de l’extensa informació a l’entorn del Tricentenari, programat a Catalunya l’any 2014, amb exclusió injusta i intencionada del paper dels eivissencs i mallorquins (els qui més aportàrem en hisendes i en vides a la defensa de Barcelona) i del fet que aquella guerra no va acabar fins que no va caure el Regne de Mallorca el juliol de 1715, el mes de març del 2015 Margalida Solivelles va enllestir una breu notícia reparadora: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Les-Balears-commemoren-el-Tricentenari-de-la-Guerra-de-Successio/video/5480296/

L’any 2018, Margalida Solivellas, sempre conscient que cal denunciar la saturació turística i reclamar l’aplicació de polítiques adequades, amb l’objectiu d’evitar la degradació creixent del territori, va elaborar una doble informació, concretada en dues cales emblemàtiques (una de Mallorca i l’altra de Menorca), que quatre anys després s’ham vist absolutament desbordades. Va ser de Macarella a Cala Varques: https://www.youtube.com/watch?v=0XfF8dl3qpg

i de Cala Varques a Macarella: https://www.youtube.com/watch?v=KUxmr40XoIk&t=25s

Podria afegir molts d’altres exemples de la impagable feina, sempre en català, de Margalida Solivellas en defensa de la llengua, la cultura i el territori. En tot cas, s’ho paga revisar les sis espipellades dels enllaços, perquè són una mostra prou representativa que la fan creditora del reconeixement de les institucions públiques i de les entitats culturals del país. Esperem que estiguin a l’alçada.

Enhorabona i gràcies per tant, Margalida! Han estat 36 anys prou fecunds. Ara toca un merescut jubileu i una bona navegació cap a Ítaca. Bona ruta, llarga vida i bona sort!

Segona estada a Madrid (1845-1846)

Com vàrem explicar, un dels primers objectius de Quadrado en arribar a Madrid l’estiu de 1842 va ser seduir Balmes. Li va escriure, li va enviar els toms de Frutos de la Prensa, on havia incorporat articles del vigatà i, finalment, va aconseguir trobar-se amb ell i obtenir-ne la confiança per publicar articles a El católico. En el moment de la coneixença, Jaume Balmes, amb el patrocini del Marquès de Viluma, ja preparava una creuada en defensa del matrimoni d’Isabel II amb Carles de Borbó, pretenent del tron, per acabar amb els aixecaments carlistes i cimentar la unitat d’Espanya.

Amb aquest objectiu, des del febrer de 1843, Balmes impulsà el setmanari El Pensamiento de la Nación, acollit amb èxit amb una tirada inicial de 1.000 exemplars que s’amplià fins a 2.250. Els carlins veren amb bons ulls la campanya a favor d’aquell matrimoni, però els isabelins no compartien la idea. Va ser així com Balmes va trobar convenient crear una altra publicació orientada a convèncer als partidaris de la reina. Ja feia un any i mig que Quadrado havia abandonat Madrid i s’havia incorporat a l’Arxiu de Palma, però Balmes pensava que era un bon candidat a dirigir el nou diari i dia 24 de gener de 1845, el va sondejar: Desearía que usted me contestase a la siguiente pregunta: ¿Está decidido irrevocablemente a no venir a Madrid? Y en caso de que esta resolución no exista o no sea irrevocable, ¿qué condiciones desearía usted para el caso que usted quisiese trabajar en un periódico diario?

Quasi dos mesos després, dia 13 de març de 1845, Balmes replica la resposta esquiva de Quadrado i li proposa una prova: Recibí su grata de usted, y me hago cargo de los motivos para no venir a Madrid; sin embargo, bien penetrado de lo muy útil que sería usted aquí y de que puede usted hacer un ensayo sin ningún compromiso, me atrevo a rogarle, y en esto procedo de acuerdo con personas respetables, que haga usted un viaje a Madrid. Todos los gastos del viaje le serán reintegrados; y si usted gusta de permanecer en esta dos o tres meses, lo hace; si no, se vuelve. (…) En fin, hágase usted la cuenta que repite una salida como la de Aragón, nada más¹. De todos modos, desearía la contestación tan pronto como sea posible.

Novament, dia 29 de març, Balmes insisteix i detalla la feina i les condicions: Ahora, como amigo, voy a decirle a usted lo que hay. Se funda un periódico que sostenga diariamente las doctrinas que El Pensamiento ha defendido semanalmente y que continuará defendiendo. Mis ocupaciones particulares y otras causas han hecho que yo no me encargue del nuevo periódico como muchos pretendían. Yo he indicado a usted como la persona más aventajada que conozco para sostener con lustre y profunda convicción las sanas doctrinas. Los compañeros que usted tendrá son recomendables. Uno es Lafuente, literato, actual substituto de teología en la universidad de Madrid; otro, García de los Santos, joven apreciable que me ha hecho en El Pensamiento algunos extractos; otro no se si será, para algunos artículos, Vicente Carabantes; y, en fin, si entra algún otro, se procurará que sean personas como usted merece tener por compañeros². Los sujetos a quienes he aludido le aseguran a usted desde luego el gasto del viaje, y 16.000 reales para un año; y esto aunque por cualquier causa no durase el periódico más que un mes³. Son personas que, si yo las nombrase, le inspirarían a usted plena confianza. Las relaciones que usted adquirirá son excelentes, y si el periódico prospera, no dudo que no habrá mezquindad en la dotación. Yo deseo que usted venga; pero desearía también que la renuncia del destino esperase usted a hacerla para cuando ya estuviese en Madrid. En una palabra: creo que le ha de ser ventajoso a usted el venir; pero deseo el acierto con un ardor tal, que no me atrevo a tomarme tanta libertad como usted me da. Yo le he comunicado a usted el estado del negocio; usted es quien ha de resolver, no yo. No tendrá usted otra ocupación que la dicha. Hasta estoy procurando a ver si podía usted vivir en casa del administrador de El Pensamiento, que lo será también del nuevo periódico. Es persona muy religiosa y fina. No tiene más que madre algo anciana y su mujer sin hijos. Esto en caso de gustarle a usted, ya en cuanto al gasto, ya con respecto a lo demás. Lo he pensado con la idea de quitarle a usted de casas de huéspedes, gastando tal vez lo mismo o menos. Usted se convencerá de mis buenos deseos; mucha satisfacción será para mi si se cuida usted de traerme la respuesta en persona. De todos modos, conviene prontitud en la resolución definitiva, y con la ejecución si usted se decide. Espero cuando menos contestación a vuelta de correo. Le advierto a usted que pienso marcharme pronto a París; y que gustaría mucho de que no fuesen solos tres o cuatro días los que tuviese el gusto de pasear con usted. El cuarto de administración y redacción esta ya tomado; las mesas preparadas; vea usted si conviene que se sepa pronto en que se queda. Espero el momento de abrazarle.

El mes següent, dia 22 d’abril de 1845, Balmes no accepta l’argument de Quadrado i persisteix en reforçar la proposta, amb 10.000 reals més: He recibido la de usted del 11, que, hablando francamente, ha desconcertado el plan. Usted no ha querido disgustar a su señora madre, lo que siempre es muy laudable. En toda la carta de usted no he encontrado otra razón valedera que las lágrimas de su señora madre, y está razón es muy fuerte. Sin embargo, después de haber conferenciado con los consabidos señores, manifestándoles yo que el vacío de usted difícilmente se llenaría, han insistido en que yo le escribiese a usted de nuevo. Quizás sea ya demasiado, y desde luego le pido a usted indulgencia por tanta libertad. Me han dicho que si quiere usted venir se le darán a usted 26.000 reales al año; y que esto lo tiene usted seguro por un año, aunque el periódico no durara tanto. Si su señora madre de usted quisiese consentir en separarse de usted por una temporada, espero que su permanencia de usted en Madrid no sería inútil. Las relaciones que usted adquiriría el mismo mismísimo día de su llegada son las mejores que se pueden desear. Nada más tengo que añadir. Si usted se resuelve, escriba usted al señor don Santiago de Tejada, calle de Fuencarral, numero 55, cuarto principal; el le presentará inmediatamente a los demás señores. Ya tenía usted preparada una buena habitación en casa del administrador. Yo salgo para París el día 26; conque es imposible que me vea usted aquí. Si algo tiene usted que mandarme diríjase usted: M. Llord, rue Neuve St. Roch, 8, París. Sería bueno que a vuelta de correo, si es posible, diese usted contestación al señor don Santiago de Tejada.

La tenacitat de Balmes, finalment, va obtenir el resultat que desitjava i, des de París, dia 19 de maig, escrivia a Quadrado una llarga carta on li confiava la preparació del prospecte propagandístic, amb indicacions molt clares del que ell volia quant al contingut (rigor i concisió) i quant a la independència que calia establir entre el nou diari i El Pensamiento de la Nación: Mi estimado amigo: Al fin se ha resuelto usted; mucho me alegro. No dudo que habrá sido un sacrificio pero esta es la condición de ciertos hombres; se deben a la sociedad. Le auguro a usted un éxito muy brillante; y tanto mayor cuanto mayor veo su desconfianza, hija de la modestia. Solo los hombres que no comprenden lo que van a hacer encuentran fácil lo difícil. Y difícil es su tarea de usted, no lo niego: si no hubiera sido una cosa difícil no hubiera sido usted tan importunado. Sostener los buenos principios en toda su pureza, quitándoles la dureza que los hombres con sus errores y pasiones hayan querido darles en la aplicación; acomodarse al espíritu del siglo sin desviarse un ápice de los eternos principios de la moral, ni de cuanto nos ensena y prescribe la Religión católica; conservar en lo posible lo antiguo sin desdeñar demasiado lo nuevo; fijar el punto en que se hayan de estrechar la mano las instituciones de los tiempos anteriores con las del siglo XIX; determinar el desarrollo que se haya de consentir al elemento popular, para que no dañe a la unidad y fuerza de la monarquía; señalar los medios con que se hayan de buscar en la sociedad los elementos que encierra de gobierno para hacerlos subir cual fecundante savia hasta las regiones del poder; en una palabra, formular un sistema verdaderamente nacional, que por medio de transacciones amplias y equitativas lo concilie todo acabando para siempre con las reacciones y las revoluciones: he aquí una tarea bien difícil; y este, sin embargo, es el objeto del periódico que usted va a dirigir.

Ya estoy esperando con ansia el prospecto que, como cosa de usted, no puede menos de ser brillante. Alguno he oído que no quisiera en usted tanta poesía; pero a mi la poesía me gusta en todo, porque entiendo por ella la oportuna exuberancia del sentimiento y de la imaginación, que pinta, embellece, suaviza y encanta, dando a las ideas colorido, a los sistemas un magnifico ropaje, al estilo, animación, gracia, nervio, elocuencia. Además, que la poesía no esta reñida con la severidad rigurosa de la lógica, con la exacta observación de los hechos, con la expresión fiel de la verdad, y, sobre todo, con aquella brevedad y concisión que, sin tocar en lo obscuro, despide los argumentos como flechas que atraviesan, y cubre al que la emplea con un escudo impenetrable: Ferrum et triplex. No falta quien piense, y entre ellos el señor Tejada, que conviene decir en el prospecto mismo que se sostendrán diariamente las mismas doctrinas que El Pensamiento de la Nación ha expuesto semanalmente. Yo tengo mis dudas sobre la necesidad y hasta conveniencia de decir esto en el prospecto. Con esto se hará un honor a mi periódico, pero es necesario huir de afectaciones. Yo no tengo derecho a oponerme a esta memoria; pero si mi parecer se siguiese, no lo haría. Comenzaría el prospecto haciendo notar el punto de lasitud y postración a que han llegado todos los periódicos políticos en España; la visible descomposición de que ofrecen síntomas todos ellos; la necesidad de una bandera a que puedan acogerse todos los hombres de todos los partidos, sin que se les obligue a pasar por las horcas carlinas, y de constituir el poder publico sobre una base verdaderamente nacional, en que entren todos los españoles, apiñándose todos alrededor del trono, y de acabar para siempre, por medio de transacciones prudentes, las divisiones que han producido discordias y guerras, y que a la sazón producen aun desvío y alejamiento; continuaría con unas cuantas indicaciones generales sobre las leyes antiguas de España, y la conveniencia de hacerlas revivir con las reformas correspondientes; no olvidaría la veneranda religión de nuestros padres, y la urgencia de atender debidamente a la manutención del culto y clero; mezclaría algunas palabras de orden, de paz, de unión, de medios legales, abominando de todo pensamiento de guerra civil, de recursos violentos, etc., etc., ofrecería amenizar el periódico, pero protestando contra esa amenidad inmoral y asquerosa, que consiste en destruir con folletines infames las buenas impresiones que se hayan podido causar con los artículos de fondo; haría sentir en el estilo, en el tono y en el fondo de las ideas, que el periódico estará a la altura del siglo, sin perder nada de su severidad moral y religiosa; y acabaría con cuatro de aquellas palabras que ribetean, por decirlo así, un escrito, y no le dejan que acabe frío y desmayado.

Esto haría, y esto no dudo que lo hará usted y con creces. Me parece que aunque está usted en relaciones con una empresa y con un círculo político, el periódico no debe sonar como tal en el prospecto. Un prospecto no ha de ser un manifiesto de un partido. Además, hay cosas buenas para sabidas, mas no para dichas. Hay cosas que son públicas, y que, sin embargo, no se reconocen jamas explícitamente. En mi concepto, con esto no ganaría autoridad el periódico, pues lo que es sus relaciones con ciertos hombres nadie las ignoraría, y perdería en libertad para ciertas indicaciones, para ciertas noticias, para ciertas maniobras de estrategia periodística, en que no conviene que se corra enteramente el velo, bastando que se levante una punta de él. Todo lo que fuera indicar en un prospecto actos de gobierno, disensiones en el consejo de S. M., ni aun aludir a hombres públicos determinados, me parece altamente impropio sobre inconducente. Esta es mi opinión; usted tomará de ella lo que considere oportuno. Por lo demás, aliento y brío: fuerza de convicción, lealtad de sentimientos, sinceridad de palabra, inspirarse en las conversaciones con toda clase de hombres, sin constituirse dependiente de ninguno; pensar por sí, escribir por sí, no decir jamás sino lo que se piensa, jamás una palabra contra lo que se piensa, por ningún motivo, por ninguna consideración, bajo ningún pretexto; unir a la moderación y a la modestia aquella justa firmeza que en ciertas cosas dice un no que nadie puede hacer que sea un si; estas son las circunstancias que deben reunirse en quien escriba para el público.

El hombre en todas las posiciones es independiente, cuando sabe serlo. Tiene usted la fortuna de tratar con hombres concienzudos y caballerosos, que respetarán siempre en usted la delicadeza que le distingue; jamás los encontrará usted sordos a los consejos de la razón, de la prudencia y del honor. Jamás se encontrará usted en la necesidad de hacer respetar la independencia del escritor, porque esta independencia la respetarán ellos sin que usted lo exija. Yo he estado en mucha relación con ellos, y le aseguro a usted que tenían noticia de mis artículos, cuando la tenían los demás suscriptores; y un punto grave he llegado a tratar, a pesar de que un voto, para mi muy respetable, opinaba que no era oportuno. Creo que la estancia de Madrid le será a usted muy grata; espero que con ella prestará usted un servicio a la patria, y que por este medio se le abrirá a usted el brillante porvenir a que puede aspirar, por los dones con que Dios le ha enriquecido. No puedo decirle a usted cuando nos veremos: es probable que tardemos un poco todavía. Pero en Madrid, como fuera, ya sabe usted que tiene un apasionado amigo y servidor. Disimule usted mi locuacidad, que por cierto ya es demasiada; dispénseme la tardanza en contestar, pues lo he hecho con la idea de encontrar a usted ya en Madrid con la mía; y mande de su afmo. s. s., q. b. s. m.

Quadrado, ja instal·lat a Madrid, dia 9 de juny demanà a la Diputació autorització per absentar-se tres mesos. La resposta fou favorable, amb la condició de posar un substitut⁴. Finalment, dia 16 de juliol de 1845, El Conciliador publicava el primer exemplar⁵. Els continguts eren gairebé idèntics a El pensamiento de la Nación encara que adreçats als partits isabelins. Per més que l’objectiu de Balmes era aconseguir el matrimoni de la reina amb Carles de Borbó, El Conciliador no va tocar el tema durant els tres primers mesos, a plena consciència que els isabelins no volien aquella unió i Quadrado els havia de fer canviar d’opinió o tombar el coll. Tanmateix, El Español dia 28 de juny ja havia desemmascarat el vertader objectiu: Debe comenzar desde 1 de julio un nuevo diario destinado a abogar por la boda de nuestra reina con el hijo de D. Carlos. Se titula El Conciliador⁶.

Quadrado, l’hereu de Balmes? I un be negre!

e haja’n consciència qui ho ha afollat

De manera gairebé unànime, els historiadors han assumit com a cert el relat de Quadrado sobre la relació que va mantenir amb Balmes, de qui es proclamava fill i hereu ideològic. Una pretensió més de les seves, escampada i estampada al fals fil de la història. Balmes, com veurem a continuació, posà en solfa la valoració primigènia de Quadrado. Només cal llegir la correspondència del vigatà per desmentir l’atribuïda simbiosi. Quadrado no va estar a l’alçada del que pretenia Balmes i, aquest, va romandre decebut i escalivat.

La vida de la publicació va ser efímera; no va durar ni cinc mesos. De fet, mai no va prendre volada i era una mort anunciada. Va ser un fracàs que Balmes va intentar evitar. El mes d’octubre, insatisfet amb els resultats, intentà un cop de timó i, des de Barcelona, contractà al jove advocat i economista Joan Illas i Vidal (1819-1876), redactor dels periòdics conservadors (El Imparcial, El Fomento, El Ancora i El Vapor), i l’envià a Madrid per donar una injecció de vida que no serví de res. Illas informà Balmes que Quadrado estava amargat i, sense fe en el projecte, no hi havia la més mínima esperança de redreçar la publicació. Efectivament, el mes d’octubre, en carta a Tomàs Aguiló, Quadrado ho reconeixia: Nuestro periódico está en dieta, es decir bajo el régimen más estricto de economías. Tenemos setecientos subscriptores que no bastan para cubrir la tercera parte de gastos.

Dia 17 de novembre, des de Barcelona, Balmes respon al patrocinador del projecte, el marquès de Viluma, que l’havia avisat del fiasco que s’acostava: Según veo por la grata de usted, El Conciliador se muere; es sensible, porque sobre la pérdida económica hay una pérdida política. Balmes es mostra decebut, però resignat. Admet que es brindi una via de sortida a Quadrado (tot i que li vol fer «algunas indicaciones») i considera que s’ha de ser molt lacònic en anunciar el final de la publicació: Si, agotados todos los medios, El Conciliador muere, no creo que haya ninguna retirada honrosa: el público sabrá lo que ha sucedido, o por mejor decir, lo sabe ya. Creo que lo único que se podrá decir es que cesa. Comprendo el interés que ustedes se toman por Quadrado; es justo. Si quiere escribir en El Pensamiento, no tengo inconveniente: el honra lo que toca. Pero antes de comenzar deseo que me escriba para ponerse de acuerdo: yo en tal caso me tomaría la libertad de hacerle algunas indicaciones

Cuando muera El Conciliador no hay necesidad de mentar a Quadrado para nada: esto podría herirle; y, además, si escribe en El Pensamiento, el publico lo verá por la firma. Repito que la formula mejor sería: «El Conciliador cesa.» Nada más: cuanto se añada, si no es dañoso, será inútil; y, según como se hiciese, podría tener sus puntos de ridículo.

No havia passat un mes d’ençà de l’auguri quan, dia 9 de desembre de 1845, El Conciliador publicà el darrer número. L’endemà, ignorant encara Balmes de la mort del diari, escrivia des de Barcelona a Quadrado a qui, subtilment, recomanava tornar a l’arxiu a Mallorca: Siempre quiero hacerme la ilusión de que El Conciliador no morirá; es tanto más sensible su desaparición cuanto se hace más interesante cada día por su mérito y es más necesario para su objeto. No le aconsejo a usted que renuncie lo de Mallorca; mejor estaría usted en Madrid pero ya ve usted lo que la política da de sí; usted es demasiado previsor. Desde Mallorca puede usted cooperar al lustre de El Pensamiento de la Nación; los trabajos de usted también son interesantes aunque lleven ocho días de fecha.

El conciliador no havia durat ni cinc mesos. Balmes, a la correspondència privada, no ocultarà la decepció. L’estratègia de crear dues publicacions convergents per forçar el matrimoni que volien els carlins havia fracassat⁷. Quadrado desobeí la recomanació de no entrar en explicacions del tancament i, sense la més mínima autocrítica, es va espolsar les responsabilitats i ho va atribuir a causes exògenes. Balmes quan va llegir el comiat publicat per Quadrado li va expressar el seu desacord i, fins i tot, publicà una rèplica: Prescindiendo de su mérito literario, que jamás falta a sus escritos, he de decir ingenuamente que yo no lo hubiera puesto. Sobre los inconvenientes políticos tenía el de dar más pie a las chanzonetas. En el artículo que hoy remito me hago cargo de unas palabras de usted en dicho artículo; creo no interpretarlas mal; como quiera, siempre salvo al hombre y al escritor.

Però Quadrado no es va conformar amb la concessió de Balmes d’escriure a El Pensamiento de la Nación. Amb una evident inconsciència, coneixedor que Balmes el considerava responsable del fracàs, Quadrado encara li demanà ocupar el lloc de Benito García de los Santos, com a redactor en cap, i informà Balmes que ja ho havia gestionat i que el possible substituït manifestó de buen grado que me cedería su lugar. Dia 3 de març de 1846, encara a Madrid, amb l’esperança de veure adjudicada la direcció del setmanari, escrivia a Aguiló: estoy aguardando la venida de Balmes, cosa que me pone en el trance de pedir favores nuevos a las gentes de por ahí. Balmes, que ja li havia recomanat tornar a Mallorca, no acceptà tal pretensió: He visto la indicación que usted se sirve hacerme sobre lo de don Benito de los Santos; por ahora no trato de hacer ninguna novedad. Un rebuig, subtil però contundent, que Quadrado degué sentir. La seva segona estada a Madrid, novament, el convidava a tornar a Mallorca amb un sentiment de fracàs. L’historiador Miquel Pastor, va escriure: Mossèn Antoni Pons me comentaba que ya en las cartas de Quadrado se advertía que nuestro archivero salió de Madrid por la calle de la amargura. Su periódico no tuvo mejor fortuna. Aquesta vegada, això sí, retornà amb la butxaca plena⁸.

El disgust de Balmes era evident. Quadrado no havia seguit les indicacions rebudes, no havia sabut implicar els isabelins en les noces de la reina, havia fet un comiat atribuint la culpa del fracàs editorial a la política i, per afegitó, pretenia dirigir El Pensamiento de la Nación. El distanciament era clar, però sense trencament. El 6 d’agost de 1846, Balmes respon breument un requeriment de Quadrado en demanda d’opinió del seu canvi d’estil dels seus escrits: ¿Que quiere usted que le diga sobre el giro de su pluma? ¿No fué acaso bastante atrevidillo en Madrid, indicando algunas cosas, tal vez con sobrada libertad? Poc després, el setembre de 1846, Quadrado protesta en veure retingut un article i retreu que ja li havia passat abans. Balmes li replica Estando en Madrid, no me acuerdo de haber añadido ni quitado una coma a los artículos de usted; los leía, sí; pero no hacía más. La persistència de Quadrado en la publicació de l’article retingut, provoca la intervenció directa de Balmes que, dia 11 de setembre, li escriu: Muy señor mio y amigo: Recibo en este momento la de usted de ayer, y mando hoy mismo el artículo de usted, suprimiendo únicamente aquello de las bayonetas, que, aunque inofensivo en la mente de usted, podrían otros interpretarlo mal. Els recels acabaren amb la correspondència periòdica i el distanciament es va fer notable.

Un any i mig després dels desencontres, dia 11 de maig de 1848, Quadrado acompanyà Piferrer a visitar Balmes, ja malalt i tancat a la cambra amb l’única condició que no hi entràs cap dona. En carta a Aguiló, informava: Hoy he pasado un día agradable en compañía de Balmes, Piferrer, Bofarull, Mariano, Ferrá y Francisco Oleo. No havien passat dos mesos quan, dia 9 de juliol, va morir Balmes, i dia 25 del mateix mes, finava Piferrer. Amb data de 31 de juliol, Quadrado escrivia un doble obituari: uníanse en el corazón del que esto escribe, débil auxiliar de la noble lucha política del primero, socio y continuador de las bellas y laboriosas excursiones del segundo. Ambos han fenecido en la flor de sus días. Balmes de 38 años, Piferrer, de 30 apenas, consagrado desde su edad primera al sosten de una anciana madre y de familia numerosa que cifraba en él su apoyo.

És prou sabut que la gent, quan mor, torna bona de cop. Des d’aleshores, Quadrado va exhibir Piferrer i Balmes com a grans referents i, a més d’assumir la continuació de l’obra del primer, es proclamà continuador de l’ideari del segon. Una proclamació més que pretensiosa. Tanmateix, els recels entre els tres venien d’enrere. El febrer de 1843, coincidint amb la primera estada a Madrid, Quadrado havia escrit a Aguiló: Piferrer a mi paso por Barcelona ya me dijo que Balmes era bastante egoísta e interesado (…). La especie de relaciones que tuve con Balmes no me dieron lugar a juzgarle bajo aquel punto de vista; vi, sí, que era hombre de cabeza principalmente, y estos en su paso por la tierra tienen otra misión que la de amar.

El segon retorn a Mallorca de Quadrado, amb una sensació de fracàs tant o més intensa que la que havia experimentat el 1843, va ser el darrer dia d’abril de 1846. Anà a viure de nou amb sa mare, una germana i el seu germà gran que moriria just un mes després. En va informar, dia 9 de juny, El Propagador Balear, quan publicà la relació dels morts de la setmana del 29 de maig al 4 de juny, entre els qui destacava Antonio Quadrado, nascut a Ciutadella, de la parròquia de Santa Eulàlia de Palma, fadrí de 40 anys⁹.

NOTES:

Primera estada a Madrid (1842-1843)

El mes de juny de 1842, Josep Mª Quadrado arribava a Madrid acompanyat d’Antoni de Montis¹. S’instal·laren a la pensió que hi havia al núm. 9 del carrer del Olivo, entre la porta del Sol i la d’Alcalà². Hi romandrien poc més d’un any, fins el mes d’agost de 1843. Prou temps per comprovar que cap dels dos no assoliria la glòria literària que pretenien. Quadrado hi anava amb ganes de menjar-se el món i va dedicar totes les energies per fer-se un lloc entre els escriptors. Va moure cel i terra per promoure l’escenificació del seu Leovigildo, sense èxit. Va col·laborar a diverses publicacions de signe conservador. Va repicar totes les baules i repartí arreu cartes de recomanació³.

La muntanya de cartes que escampà, acompanyades dels sis toms de Fruto de la prensa, li serviren com a targeta de presentació per ser admès a algunes de les publicacions d’on havia extret els articles del recull, en concret va escriure a la Revista de Madrid i en el Semanario Pintoresco. Entre les primeres gestions que va fer Quadrado just arribar a Madrid, el juny de 1842, destacava l’interès en entrevistar-se amb Jaume Balmes. L’admirava i a Fruto de la Prensa ja havia incorporat alguns articles apologètics en defensa del celibat, amb un accentuat to misògin. Quadrado pretenia de Balmes ser acollit com a col·laborador a la premsa tradicionalista. Va ser a la tardor de 1842 quan es varen conèixer. Balmes es presentà a la pensió d’estudiants on s’havia allotjat Quadrado. Com que hi havia una habitació buida, Balmes va quedar a romandre per tenir més temps de conversa⁴. Quadrado l’informà que cursava Teologia a la Universitat Central, amb voluntat de consagrar-se al sacerdoci⁵. Així mateix Quadrado s’afilià al Partido Monárquico Católico de Balmes⁶. Era una obvietat que Jaume Balmes li obriria les portes per col·laborar a El católico, periòdic catòlic militant, defensor de l’absolutisme teocràtic i al servei del carlisme tradicionalista⁷.

Els seus articles a la premsa no assolirien l’interès que desitjava, però l’estada a Madrid desvetlla, gràcies sobretot a les seves cartes, la personalitat de Quadrado. A la correspondència amb el seu amic Tomàs Aguiló informa de les gestions que va fer per obtenir reconeixement i, sobretot, permet fer una radiografia del seu sentit de l’ètica. No feia un mes que havia arribat a Madrid i ja exposava al seu amic el projecte d’editar una col·lecció dedicada a la Història de Mallorca, per tractar diferentes asuntos sin los cuales habría un vacío. En fa una relació: Raimundo Lulio, la peste de 1652 mezclada con los recuerdos de Canamunts y Canavalls… Enmig d’altres episodis versemblants, apareix el Quadrado capaç d’inventar, d’adaptar i de manipular les històries, una faceta que l’acompanyarà tota la vida i que delata el poc rigor de qui pretén d’historiador. Escriu a Aguiló: procúrame algunos datos sobre una emparedada ilustre que vivía junto a la capilla de San Pedro con una ventanilla que daba al templo, busca su nombre y la época, que el emparedarla y dar motivos para ello a mi cargo queda. Ras i curt: Tomàs Aguiló havia d’aportar les dades històriques que ell ja les faria venir bé.

A la mort de Quadrado, Estanislau Aguiló, fill de Tomàs, va analitzar aquelles cartes que son pare va rebre: Otro rasgo más expresivo de la austera y singular fisonomía moral de Quadrado se revela en esta correspondencia; en toda ella, (…) ni en serio ni en broma, aparece nunca un solo nombre de mujer (…) escribiendo de si mismo, en familiares versos:

Y nací, según mi temple,

debajo del signo Piscis,

cuaresmal y casto signo,

siempre antípoda al de Virgins.

Un amor secret?

Noms de dona, certament, ni un a cap de les cartes. No obstant, hi ha múltiples referències enigmàtiques i sempre encriptades cap a, almenys, una hipotètica relació amorosa. Sembla prou evident, tot i que no ho ha assenyalat cap ni un dels seus biògrafs, que Quadrado tenia un amant secret a Mallorca. Abans de partir a Madrid, concretament dia 12 de novembre de 1841, des de Palma havia escrit a Aguiló: Yo no sé sí estaré ya cansado del corazón y de sus tempestades, y por esto me volveré a la imaginación y a las tranquilas emociones literarias tan ingratamente olvidadas. Va influir aquell estat d’ànim, amb aquelles tempestes del cor, en la seva partida de Mallorca?

Ja a Madrid, en carta de 12 de desembre de 1842: Querido Tomás: bien decías que debía venir algo que ahogase mi risa en la garganta: mira si había una terrible verdad en respuesta a mis burlescos lamentos. Tu no te hallabas con humor para responder a ellos a causa de las desgracias públicas: qué haré yo con la mayor que pueda sobrevenir al hombre más amado? Comprendes tu lo que seria si algún día se me dijera otro tanto de él? Dios mió! empiezo a entrever lo que será mi vida: no lloro tanto por lo sucedido, si bien es tan triste, lloro por lo que temo, por lo que presiento sucederá antes de que yo empiece mi carrera.

Dues setmanes després, dia 26 de desembre, continuava amb les confidències: Y sin embargo el día de Navidad fué para mi muy triste; pensaba en Palma y en todos vosotros ausentes, y aun pensaba más, porque al menos vosotros supongo lo pasaríais alegremente sin desgracia particular, en otra persona y en otra familia para quienes aquel día debía ser tan funesto. Todavía no he tenido carta de él, puedes suponer si la aguardo con impaciencia. Todo esto son materiales para mi biografía por si llega el caso. Un poeta no necesita de otro poeta para quererse mutuamente, pero si para desahogarse: a nadie ni aun a… pudiera escribir lo que a ti te escribo.

Tres mesos després, el març de 1843, afegeix: Aun estas mismas inquietudes que sufro por el… estos mismos ímpetus del corazón acia (sic) allá, dan una dulce actividad al alma: ahí no diera una hora, un día de este padecer por un minuto de las sospechas que acerca de él, sí te acuerdas, me acosaban hace un año. Me das un gran placer en hablarme de él: dices que su salud mejora; lo mismo dice su hermano el medico que me ha escrito, pero al mismo tiempo manifiesto serios temores para un termino más o menos breve, tan serios que yo mismo me irrito porque no me duelo mas… siento melancolía no amargura: y tengo una fé tan viva de que dentro de 3 o 4 años hemos de abrazarnos⁸.

Altres confessions de la correspondència

Estanislau Aguiló en el seu Recuerdo negrológico, a l’especial de La Almudaina publicat arran de la mort de Quadrado, adverteix del cercle reduït on es va moure: Tan reducido ó más que el de las literarias fué el círculo de sus relaciones íntimas y familiares: sus amistades eran tan solo las antiguas, las de Mallorca, Ciudadela y Barcelona, que mantenía con frecuente correspondencia, sin que viniesen otras nuevas á compartirlas. Montis, que residió también todo aquel año en Madrid, y Valldemosa y su señora, fueron casi casi su única sociedad y compañía, excepción hecha de un D. Ivo Manuel Roperto y Cebrián, joven extremadamente tímido y pacato, compañero suyo, creo, en la redacción de El Católico⁹.

La lectura minuciosa de la correspondència, a més de l’exhibició de les recomanacions, l’amiguisme i l’egolatria, desvetlla algunes de les conductes que practicarà Quadrado al llarg de tota la vida. Així, a un escrit del 13 de setembre de 1842, llegim: En el Alcázar de Segovia cogí a hurtadillas un pedazo de armadura, juzga de mi gozo cuando vi que pertenecía al célebre comunero Juan Bravo? Sembla evident quin era el sentit de respectar el patrimoni públic (en veurem de més grosses). Una altra facècia, també convida a reflexionar sobre la capacitat de manipular i enganyar. Dia 26 de desembre de 1842 escriu: Sabrás la broma pesada que jugamos a Bover, escribiendo yo que había aquí un famoso anticuario con el nombre de D. Ivo Manuel Roperto y Cebrian, y el buen Bover le escribió a correo tirado pidiendo una retahilla de 100 medallas especificadas, con lo que el buen Ivo se quedó viendo visiones sin atinar en los autores de la burla. Lo peor que le aconsejamos escribiese a Bover siguiéndole la broma. Van y vienen cartas que es una delicia. Saca tu de este enredo el mejor partido que puedas para divertirte¹⁰.

La relació amb Mallorca

Des de Madrid, va mantenir una permanent vinculació amb Mallorca i continuà col·laborant a Almacén de Frutos Literarios, on dia 8 de gener de 1843 publicava El conde malo.

Al pie de fiero monte está un alcázar fiero

que la cerviz no pudo domar de Galatos:

tendido allá a sus faldas yace, cual escudero

al pie de bravo potro que al freno no cedió.

De manera anònima, com ja havia fet amb Frutos de la prensa, a Madrid va publicar Personajes célebres del siglo XIX por uno que no lo es. Dia 8 de novembre de 1842, la Gaceta de Madrid informava de l’edició del sisè i darrer volum. Algunes de les biografies recollides (les d’Espartero i O’Conell, per exemple) eren extractes de les publicades per Jaume Balmes, però sense detallar-ne la font, com també serà habitual en Quadrado al llarg del temps.

Amb tot, l’estada a Madrid no va obtenir l’èxit fulgurant que Quadrado havia previst. A la vista de la situació, el seu protector va tornar moure els fils i, dia 12 d’agost de 1843, la Diputació va acordar: Para oficial del Archivo del Reino de Mallorca, la comisión propone a don José Ma. Quadrado, que ya en 1840, a propuesta de la misma fue nombrado Archivero, bien que fueron suspendidos los efectos de tal nombramiento en razón de la menor edad del agraciado. Quadrado retornà de Madrid i s’incorporà d’immediat, com a arxiver, a la plaça designada que ocupà, amb nombroses irregularitats, fins a una jubilació forçada l’any 1895.

El retorn a Mallorca (agost 1843-juny 1845)

S’ha dit que va ser Quadrado el qui va posar ordre a l’arxiu, un autèntic caos segons alguns autors. Antoni Mut, amb rigorosa contundència, desfà totalment aquesta percepció: l’Arxiu de la Universitat i Regne de Mallorca estava ja organitzat – i ben organitzat – quan Quadrado se’n féu càrrec. Efectivament, des de 1829, es disposava d’un bon Inventario, millorat i completat el 1834. Just al contrari del que ell va voler fer creure, la dedicació a l’arxiu va ser poca i intermitent. En va fer ús i abús, amb abandons freqüents, talment una canongia. Tant va ser així que, com veurem, li retiraren l’assignació que va recobrar gràcies a les intrigues i maniobres de la llarga mà de Madrid. Quadrado tenia moltes dèries i la incorporació a l’arxiu no el va desconcentrar d’una prolífica activitat.

El gener de 1844 fundà i dirigí LA FE, revista RELIGIOSA, POLÍTICA Y LITERARIA, des d’on continuaria les seves creuades i més d’una polèmica¹¹. Aquell mateix any, dia 26 d’agost, va demanar a la Diputació un permís de tres mesos invitado por una empresa literaria a emprender un viaje artístico por la provincia de Aragón para escribir luego la historia y descripción de aquellos lugares. Així va ser com va elaborar el volum dedicat a Aragó de Recuerdos y bellezas de España, la magna obra il·lustrada amb litografies de Francesc Parcerisas¹².

Ben aviat, el gener de 1845, Balmes el reclamaria a Madrid per posar-se al capdavant d’un diari amb un doble objectiu polític: enfortir la monarquia borbònica i la unitat d’Espanya; les dues dèries ideològiques de Quadrado, a banda del seu catolicisme a ultrança.

NOTES